Com a casa! – Capítol Vint-i-cinquè

Autoria: Kassia Langley

Què és un prejudici? Una creença o valoració que algú es fa de manera precipitada i sense base de certesa i que influeix i condiciona el seu punt de vista. La discriminació sorgeix quan un determinat individu o conducta és jutjat negativament per causa dels prejudicis i, llavors, rep un tracte diferent.

En principi els prejudicis són una conducta adaptativa que proporcionen una guia per al judici ràpida, ja que no sempre es poden verificar tots els aspectes d’un assumpte abans de reaccionar-hi. I poden ser cognitius (distorsionen la realitat en percebre-la d’una determinada manera), afectius (lligats a allò que agrada) i conatius (porten l’individu a actuar d’acord amb els seus valors o ideals). Sovint estan basats en estereotips.

***

Dilluns, 19 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona

– Així que avui ha tornat el teu Romeu a dinar al “Com a casa!”…

La Carmen em parla amb la mirada atenta a la brossa que escombra del terra.

– Sí, ha vingut amb els seus pares… -responc escombrant també una altra part de la sala.
– Però quants anys té, que carrega els seus pares a tot arreu?
– Escolta, no tothom tenim ganes de desempallegar-nos dels pares com tu! I no es diu Romeu, es diu Joan.
– Perdoni vostè, senyoreta tiquismiquis!! -riu aquella.- Va, i com ha anat la cosa? T’has tornat a posar nerviosa i a deixar el restaurant en evidència?
– No ets més idiota perquè no t’entrenes! Doncs no, he sabut comportar-me! (…) Cosa que encara no em crec -dic amb la boca ara petita.- Em continuo posant nerviosa, especialment quan els pares estan davant. Però almenys no he donat la nota.

La Carmen riu divertida i jo recolzo les dues mans sobre el pal de l’escombra i me la miro amb les celles arrufades.

– Ets la polla, tia! -diu de nou encara rient.- Què et fa posar tan nerviosa? Són gent normal, saps?
– De normal res, xata! Estan molt per sobre de la mediocritat imperant…
– Ai! La fase de l’enamorament on aquell és tan perfecte i tan estupendo i tan fantàstic!
– No és perfecte! I sí, puc estar enamorada però encara no l’he sobreestimat!
– Ningú que està enamorat sap adonar-se que està sobrevalorant l’objecte del seu amor… -la Carmen torna a riure cínica.
– Vale… tens raó, no té cap sentit que afirmi que no l’estic sobreestimant perquè, com tu dius, quan s’està enamorat no som conscients de les bajanades que pensem i fem per amor.

*

– Ara t’escolto…
– Dit això, en Joan i la seva família no són normals.
– Tens raó, el noi és ben raret… Amb quines pintes vesteix?
– Boh! No fotis que Carmen “la moralista” ara té prejudicis amb la gent que vesteix com li surt del nap.
– A veure, maca, és que el tio confon…
– Poder ja és el que vol… o poder li és ben igual el que pensin els demès i senzillament vesteix com vol sense complexes…
– Doncs vigila que no sigui gay…
– Mira que n’ets de ridícula, Carmen! Què té a veure una cosa amb l’altra? No accepto que parlis així d’ell.
– Doncs jo estic d’acord amb la Carmen.

La veu del Raul ens arriba des de la cuina. Són dos quarts d’una ja passades i fa poc més de mitja hora que hem tancat el restaurant. Per aquest motiu ens permetem parlar a crits per tal de fer passar més ràpid el tram final de la jornada. Certament estic esgotada després d’un cap de setmana tan intens emocional i físicament i si no parlo amb algú sóc capaç de quedar-me dormida sobre l’escombra…

– Què n’has de dir tu si ni l’has vist!? -crido mentre sacsejo els paperets al terra amb energia.
– Com que no l’he vist? Has cridat tant l’atenció aquests dies amb aquest noi que tothom, treballadors i clients, l’hem vist. Vaja si l’hem vist!
– Bé, doncs per molt que sigueu majoria no fa que tingueu més raó! Cadascú vesteix com vol…
– Sí, sí… si no dic el contrari -diu ara la Carmen.- Només dic que el noi confon…
– Certament no s’hi considera.

*

– No s’hi considera el què?
– Noi…
– Què coi vol dir això?
– Que no es veu identificat com un home…
– Ja dic jo que aquest noi és ben estrany, Kassia… -diu la veu en off del Raul.

