Com a casa! – Capítol Vint-i-sisè

Autoria: Kassia Langley

Quina és la veritat de la vida? Podem tenir certesa d’una veritat absoluta? Existeixen les veritats relatives? De ser així, què vol dir “veritat relativa”? Relativa a què o a qui? Com tenir la certesa que les nostres decisions estan basades en informació fefaent?

***

Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona

– Què fas desperta a aquestes hores? -pregunto quan la mare surt a rebre’m en entrar a casa.- Et feia dormideta…
– Estic nerviosa per l’entrevista de demà amb l’Helena Puig i no he pogut aclucar l’ull -quan diu això fa una rialleta de nena entremaliada que em desperta el riure.- I tu, com és que avui arribes tan tard? S’ha allargat la feina?
– No, en realitat després ens hem quedat la Carmen, en Raul i jo xerrant.
– Ah, què bé!
– Mama… ja que estem despertes i, com tu, jo tampoc tinc massa son… et ve de gust xerrar una estona? Voldria consultar-te una cosa respecte el Joan.
– Clar, filleta dels meus ulls!! Vine, que ens acomodarem al sofà tu i jo!
– O al teu llit? Així si ens quedem dormides…
– Em sembla un pla perfecte!!

La mare fa un saltironet cap a la seva habitació i després allarga la mà perquè li agafi. Rient, estiro la meva i entrellacem els dits de forma còmplice.

01:59 hores

– A veure si ho entenc… -la mare parla amb la perplexitat reflexada en el rostre després d’explicar-li la poliamorositat d’en Joan.- Aquest noi que sembla tan correcte i educat et planteja que vol estar-se amb dues persones alhora? És això?
– Eh… -començo a veure que poder no ha estat tan bona idea explicar-li-ho.
– El mateix Joan que he conegut uns dies enrere? Aquest que semblava tan maco?
– A veure, mama, respira que sembla que t’està donant un atac!
– El que m’al·lucina, filla, és que a tu no te’l doni! Mai ho hauria dit del Joan que et proposés això!
– No m’ha proposat res, mama, només m’ha dit que l’agrada una altra persona a banda de mi.
– Doncs que decideixi!
– I quin sentit té que decideixi?
– Com que quin sentit té?
– Si m’escull a mi, no farà que els seus sentiments cap a aquell noi desapareguin.
– A sobre és un noi? Mira, Kassia, amor, a mi em sembla que el Joan està una mica perdut… no creus?
– No…

La mare em mira com si fos una extraterrestre de color verd rimbombant i durant uns segons es queda amb la boca oberta.

– T’estàs plantejant tirar endavant aquesta bogeria? -pregunta incrèdula.
– Mama, sisplau, no estic parlant amb tu perquè em tractis de tonta, vale!
– No et tracto de tonta, encara que si acceptes això estaràs fent el tonto!
– Ja t’he dit que ell només ho vol parlar!
– No, sí ja sé de quin peu calcen aquesta mena d’homes. Utilitzen els seus encants per embetumar-te i tenir-te just on volen, i després… marramiau! S’aprofiten de la nostra ingenuïtat.

*

– Mama, crec que estàs projectant la teva història o les teves pors… Estem parlant del Joan… el mateix que s’ha preocupat d’aconseguir-te una entrevista per treballar, tot i saber de la teva malaltia… És la mateixa persona, no te’n oblidis.
– Doncs poder no vaig demà a l’entrevista si això t’ha de perjudicar a tu!
– Què dius! No tornem a això, eh? Demà vas a l’entrevista i punt i no mesclis temes o la tenim liada aquesta nit!
– Ai, filla! No deixis que l’amor que sents per un home enterboleixi la teva ment…
– Què no! Que t’estàs confonent de dalt a baix, ostres!

