Autoria: Kassia Langley
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
Avui ha estat un dia terrible. Esperava que en algun moment en Joan em truqués, però no he sabut res d’ell des d’ahir. Bé, tampoc és que hagi passat tant de temps, però…
A mesura que ha anat passant el dia, el meu cap s’ha anat fent més lio respecte tot plegat. Qui és el Joan? El Joan que es mostra davant meu i el Joan absent quan no estem junts, és la mateixa persona? O és d’aquells que es fan dobles o, fins i tot, triples vides? Per què no diu absolutament res? I si la mare té raó i el Joan només està jugant amb mi?
Haurà passat la tarda amb aquell noi? S’haurà divertit i rigut mentre jo només he fet que pensar en ell? Hauran anat al llit? Sento que la gelosia creix amb cada pensament fins a ofegar-me. Una pressió al pit em desconcerta i m’encongeix. Així, em recargolo sobre el llit intentant veure més enllà de la foscor de la nit. Però no, la negror és tan densa que no puc escodrinyar-la…
*
De cop imagino un Joan més semblant a la merda de tios que he conegut fins ara: un caradura sense escrúpols que s’aprofita de tothom, especialment de les dones ingènues com jo. Sóc una dona ingènua?
Realment em sento insegura amb mi mateixa i, per molts esforços que faig per sobreposar-me una vegada i una altra, torno a caure de quatre potes. Em sento submisa al model cultural del cos, de les relacions entre els homes i les dones i el que s’espera de cadascun d’aquests rols…
M’adono que sóc addicta a la valoració aliena, especialment dels homes. Com si d’ells depengués en gran mesura la meva vàlua com a persona. Sense el seu consentiment no sóc ningú i esdevinc invisible. Així, només em resta viure una vida buida, sense sentit, abandonada i arraconada per una societat tant exigent com injusta.
Però on és realment aquesta societat i aquestes regles sinó al meu cap. Bé, al cap de les persones en general, però en particular també al meu cap. Si això és cert, puc canviar les coses per mi i deixar de sentir tota aquesta merda. Quantes vegades he arribat a aquesta conclusió i quantes vegades m’he fet la promesa “d’independitzar-me dels homes” d’una vegada?
No obstant això, en quant rebo les atencions d’un noi… zas! Torno a caure! Em sento tan idiota…
22:17 hores
No vull haver de dependre d’un noi, d’un Joan. Hauria de donar-me igual si és o no és un “bon noi”. Bé, a tothom ens agrada envoltar-nos de persones que ens cuiden bé, és evident, però no ho dic en aquest sentit, sinó sota la idea de que sembla que si ara en Joan resulta ser un complet imbècil, jo em sentiré encara més, d’imbècil. Sembla que si al final aquell per qui he apostat “em traeix”, la meva integritat quedarà en entredit, qüestionada. Per qui? No ho sé… per mi mateixa?
– Arggg!! Vull dormir, joder! N’estic tipa de pensar en el puto Joan! Segur que ell ni s’ha recordat de mi ni tan sols una vegada!
– Tot bé, filla? -sento la mare a través de les parets de paper.
– Tot bé, mama, només m’estic cagant en tot i en tothom!
– Vols venir aquí i parlem?
“Si parlo amb ella segur que acabo més confosa. El que vull és que el Joan doni senyals de vida. Encara que també podria trucar jo, no?”
Miro el rellotge i valoro l’opció de trucar a casa del Joan. Tinc el seu telèfon, podria fer-ho, no? Per què he d’esperar que sigui ell qui doni sempre els primers passos?
– Mama! -crido per travessar de nou les parets.
– Digues, filla del meu cor!
– Tu creus que és tard per trucar?
Silenci. Silenci negre. Silenci fosc.
De cop la porta de l’habitació s’obre i una silueta es dibuixa a contrallum. És la mare.
– Parlem, amor meu -diu des del llindar.- Crec que anit no vaig ser justa amb tu i he estat pensant durant tot el dia d’avui. T’he observat i estàs tan nerviosa que se’m trenca el cor. No vull veure’t patir així. I doncs… em dónes una altra oportunitat?