La Carmen posa els ulls en blanc i després continua fregant el terra que ha escombrat. Jo procedeixo igual per la zona on estic. Bé, no poso els ulls en blanc…

– Ja he deixat la cuina neta -explica en Raul.- Trec les escombraries i us ajudo amb el que calgui.
– Ja estem gairebé acabant -diu la Carmen.
– Us ve de gust una birra abans de xapar del tot?
– Guai! Les prepares quan entris?
– Eh, nois… jo estic rebentada -confesso.
– Una birra, Kassia! -insisteix en Raul.
– … – em fan mal els peus, les cames, els braços, el cap, l’esquena…- D’acord, una i marxo!
– Vinga! Trec això i acabo de fregar per tu, petarda! Seu a la cadira i ara la servim, madame
– Tinc dinou anys, no sóc madame… -dic al temps que deixo caure el pal de fregar al terra.
– Un que vol ser amable i mira com el tracten…
– Ja no hi ha educació, Raul -riu la Carmen…- El jovent d’avui en dia…
– Escolta, guapa, que jo sóc jove!

En Raul remuga tot sortint del local per deixar fora les escombraries mentre la Carmen riu divertida amb tot plegat. Quan sec a la cadira el dolor de les cames i dels peus s’intensifica, com si d’alguna manera manifestessin que ja era hora.

*

– No imaginava que fossis tan estreta de mires -dic a una Carmen que s’afanya per acabar la feina.
– Nah! En realitat és que m’agrada veure com et piques per tot i com defenses el teu Romeu. No negaré, no obstant, que em sorprèn conèixer algú així. Però admiro la seva valentia, sobretot tenint en compte que és un esquifit i segur que algú l’ha tocat els nassos al respecte…
– Doncs això sembla… avui m’ha explicat que a la uni el van tancar i el van forçar a emborratxar-se.
– Què dius! Hòstia, la gent és imbècil de veritat!! Ara m’he posat de mala llet…

Certament, no deu ser fàcil per un noi esquifit com el Joan vestir a contracorrent; però allà està ell, valent com ell mateix, mostrant-se al món com realment li dóna la gana, enmig de tota la normalitat de la gent que l’envoltem. La majoria de les vegades vesteixo uns pantalons texans ajustats. Són econòmics quan es tracta de marques “no t’hi fixis”, fàcils i ràpids de netejar, resistents i, per tant, duradors, i combinen amb tot. A dalt sempre porto samarreta quan no treballo i camisa a la feina; crec que la camisa escau millor amb la corbata de llaç.

*

Per la seva banda, la Carmen sempre porta faldilles llargues de colors vius o estampats vistosos, de tall irregular majoritàriament o brodades amb una exquisida delicadesa. Ara que ja fa una mica de temperatura més agradable, els jerseis predominants han deixat lloc a bruses elegants que combina perfectament amb les faldilles. Certament la Carmen té un gust exquisit per vestir, i llueix una elegància pròpia que la caracteritza. Més enllà d’això, la seva vestimenta, com la meva, són ben normals, típiques, sense cap atreviment particular. Roba de mercadillo o de grans marques, però al cap i a la fi, bastant convencionals.

I tot just entra en Raul, un noi de vinc-i-cinc anys fornit, guapo i mediocre com nosaltres dues! A la feina sempre vesteix pantalons negres xinesos i camisa blanca. I les vegades que ens hem vist fora de la feina vesteix texans amb samarretes. Es pot ser més normal?

La veritat és som avorrits de tan mainstream que vestim. I això fa especial en Joan, que destaca per sobre de nosaltres amb la seva caracterització particular. I suposo que per això la gent el veu, el mira i el jutja, ja sigui per bé o per malament. Es fa destacar encara que no sigui pas la seva intenció. O sí?

Ten, cabeza de chorlito

Quan aixeco la mirada el Raul m’allarga una cervesa ja oberta, fresca i gustosa. No m’agrada gaire la cervesa, però las artesanes que compra n’Oriol estan molt bones i són un autèntic delit al paladar de les persones més exigents. De forma lenta allargo el braç per agafar l’ampolla i ell juga a esquivar-me. M’engresco tot i que el cos reclama quietud i al final acabo enfilant-me a la seva esquena entre riures per tal de fer-me amb la meva cervesa.

