Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Ulls blaus oceà; un ull de cada color, verd i castany… Profunditat, mar i muntanya, aire, llum…
***
Dilluns, 19 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
La nit passada vaig somiar amb un noi que no reconec de res. És un noi alt, fort i de pell pàl·lida encara que no tant com la Kassia. Té els cabells rossos i arrissats, rasurats pels costats; i uns ulls blau marí preciosos com abans havia vist, només igualables pels d’ella. El noi en qüestió devia tenir uns quaranta anys, i semblava cansat fins a l’extenuació. En el somni em mirava fixament i pronunciava tota una sèrie de connectors sense cap ordre ni sentit aparent: Quan; aleshores; tanmateix; així; doncs; perquè; primerament; en segon lloc; finalment; per un costat; per altra banda; a més a més; després; és a dir; en conclusió… Res més.
*
– Susu!! Digues alguna cosa, joder!!
Es diu Marc Fernandez. Al seu costat hi ha un nen molt semblant a ell, també ros amb els cabells llargs. És n’Ivan Lazarev… Em sona… poder perquè ja he somiat amb en Marc? O poder és algú que conec? A classe no hi ha ningú així… i no recordo ningú de l’insti o de l’escola amb aquest rostre… Els mateixos ulls. Són germans?
– La Ruth és morta…
Ruth Carreras Beramendi. Per què sé el seu nom? Me l’he inventat?
– Això és un somni? -pregunta en Marc a n’Ivan.- Quina credibilitat té un vídeo dintre d’un somni? Els somnis són ficticis…
– La realitat no? -m’atreveixo a preguntar.- La realitat no és fictícia?
– Oh, calla! No és el moment!
– Tinc un pla, understone; un pla que tu has de completar -interromp de cop la Ruth.
– Qui sóc jo realment? -insisteix en Marc aliè a la dona.- Hi ha algun jo? -em pregunta.
– No.
La resposta em surt de manera espontània i dubto per uns instants si he estat jo qui ha respost o ha estat el pare…
– D’acord… -diu de nou en Marc mirant-se la Ruth,- parla’m d’aquest pla…
La Ruth inclina de nou el cap com tantes vegades abans i es mira l’home amb una alegria renovada.
– Desperta…
*
La veu del pare em sacseja i m’incorporo sobre el llit. La respiració és agitada i quan els ulls s’acostumen a la penombra veig que estic sol. Durant uns instants miro tan sols de recuperar l’alè intentant d’entendre el somni que acabo de presenciar. No és la primera vegada que somio somnis d’altres i, com cada vegada, sé que aquest tampoc és meu.
– Dues nits seguides somiant amb aquest tal Marc Fernandez… -dic en un to de veu subtil.- No sé qui és…
Quan sento que estic més tranquil em torno a estirar sobre el llit i recol·loco el llençol sobre meu. Una vegada acomodat, miro el sostre travessant la foscor.
– Estic nerviós per demà? Demà sembla un dia important: primerament, confrontant la penya de la universitat; en segon lloc, a veure com estan l’Àlex i el Josep; i finalment, la xerrada amb la Kassia. Serà un dia decisiu, és normal estar nerviós…
Tanco els ulls per intentar dormir i la Kassia se m’apareix en la ment. Està angoixada i recargolada en el seu llit. No puc veure la seva habitació però sé que és el seu llit, que està a casa. I està trista i angoixada… Poder per la conversa que hem tingut aquesta tarda? O l’ha passat alguna altra cosa?
Pel que fa a la conversa, semblava que havia anat bé i que els dos havíem acabat tranquils, a l’espera de la trobada de demà. Poder se m’ha passat alguna cosa per alt? Durant la tarda l’he observada i semblava estar bé tant quan estava sola com quan s’estava amb la companya…
*
Els pares han marxat entorn de les quatre i jo m’he quedat una estona més amb un suc de fruites natural, estudiant una mica. Tot i estar la sala de gom a gom la Kassia s’ha assegut un parell de vegades amb mi i hem parlat bé. Semblava tranquil·la, més enllà de l’estrès de la feina, vull dir…
– Joan… -em dic a mi mateix.- Ni tan sols saps si la Kassia està realment patint. Que l’hagis vist angoixada en el teu cap no vol dir que ho estigui. T’estàs fent l’olla, com diria la gent de la uni…
Com en el cas dels somnis, tampoc seria la primera vegada que veig algú que conec manifestant una emoció i després resulta que ha estat així. Amb la mare i el pare m’ha passat alguna vegada, i un parell de vegades ho vaig poder constatar amb gent de l’institut. Sovint tinc la sensació que l’espai i el temps no són una barrera per mi. I sobretot em passa quan estic en un estat agitat de la ment, la qual cosa em descol·loca.
Tot i les experiències prèvies, no obstant, sóc conscient que també pot ser producte de l’estrès, així que no perdo la perspectiva de que al final tot sigui una fantasia. I, la veritat, quan em col·loco la mà al pit m’adono que el cor em batega fort.
Respiro per tranquil·litzar-me i finalment sento que la son torna a mi… just abans que la foscor se m’empassi…