Autoria: Joan Puig i Cadafalch | Kassia Langley
Una creença és una forma d’explicar un fenomen determinat, ja sigui de forma empírica a través de les nostres experiències i reflexions internes analítiques, o bé a través d’un mètode científic-matemàtic. En tots els casos, confonem creença amb veritat, i aquí comencen els problemes…
***
Diumenge, 18 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Són dos quarts d’una passades quan entrem al “Com a casa!” i, com cada vegada anterior, en entrar l’aire de la fusta nova, del te i de les flors a la porta embriaga els meus sentits de forma summament agradable. Superat el primer moment, busco amb la mirada la Kassia i allà la veig, treballant de forma relaxada aprofitant que encara no ha arribat el moment intens del dia. Es mou a saltironets i els cabells ondulats tan rojos com la pell d’una rosella ballen amb cada pas. Quan es gira per veure qui ha entrat el seu somriure s’eixampla de forma tan generosa que no tinc cap dubte que l’ha agradat la sorpresa de venir a veure-la.
Els pares encara esperen fora mentre em trobo amb la Kassia i aprofito l’ocasió per plantar-me davant d’ella amb quatre grans passes. Per la meva sorpresa ella m’abraça de forma càlida i trigo en reaccionar commocionat per la seva reacció inesperada. La veritat és que tenia el dubte de com actuar en la seva feina en el punt de la nostra relació, però la Kassia ho sembla tenir bastant per la mà i finalment abraço la seva cintura i em delecto respirant-la de forma pausada.
*
– Pensava que ja t’havies oblidat de mi! -diu després estirant amb força el puny cap a la meva espatlla.
– No, com vols que m’oblidi de tu!! Diguem que el divendres i ahir no he tingut massa oportunitat de venir-te a visitar…
– Això sona a excusa barata!! -diu ara acompanyant-me a la “meva” taula de sempre.
Me la miro de forma fixa quan m’acusa de mentir però ella arrenca a riure.
– Estic de broma, noi seriós!! -diu ara arrencant-me també un bon riure.
– Com està la teva mare? -pregunto al cap d’una estona.
– Molt bé! Amb ganes de l’entrevista dilluns -somriu afable la Kassia.- Què voldràs prendre?
– Ah! Avui vinc amb els pares! Dinarem els tres.
– I on són?
– Fora encara… Vaig a buscar-los.
– D’acord, us preparo la taula mentrestant! -diu al temps que salto cap a la porta.
12:53 hores
La darrera vegada que vaig veure en Joan va ser dijous; després, el silenci aclaparador de dos dies sencers m’ha angoixat una mica. Però avui quan l’he vist entrar per la porta de casa, les pamplines han marxat i l’alegria de veure’l s’ha instal·lat de nou. D’acord, hauria preferit que vingués sense els pares per poder parlar tranquil·lament, però les coses van com van.
– Bon dia, Helena i Pere -somric de forma incòmoda al temps que els serveixo la carta.- Com esteu?
– Molt bé, maca! Teníem ganes de tornar-te a veure -somriu la mare, afable.
El pare assenteix amb el cap mirant-me amb atenció, com si d’alguna manera volgués llegir els meus pensaments i sentiments. Quan s’adona que poder m’incomoda somriu i destensa la mirada. La veritat és que em sento nerviosa amb ells aquí al davant i tinc por de tornar a fer el ridícul com aquella vegada… A diferència del Joan amb la meva mare, jo em poso taquicàrdica davant dels pares d’ell. I ja m’agradaria estar d’una altra manera, ja…
De cop, el Joan m’agafa un dit de la mà al temps que em mira de forma fixa i somrient. No em diu res, però el seu contacte em sembla tan tou i dolç que m’escalfa i per un moment les pors se’m van. Assegut a la seva cadira, en Joan sembla molt més petit del que normalment és, però els seus ulls brillen igualment els miris des d’on els miris. I em retornen aquella pau i serenor que no sé trobar sola… de moment! Hum!!
*
– He pensat molt en tu aquests dies -m’explica sense deixar de somriure.