*

– Tens una forma horrible de tractar a les madames! -crido en la oïda d’un Raul que se’n ressenteix.
– I ara, et queixaràs que he acabat de fregar per tu!
– Ja no quedava gairebé res, maco… tampoc és per tant!
– Desagraïda!
– Tonto del cul!
– Molt bé, canalla -diu la Carmen en un to conciliador,- hora de seure com persones civilitzades…

La companya assenyala les cadires i en Raul i jo seiem obedients i amb el cap cot.

Aguafiestas… -dic amb la boca petita.
– El que tu diguis, nena…
– No sóc una nena!
– No ho sembla pas…
– Escolta!
– Què? -riu ara divertida.

Les dues ens mirem una estona per acabar rient. I això dóna inici a un d’aquells riures compartits que comença amb una tonteria, però la tonteria s’oblida i al final riem sense més, de forma nerviosa, sense poder parar. El Raul ens mira perplex sense entendre molt bé per què riem; quan tampoc hi ha res a entendre perquè senzillament riem perquè sí… En fi. Així passem uns llargs minuts fins que els tres quedem en silenci.

– Aleshores -en Raul trenca el silenci,- aquest tal Joan i tu aneu en serio?
– Ens estem coneixent…
– I a tu t’agrada tant com sembla?
– M’agrada molt, sí -de cop em sento vergonyosa com si estigués confessant un secret major.
– I a banda de vestir raret, què té d’especial per cridar la teva atenció?
– Tot.
– Què és tot?
– La seva forma de pensar, de sentir, d’estar al món…
– Un exemple?
– Escolta, ara què fas, de pare?
– Vull entendre què té aquest Joan que et té tan atrapada…
– Ai, no sé! Mai no t’ha agradat ningú perquè sí?

La Carmen arrenca a riure divertida amb la meva espontània resposta.

*

– Això, Raul! -diu ara encara mig rient.- Tu mai t’has penjat de cap noia perquè sí? Encara que sigui una nena infantil i tontaina?

En Raul es posa vermell com un tomàquet i jo me’ls miro als dos, primer a una i després a l’altre.

– Poder l’agraden els tios… -dic amb un to de veu suau.
– Eh! Que no sóc gay!
– Tampoc no passaria res si ho fossis, no cal que et posis a la defensiva!
– No em poso a la defensiva. El que passa és que jo sóc molt home.

No puc evitar posar una cara de fàstic davant d’un comentari tan extremadament homofòbic.

– Tu ets idiota -se m’avança a dir la Carmen.- Què passa, que els gays no són homes? Quina idiotesa de comentari, per déu!
– No dic que no siguin homes… però sempre han de ser tan… ¿estridents? posant aquelles veus agudes i aquells tons tan…
– Tio -crido,- que paris ja! On vas amb aquests prejudicis!? En primer lloc, no tots els gays necessàriament tunegen el seu to de veu o la seva forma de moure’s. En segon lloc, els que ho fan ho fan perquè els hi rota i a tu no t’afecta en res. A mi em sembla més absurd un tio que es passa les hores al gimnàs per posar-se caxes per lligar més.
– Ara et molesta que vagi al gimnàs?
– No, no em molesta, però em sembla més tonto que posar postures o veus…
– Però si ho dic jo sóc un homòfob i si ho dius tu…
– Piri si hi dic ji síc in himífib…
– Seràs idiota!
– Tu més!
– Neeeeeeenssss -crida la Carmen amb aquell to de mare que està perdent la paciència.
– Ai, mama! És que el Raul és tonto del cul!!

*

Quan veig la cara de la Carmen davant del meu “mama” arrenco a riure sense pietat. Es veu que l’ha caigut com una llosa.

– Per edat bé podries ser la mare de la Kassia -s’afegeix als riures en Raul.
– Tu ets imbècil! -crida la Carmen donant-li un cop de puny al braç.
– Au! Escolta, que com ets dona no m’hi puc tornar! Això no és violència!?
– Ara toca el torn de fer-te el machirulo? Xato, no et passis de llest que les dues et posem del revés en un tris…
– Podria amb les dues sense problemes…
– Intel·lectualment!? Ho dubto! Allà dintre -diu la Carmen assenyalant el cap d’aquell- no hi ha res.
– Eh, tu!
– Eh, tu! -imita la companya.
– No, tio, de veritat -intervinc,- d’on has sortit tu? Del plistocè?
– Plisto… què?

La Carmen i jo arrenquem a riure i en Raul es posa vermell com un tomàquet.

01:15 hores

– Va, ara que la cosa està més tranqui -explico- m’agradaria compartir-vos una inquietud respecte el Joan.
– Oh! -exclama la Carmen delectant-se amb el moment confessió.
– El cas és que avui m’ha dit que a banda de mi també l’agrada un noi de la seva classe…
– Hòstia! I semblava tonto el tio! -crida en Raul.