Em sento nerviosa amb el decurs de la conversa que està esdevenint. Reconec que les hores no eren les més correctes per tenir una conversa d’aquesta magnitud. Si mínimament ho hagués pensat hauria entès que per ma mare això que li plantejo desperta tots els seus recels. Ella va patir justament això a que tota l’estona es refereix: un home que es va aprofitar de la seva ingenuïtat i la va il·lusionar per després utilitzar-la. I jo en sóc la conseqüència, entre d’altres moltes coses. Ben mirat, fins i tot la sida és una conseqüència d’això perquè no li va quedar més remei que prostituir-se per tirar-me endavant. Hòstia! Ha patit tota una vida de desgràcies perquè aquell desgraciat senzillament se’n va aprofitar d’ella. Normal que vegi imbècils d’aquest calibre per tot arreu…

*

– Mama, sisplau, entenc que ara mateix estàs amoïnada perquè se’t desperten tots els fantasmes del passat. I m’adono que m’he equivocat en proposar-te de parlar-ho ara, a les dues de la matinada, just abans que vagis a una entrevista que per tu és important. Només faltava reforçar la teva pròpia experiència vital amb les meves, a través dels imbècils que m’he topat al llarg de la meva existència. Entenc que tot apunta a que la història es torni a repetir i comprenc la teva por i recel que ara mateix sents cap el Joan i tot el que l’envolta…

La mare m’agafa la mà i la frega nerviosa amb les llàgrimes a punt de caure dels seus ulls.

– Dit això, no puc recular i fingir que no t’he proposat parlar del tema, així que no em queda una altra que continuar endavant. Et puc demanar, sisplau, que miris de relaxar-te una mica i que escoltis el que t’explico? Perquè sento que no m’estàs escoltant i que estàs jutjant des de la teva visió de les coses…
– Filla, com vols que em relaxi quan m’estàs dient que en Joan t’ha proposat estar-se amb una altra persona a la vegada que amb tu.
– T’he dit que no m’ha proposat res, que només m’ha compartir què sent i que vol parlar-ne…
– No t’adones que just aquesta és la trampa? Et fa sentir important i et fa la promesa que no farà res si tu li dius que no, però tot són mentides!

Buf!!

*

Les dues ens quedem en silenci i concentro la mirada en una de les taques de pintura del llençol. Recordo aquell dia que vam pintar aquesta casa i es va tacar el llit. La mare es va posar tan nerviosa que al final vam acabar rient, com la majoria de les vegades que les coses se’ns giren. Les Langley som així de resilients…

“I si té raó?”, una veu dintre del meu cap s’engresca a fer-me la guitza…

– Quin sentit té que un noi faci tot aquest esforç? -pregunto en veu alta per continuar la conversa amb ma mare alhora que responc la veu interna.- Si vol follar-se dues persones a la vegada ho fa i llestos! No cal que m’expliqui res. Això és el que fan la majoria d’homes. Follar-se a qui els hi dóna la gana, sense mirar les conseqüències…
– Hi han alguns que són més intel·ligents…
– I com encaixa tota la resta del Joan que hem vist?
– Amor, no el coneixem més enllà d’una setmana. Què saps realment d’ell?
– Sé que m’ha respectat cada vegada que he posat una barrera i que ha tingut infinita paciència amb mi (i mira que l’he feta grossa prou sovint!). Però sobretot sé el que em diuen els seus ulls quan em miren i quan em parla. No menteix…
– Com pots estar segura?
– N’estic!
– Aleshores, per què em demanes consell sobre això, si ho tens tan clar?
– De fet… no t’estava demanant consell, només volia compartir-ho amb tu perquè sempre ho hem compartit tot.
– No em demanaves consell? I aleshores, per què em preguntes que què penso jo de tot plegat?
– Val, d’acord… volia saber la teva opinió al respecte! O poder buscava la teva aprovació en tot plegat!
– La meva aprovació?

*

– Sí, mama! Al cor tinc les coses clares, però també em lio amb els pensaments, com tu. I no m’estàs ajudant! No dius sempre que escolti el cor, que ell és savi? Doncs el cor em diu que al costat del Joan…
– El cor de vegades pot ser molt beneit!!

Sento que la conversa m’ofega i començo a dubtar si la mare té raó… Què conec en realitat del Joan? I si tot és façana? Al cap i a la fi, després de mig follar ha desaparegut dos dies sencers sense dir-me res. És veritat allò de que el van “segrestar” els de la uni? Se’l veia molt tranquil després d’una experiència així… Poder sí que s’està rient de mi a la cara? És un altre Pinxo? Un altre subnormal com aquest idiota? Tan bé fingeix que pot enganyar-me fins i tot quan em mira els ulls? Només s’estava fent el maco, aquests dies?

Merda… Quina és la veritat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.