– Jo també he pensat molt en tu -dic tímida sense perdre de vista la presència dels pares.- Ah! Us recomano especialment el plat número cinc, avui. Està francament deliciós! -somric.
– A veure… -diu l’Helena.- Ah! M’encaixa, posa’m un cinc a mi.
– Que siguin dos -diu el Pere tancant la seva carta sense mirar-la.
– Tu també en vols un cinc? -pregunto mirant-me en Joan.
Ell assenteix mirant-me als ulls i de cop unes pessigolles em pugen des de la panxa. Recullo les tres cartes i posant-les sota el braç prenc nota de les comandes.
– Què voldreu per beure? -demano.
– Aigua… -respon en Pere.
– Per mi també! -s’afegeix en Joan.
– Doncs… a mi posa’m una copa d’aquest vi…
– Ehm… crec que aquest altre t’encaixarà més amb el plat que t’has demanat.
– Sí? Doncs que sigui aquest! -somriu afable.
Quan acabo d’escriure tota la comanda a la llibreta i de recollir la carta de vins, m’allunyo de la taula i faig els preparatius per servir la comanda. Des de la distància els observo conversar, moure’s, relacionar-se… Són tan… diferents a la majoria! Tot en ells és calma, quietud… Transpiren pau i alegria sense necessitat de fer grans demostracions. Se’ls nota bé els uns amb els altres fins el punt que semblen sincronitzats en la seva interacció, com si ho haguessin assajat. No perquè sembli artificial, sinó perquè sembla una perfecta coreografia sincronitzada al més mínim detall…
13:12 hores
Em pregunto si la Kassia estarà tranquil·la pel fet de no tenir una explicació immediata del motiu que m’ha portat a estar en silenci tant divendres com ahir. Se’m fa una muntanya explicar-li el segrest i intent de violació perquè no m’agradaria que pensés que estic pas malament. I de cop m’adono que la meva recuperació ha estat bastant ràpida, a expenses de veure què sento i penso quan estigui a la universitat demà…
De fet, em sembla que tot allò que va passar divendres està llunyà en el temps com si realment hagués passat fa mesos o inclús anys. I em sorprèn adonar-me que, en realitat, no han passat ni tan sols quaranta-vuit hores des de que em van tancar en aquell local.
– Estàs amoïnat, fill? -pregunta la mare.
– Pensava en com d’adient és explicar el que m’ha passat aquests dies a una persona que està treballant.
– Entenc… poder no és el millor moment, però t’amoïna no saber com està encaixant la teva absència d’aquests dies?
– Exacte…
– I per què no li preguntes directament com se sent al respecte? Quan estigui aquí, servint-nos, per exemple…
– No li molestarà?
– No ho sé, amor. Cada persona és un món i cada persona actua i reacciona de manera diferent davant d’una mateixa situació. En qualsevol cas, si tu estàs preocupat, alguna cosa hauràs de fer, no? Millor provar i equivocar-se que inhibir-se a fer res per pors. En el pitjor dels casos, almenys guanyaràs nova informació per relacionar-te amb ella millor en properes ocasions.
No puc evitar somriure amb l’obvietat exposada per la mare.
*
– De tota manera, amor, et recomano que intentis no pensar massa per ella. Si tens dubtes, pregunta. I si preguntar no escau pel motiu que sigui, neteja el teu cap d’aquells dubtes perquè no et generin prejudicis que t’allunyin d’ella.
– … -observo la mare amb atenció.- La veritat és que em resulta molt complex tot plegat. Fins ara només m’havia de centrar en una ment i, de cop, he d’estar pensant moltes coses per no fer mal la gent que m’estimo, com ara la Kassia, l’Àlex o el Josep.
– Just a això em referia. La teva energia és limitada i qualsevol idea que generis sobre els altres l’única cosa que fa és menjar-se la teva energia. Per tant, quin sentit té?
– D’acord, mama!! -somric agraït just quan la Kassia s’apropa amb el vi i les aigües.
De manera elegant, serveix les copes i gots començant per la mare i acabant per mi. Els tres agraïm la seva diligència i quan és a punt de marxar l’aturo agafant-la dolçament de la mà.