Per un moment sospeso si té cap sentit parlar de poliamor amb dues persones que, cadascun al seu estil, han demostrat ser bastant convencionals de ment.

– Calla, idiota, i deixa que s’expliqui -demana la Carmen per la meva sorpresa.
– Eh… bé, el cas és que sembla ser que ell és poliamorós.
– Això què vol dir? -pregunta en Raul.- Que pot anar amb qualsevol? Vamos, el clàssic dandi?
– Ai, de veritat, Raul -s’exaspera na Carmen.- No pots dir alguna cosa amb un mínim d’intel·ligència?

Joder… la Carmen es veu realment afectada pels comentaris del Raul i em sorprèn.

– Tu també ets poliamorosa? -pregunto encuriosida.
– Bé, no m’agraden gaire les etiquetes, però diguem-ne que entenc que l’amor és lliure i que ha de fluir si vol ser autèntic. Com a mínim estic en bastant desacord amb la idea de l’amor romàntic.

Sorpresa!!

– T’importa compartir-me la teva visió? -demano.- M’agradaria entendre més en Joan.
– Bé, tampoc no hi ha massa més a explicar: al final l’amor no és una decisió que es fa amb el cap, sinó que flueix. No tenim capacitat per decidir quan i a qui estimar. Senzillament passa. I a mi m’agrada tenir això present i sempre li ho comunico a la persona que estic coneixent.

*

– Mai ens has parlat si tens parella o…
– Durant la feina tampoc em sembla l’espai adequat per parlar-ne, però no me n’amago. No, actualment no tinc parella. Ho vaig deixar amb el tio que estava ara fa… -la Carmen compta cap a dintre- set setmanes!
– Waaaa!! No sabia res! Com estàs?
– De puta mare! És la millor decisió que he pres en temps! -riu.- Era un imbècil, com la majoria de tios.

La Carmen aixeca la seva ampolla per incitar en Raul, però aquest es limita a negar amb el cap, visiblement intimidat pel decurs de la conversa.

– En qualsevol cas -continua la companya,- m’agrada ser transparent i sempre deixo clar aquest punt a l’inici de tot. També quan les dues parts tenim clar que només serà sexe, perquè en realitat una mai pot estar segura de com evolucionaran aquestes coses. No me la jugo amb ningú, prometi el que prometi…
– Entenc…
– El que vull dir, nena, és que no et deixis portar pels prejudicis que hi ha contra el poliamor. Que si som uns pica-flors, que si no tenim capacitat per comprometre’ns, que si som unes putes… -ara la Carmen arrenca a riure sorollosament.- Si en Joan és poliamorós i ha tingut els collons de dir-t’ho de forma clara, és que és un bon poliamorós!
– Què vols dir…
– Que dintre del poliamor no tot el que llueix és or i n’hi ha molts polifake que l’únic que busquen és carnassa…

*

– O sigui -interromp ara en Raul,- per tu és normal no assentar el cap amb ningú.
– Veus? -em diu la Carmen.- Aquesta mena de gilipollades. I a tu -mira ara en Raul- què et fa pensar que ser poliamorós és sinònim de no voler “assentar el cap amb ningú”? Sigui quina sigui la teva merda de font d’informació et recomano que la llencis pel vàter!
– Sí sí… doncs jo no em fiaria d’una tia que a la primera de canvi em diu que marxa amb d’altres homes! Si no sóc suficient per ella, que ho digui clar i que no jugui a dos, tres o mil bandes!
– No crec que tingui res a veure amb això que dius, Raul -dic.- Jo no em sento de menys perquè el Joan s’estigui per una altra persona. Crec que són concepcions de formes de relació. Vull dir, seria absurd pensar que si una persona és amiga meva no ho pot ser de ningú altre.
– No és el mateix, cony!
– Per què no?
– Perquè no!
– Oh, què eloqüent… -diu cínicament la Carmen al temps que col·loca sobre la taula que ocupem tres cerveses més.
– Bueno, no sé… a mi no em dóna confiança, què vols que et digui! A mi m’agrada sentir la seguretat que la persona amb la qual estic està per mi.
– Clar, just aquest és el problema -diu la Carmen després de donar un llarg glop a la seva ampolla.
– Quin?
– Que estimem perquè ens estimin com volem que ens estimin!

Observo la Carmen com veu un segon glop llarg de la nova cervesa i les seves paraules calen profundament al meu cor.

*

– Aleshores… -dic,- si jo sento gelosia és perquè sóc una egoista de merda?
– Això sense cap mena de dubte. Una altra cosa, és que ens passi a la immensa majoria igual.
– Què vols dir?
– Vull dir, que aquesta merda de societat ens ensenya a ser compulsivament geloses!

De nou observo a una Carmen que em sorprèn i em recorda molt a la manera de pensar, almenys en aquest aspecte, del Joan.

– Només cal parar atenció a les pel·lícules que consumim, les cançons que cantem… Donen una imatge bastant clara del patetisme en què hem convertit l’amor.
– Creus que ser monògam és patètic?
– La majoria de les persones són monògames perquè el mainstream els ha inculcat que ho han de ser. Sí, és patètic.
– Però poder hi ha algú que ho reflexiona i decideix ser monògam perquè no té energia per fer front a una relació poliamorosa, no?
– No ho havia pensat així, però al final crec que la vida és pels valents. Si t’has d’arronsar perquè el poliamor requereix més esforç, alguna cosa no va bé. La monogàmia pot ser una opció temporal, però al final topa amb la realitat.
– Que és…
– Que no té cap sentit ni l’exclusivitat ni l’exhaustivitat que es pressuposa en una relació d’amor. Com pots prometre-li a algú que l’estimaràs sempre? O que només a ella? Qualsevol persona amb un mínim d’honestedat s’adona ràpidament que això és impossible. Basar una relació en aquestes falses promeses és un engany com la copa d’un pi. Així, que el Joan és poliamorós?

Assenteixo amb el cap encara reflexionant sobre les darreres paraules de la Carmen.

*

– Doncs jo no veig quin mèrit té poder estar-se amb tothom -insisteix en Raul.
– No té cap mèrit.
– Tu has dit abans que el poliamor requereix més esforç…
– I tant! En primer lloc perquè requereix una comunicació fluïda i autèntica.
– Coi! Com totes les relacions!
– Exacte! La diferència és que en el poliamor és condició sine qua non perquè la relació es consideri poliamorosa. Una relació poliamorosa és de consens i això implica aprendre a expressar, escoltar, negociar i pactar. Ser poliamorós comporta un exercici d’introspecció i de comunicació no violenta. Practicar el poliamor implica esforçar-se en créixer i acompanyar l’altre també a créixer. No pots anar a la teva bola, com la majoria de relacions monògames fan… Ser poliamorós és un excercici de veritable estima perquè implica aprendre a estimar l’altre en base a l’altre, no en base a un mateix. Et descentra de la relació, just el contrari del que tu expressaves fa una estona quan deies que “vols sentir la seguretat de que estan per tu”. Això no és estimar, això és buscar el propi benefici, i és una puta merda. Per això no funcionen la majoria de relacions monògames.

– Ah! I les poliamoroses funcionen totes?
– No. Perquè justament l’esforç és tan gran i requereix molta implicació (just el contrari del que tu imaginaves quan deies que les persones poliamoroses “no assentem el cap”). Moltes relacions poliamoroses es desgasten o, senzillament, no ho saben fer millor. Ningú ens ensenya a ser poliamorosos i hi ha un buit cultural i educatiu en aquest sentit. Falten referents, recursos, orientacions…

*

Per un moment em sento afortunada de conèixer la Carmen i que m’ajudi a entendre què vol dir realment el poliamor. Sento que estic en una masterclass que he agafat de rebot i que m’està posant les piles en qüestió de minuts.

Ara observo en Raul i m’adono que deu sentir alguna cosa semblant, perquè el seu rostre també reflexa el dubte de quan un analitza alguna cosa. Saps? Quan estàs donant-li voltes perquè alguna cosa t’ha calat…

I així acaba aquesta setmana tan curiosa. Una setmana intensa, plena d’emocions agradables i desagradables, però que ara entenc com una gran aventura. Conèixer en Joan m’està obrint les portes a mirar-me dintre, a voler deconstruir-me i fer-me de nou com jo vull, completament alliberada de prejudicis cap el meu cos, cap a la meva forma de ser… En Joan em convida amablement a qüestionar allò que semblava evident. I m’agrada aquesta sensació. M’agrada aquest moment de la vida en què sembla, per primera vegada, que tot és a punt per esclatar. No un esclat violent, sinó un esclat primaveral ple de colors i de vida…

Joan…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.