– Perdona que t’abordi així a la teva feina, Kassia. Tenim dos minuts per parlar, sisplau? -somric.
– Clar… hi ha poca gent a la sala. Anem al magatzem, si vols… Encara queda una estona perquè surtin els vostres plats.
13:31 hores
Em moro de vergonya davant dels pares del Joan i la necessitat d’aquest últim per parlar just ara encara m’ha posat més nerviosa. Em vol dir alguna cosa xunga? O poder vol que estiguem sols per abraçar-nos i besar-nos? Ni una cosa ni l’altra m’agraden…
Darrera meu ell camina mirant-me i jo sento que cada passa em costa més, com si les cames no responguessin a la simple ordre de caminar. Els nervis, pel que es veu, bloquegen les meves capacitats motores, com tantes vegades anteriorment. Em resultaria molt desagradable que en Joan volgués alguna cosa sexual ràpida a l’empara de la intimitat del magatzem.
Així, el trajecte se’m fa etern i els dubtes i la inquietud van en augment amb cada pas fins el punt de sentir-me marejada. Per si això no fos suficient, els records de situacions similars anteriors em venen al cap. I de cop em sento atrapada i no tinc ganes de tancar-me al magatzem amb un home.
“Ell no és un home a l’ús, Kassia”, em dic per mirar de tranquil·litzar-me. “De fet, ni es considera home…”, afegeixo.
Després del que em sembla una eternitat tanco la porta del magatzem i em giro per mirar-me en Joan. No sé quina cara poso però de cop m’adono que li canvia el semblant. Fa un parell d’intents de parlar però l’únic que fa és mirar-me amb el dubte reflexat al rostre.
– Eh… Poder no ha estat bona idea treure’t de la sala on hauries d’estar treballant -diu finalment.- Ho sento, vaig molt perdut en com actuar amb tu en els diferents contextos.
– Què volies? -la curiositat pot més que les ganes de fugir.
*
– Preguntar-te com has estat aquests dos dies respecte el meu silenci. He estat pensant i entendria que et sentissis desplaçada sense cap explicació. Quan abans he dit que no he pogut contactar-te, no tenia cap intenció de no donar cap explicació; el problema és que no trobo que aquest sigui l’espai o el moment adequat. M’agradaria, si et ve de gust i no tens plans, quedar demà que ja no treballes i xerrar d’algunes coses que et vull compartir, entre les quals aquesta.
– M’has de donar alguna mala notícia? -un nus a l’estómac em dificulta l’acte de respirar.
– Eh?
– Vols deixar-me?
– No!! Ni parlar-ne!!
Tampoc tenia massa sentit que si em volgués deixar, estigués amb romanços com agafar-me els dits de la mà o mirar-me com em mira. Però jo què sé! Els homes són ben estranys per mi!!
– Si alguna cosa t’ha fet entendre que tinc intenció de tallar amb tu, ja et dic que no!! En quant al silenci, es tracta d’una situació que m’ha tocat viure i que vull compartir-te. No vull fer-me el misteriós…
– De què va? -més curiositat…
– Divendres alguns de la uni em van tancar en un local i em van emborratxar per divertir-se.
– Què dius??
Em sembla horrible sentir l’explicació del Joan.
– Ostres… no sé què dir ara! Ni per un moment se’m va passar pel cap que tu ho estiguessis passant malament!! Ara em sento fins i tot ridícula.
Molt ridícula.
M’he passat dos dies sencers sospirant i plorant perquè el noi que m’agrada no em feia cas. I resulta que no anava de fer-me o no cas, sinó que una colla d’imbècils ha trobat divertit abusar d’ell.
*
– Dissabte me’l vaig passar vomitant i mirant de recuperar-me… He decidit que no m’agrada l’alcohol… -riu tímid.
– Joder… Ho sento, Joan… Hi ha persones que senzillament són imbècils. Ara estàs bé?
– Veient-te davant meu, millor que mai.
No dubto en abraçar-lo de la forma més sentida que sé i durant una llarga estona guardem silenci.
– Gràcies per la teva comprensió, bonica -diu finalment.
– M’agradarà molt quedar demà i que m’expliquis els detalls, si vols. Encara que igual no tens ganes de recordar-ho…
– Perfecte!! No sé, mai no m’havia passat una cosa així, i mai abans havia tingut ningú amb qui compartir una cosa així… Segons em surti demà, encara que si tens qualsevol pregunta la respondré sense problema.
– Vale! -somric.- Has dit que tenies vàries coses a explicar-me… A banda d’això dels imbècils aquests, què més?
– He estat pensant en com són les relacions i com m’agradaria que fos la nostra relació. I tinc preguntes i dubtes que vull compartir-te. També m’agradaria explicar-te coses que sento i que m’agradaria gestionar d’una manera sana per tu i per mi. Voldria construir una relació sòlida i benestant pels dos.
M’agrada la seva forma de parlar, tan culta i seriosa: “una relació sòlida i benestant”… Qui parla així?
– Vale…
– Tinc moltes ganes de trobar-te i desitjo que la meva forma de viure les relacions no siguin un impediment. Intentaré ser el més fidel a mi mateix sense perdre’t de vista. Així, miraré de trobar un punt d’equilibri entre els dos, i tant de bo el pugui trobar…
– Ai! Ara m’has despertat de nou la curiositat! Què vols dir?
– Doncs poder millor callo ja perquè no m’agradaria espatllar-ho precipitant-me quan no toca. Avui estàs treballant i vull parlar estant els dos tranquils, per no fer-nos mal innecessàriament.
*
– Però m’has de dir alguna cosa dolenta?
– No et vull deixar…
– Una altra cosa?
– N… no ho sé. Què vol dir dolent per tu?
– Hi ha una altra noia?
Els ulls se li obren com plats i la resposta se’m fa òbvia davant la seva cara.
– T’agrada una altra noia?
– Eh… Sí. Bé, no… m’agrada un noi.
– Em semblava que alguna cosa vas comentar algun d’aquests dies però tenia l’esperança que se’t passés…
– Que se’m passés? No és una malaltia, Kassia…
– Aleshores, estàs mirant a veure amb qui et quedes?
– Què? No! Quin horror!
– Aleshores?
– M’agrades moltíssim, Kassia, i vull conèixer-te si tu em deixes. Et vull tenir a la teva vida; idealment com a vincle sexo-afectiu, perquè crec que ens entenem bé, tot i que encara no ens coneixem… Però això ho has de decidir tu, perquè no sé si acceptaràs la idea que em puguin agradar altres persones.
La seva explicació em cau com una llosa a l’estómac.
– Jo no vull ser un passatemps… -dic amb amargor.
– Ni jo vull que ho siguis! Ahir, entre vòmit i vòmit, vaig tenir l’oportunitat d’adonar-me que pot semblar que no em vull comprometre amb tu pel fet que m’agradin altres persones i també vulgui tenir-les a la meva vida.
– Però quantes persones t’agraden? Perquè ara parles en plural…
– No, tu i un noi. Ningú més!
– De la uni?
– Sí, de classe.
*
– No serà un d’aquells imbècils que et van segrestar?
– No!! De fet, quan es va assabentar del que estava passant em va venir a ajudar.
– Vaja!! Ara competeixo contra un heroi!!
– Ja hi som amb la competició!
– Què vols dir?
– Que ell et percep a tu també com la competència, i no ho entenc…
– L’has parlat de mi?
– És clar! I l’he dit que preferia deixar en stand by la nostra relació mentre no parlés amb tu.
– Ah… Així, ahir vas estar amb ell…
– Em va venir a visitar al matí per veure com estava… sense més, Kassia. Sisplau, no generis més del que realment va ser…
– M’estàs dient paranoica?
– N-no… -silenci.- Escolta, no tinc intenció d’atacar-te i aquesta conversa és una merda. No era avui ni en aquest context que volia parlar d’això perquè ara no puc estar per tu ni tu pots estar per això. El que t’he dit ara no farà sinó que generar mal rotllo tota la tarda, just el contrari del que volia… Ho estic espatllant per segons. Ho sento…
La seva cara és d’angoixa davant de tot plegat. La veritat és que no m’agradaria estar a la seva pell, encara que ben mirat tampoc vull estar a la meva…
*
– Eh, Kassia… M’agrades moltíssim i no defalliré en fer-te arribar el meu sentiment. No ets un passatemps ni una joguina per mi. No estic aquí perquè m’avorreixi a casa ni per matar el temps. Et tinc aquí -diu assenyalant-se el pit- i vull arribar a tu. Em sento realment maldestre i crec que t’estic fent mal amb la meva forma d’actuar; em sento egoista i… -empassa saliva durant una llarga estona mentre em mira de forma fixa.- Ajuda’m, sisplau, Kassia. No tinc ni idea de com sortir d’aquí tot i que ha estat cosa meva ficar-m’hi.
Em miro aquell noi tan estrany. L’experiència que he tingut amb d’altres ha estat pitjor que nefasta i podria deixar-me portar per les pors i les inseguretats. Però una cosa és ben certa i és que em sento segura i cuidada quan estic amb el Joan. Ell no és una persona “normal”; ben al contrari, té una forma de pensar i sentir completament diferent a la immensa majoria; la qual cosa segur que és la base perquè gent subnormal es vulgui ficar amb ell. D’acord, a mi també em podria agradar algú altre si trobés algú tan especial com ell, encara que m’adono que la seva ombra enfosqueix tothom… I ara podria pensar que jo no tinc res especial i que per això necessita trobar d’altres persones que l’agradin…
*
Però no. Fa un parell o tres de dies vaig prendre la decisió d’enfortir-me i n’estic fins el gorro que la meva autoestima depengui del que percebo que els altres em donen. Sobretot, perquè la meva percepció està atrofiada i ho esbiaixa tot! A més, no necessito creure’m les seves paraules, sinó els fets que han passat entre nosaltres. El Joan està per mi, és indiscutible, fins el punt que s’ha mogut perquè la meva família estiguem millor; i això que la Melània ens ho va posar difícil!
Si alguna cosa he après del temps que porto interactuant amb en Joan és que una mateixa situació es pot interpretar de moltes maneres. Són molts els exemples que em demostren una i altra vegada com els pensaments determinen el que sento, i que no sempre l’encerto.
– D’acord, Joan -dic finalment,- no et prometo res, però em comprometo a mantenir al marge avui tot el que acaba de sortir en aquests darrers minuts de conversa fins que demà ho puguem parlar d’una manera responsable.
Els ulls del Joan s’obren lentament i ho il·luminen tot juntament amb un somriure creixent de plena satisfacció davant el que senten les seves oïdes. La seva reacció em fa sentir validada en la meva resposta. I ja sé que no és correcte que m’aferri a això, que no m’ajuda, però em sento bé i orgullosa de mi mateixa. Què vols que et digui!!
– Ets impressionant, Kassia -exclama en Joan,- imparable… Tinc tantes ganes de conèixer-te més i més…! Aleshores, demà ens veurem?
– Sí! -somric.
En Joan riu davant la meva efusivitat i ara és ell que m’abraça i em petoneja dolçament la galta.
*
– Hauria d’anar a treballar -dic després d’un llarg silenci tan benvingut.
– D’acord… Estic a la sala per qualsevol cosa que necessitis, Kassia. I si vols puc estar-me tota la tarda per aquí, per si de cas.
– I ara!! Ni que això fos una presó! Entra i surt quan vulguis! A més, a la tarda serà una bogeria i no tindré temps ni de pensar!
– D’acord… en qualsevol cas tens el telèfon de casa meva i el meu telèfon personal per si em vols trucar. Per tot allò que necessitis, estic per tu. Gràcies per posar-m’ho tan fàcil, Kassia.
– Va, vinga, zalamero!!
Els dos riem divertits i després tornem a la sala on la gent comença ja a fer acte de presència. Comença la diversió del diumenge!!