Autoria: Kassia Langley
La por teixeix una teranyina entorn de la nostra mirada. Una teranyina que ens atrapa i ens paralitza fins a fer-nos mal. Una teranyina l’única esperança de la qual és aspirar a que el final arribi quan abans millor. Viure així és asfixiant. Quina diferència hi ha entre viure així i estar morta?
***
Dijous, 15 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
La cara de perplexitat de la mare quan ens veu a mi i al Joan a casa seva és indescriptible. Tant se me’n fot! D’una empenta entro el Joan a casa i tanco la porta. Després giro sobre els meus talons i miro fixament els ulls de la mare. Ens mesurem les dues i finalment ella es rendeix davant l’evidència de què no estic disposada a cedir en la meva postura. Sí o sí, avui parlarem de què redimonis ha passat fa una estona i ho solucionarem. I no accepto un no per resposta.
Si la mare és tossuda jo ho sóc encara molt més, i ara mateix m’alegro de la meva persistència davant d’aquesta situació. Quan la mare accepta la meva imposició, de mala gana això sí, observo en Joan que es mira la casa amb els ulls ben oberts. Sembla que se la vulgui empassar amb la mirada…
– És una merda de casa -resolc encara enfadada.
En Joan em mira de reüll encara intimidat pel meu ímpetu durant el trajecte fins a casa. Se’l veu visiblement incòmode i de cop es fa un d’aquells silencis que pesen com una llosa. L’ambient es carrega i tensiona i ningú s’atreveix a trencar el gel. Durant uns segons que es fan eterns, el silenci ho impregna tot.
– Faig te? -diu finalment la mare.
– Vale! -crido aferrant-me a una conversa banal per tal de no haver de tornar a aquell malparit silenci incòmode.
– Joan? -insisteix la mare.
El noi assenteix amb el cap i fa una passa endavant, encara astorat davant la porta.
– Acomoda’t com puguis, xato -dic donant un parell de cops en el seu braç.- Aquesta casa és una merda i no és massa comfortable… però no hi ha més.
*
Quan dic això m’adreço a la cuina oberta al saló-menjador i agafo el pot de les galetes d’un dels armaris, la porta del qual és a punt de caure. Després agafo tovallons de paper i tres tasses i ho disposo tot a la taula, com quan estic a casa. Al poc, la mare serveix el te fumejant i seiem tots al voltant. Prenem un glop del te que ningú assaboreix i la tensió es torna a fer palpable.
– Bé, mama, ens pots explicar què ha passat al restaurant?
– No sé què vols que t’expliqui, filla…
– No em toquis els nassos!
En Joan obre els ulls i gairebé escup el te que just prenia. Quan l’empassa, s’aclareix la veu i comença a parlar de la forma més pausada que pot.
– Melània, voldria disculpar-me per tot plegat. Sóc conscient que la proposta que t’he fet ha superat algun límit, el qual ara desconec. I com diu la Kassia, a mi també m’agradaria entendre-ho per poder disculpar-me com cal. No m’agradaria que la nostra relació es veiés contaminada per algun malentès o…
– No hi ha cap malentès, amor -diu la mare.- T’agraeixo molt la teva generositat i disposició a ajudar-nos. Senzillament…
Silenci.
– Senzillament no encaixo -diu finalment.
– Però per què dius que no encaixes -pregunto sense entendre.
– Perquè no, filla…
– Això no és una explicació!
– Tampoc no hi ha res a explicar! -el to de la mare és hostil com mai abans l’havia sentit.
*
– Kassia… -el to del Joan denota urgència tot i que vol aparentar calma.- Poder ens estem ficant on no ens demanen. Poder no és el millor moment per encarar tot això. Forçar algú a parlar i obrir-se és contradictori. Quan la Melània, la teva mare, ens ho vulgui explicar, tot serà més fàcil. Jo crec que hauria de marxar…
– No! -el meu to és categòric.- Entenc el que dius i estic d’acord cent per cent, però no! Per molt contradictori que sembli, no puc deixar passar tot això…
Tinc ganes de plorar i sento molta ràbia.
– El que vull dir, Kassia -continua en Joan,- és que molt probablement amb tu s’obrirà més fàcilment. Sóc un obstacle aquí…
– No, amor, no ets un obstacle… La veritat és que no sé per què he fet el que he fet. Suposo que necessitava temps per entendre la meva reacció i poder explicar-li-ho a la Kassia. Però no sembla que pugui tenir aquest temps…
El seu to és recriminatori i l’únic que se m’acut fer és treure-li la llengua. Quan em poso nerviosa actuo com una nena petita malcriada, ho reconec. Fa estona estic vessant l’aigua del got, i segurament és una pèssima idea haver vingut amb el Joan a casa. Però estic morta de por i no vull confrontar-me sola a la mare. Em fa pànic la sola idea de preguntar-li què l’ha passat i que m’ho expliqui, ja sigui avui, demà o dintre de tres mesos. Necessito una mà amiga, un company com el Joan. Encara que ben mirat, quin sentit té que estigui si ell mateix considera que no ha d’estar aquí…
*
De vegades m’agradaria ser una persona normal. Una noia de vint anys normal, que estudiés i perdés el temps com la majoria de nois de la seva edat. Que sortís de festa, que enllacés nuvi rere nuvi buscant l’emoció de l’enamorament. Joder, quina merda de vida…
No, en realitat el que vull és no haver d’encarregar-me de tot. Vull que la mare faci de mare i se senti plena, i vull tenir l’oportunitat de poder pensar què vull per mi a la vida. Sento que se m’esgoten les opcions i que la meva vida cada vegada es tanca més en una mena d’obligació per sobreviure. No vull això per mi… No puc somiar amb ser normal?
Se’m fa un nus a la gola i em sento, de cop, extremadament sola i cansada. I de cop em poso a plorar sobrepassada emocionalment per tot el que sento. No vull sentir aquest pes a les esquenes i m’adono que he utilitzat en Joan interessadament perquè m’ajudés a treure’m de sobre aquest pes. Pobre, què n’ha de fer ell?
– Ei… -la dolça veu del Joan em xiuxiueja a cau d’orella.- Estic aquí amb tu.
Les seves mans agafen les meves que sento rígides. No fa ni diu res més però sento que m’acompanya en el plor i la sensació de soledat s’esvaeix per complet.
*
– És que no em sembla just… -dic amb veu de nena petita mirant-me la mare.- Ni tan sols pots recollir la proposta per pensar-la, per reflexionar-la? Sempre hi ha temps a dir que no, però la teva actitud m’ha semblat d’allò més egoista. Ni tan sols tens intenció de parlar-ne amb mi, de donar-me una explicació? Quant de temps he de continuar tirant del carro jo sola? No mereixo ni tan sols que t’ho pensis i que en parlem les dues juntes? T’atreveixes a aixecar-te de la cadira sense acabar d’escoltar la proposta i llençar per la borda una oportunitat i ni tan sols saps per què? No em fotis! No és just!
Silenci. El meu cor crema i per un instant sento un lleuger mareig al cap. Em costa respirar i una opressió al pit m’ofega per dintre. Un altre atac d’ansietat…
– Filla…
La mare s’aixeca de pressa i corre cap a mi per abraçar-me, la qual cosa encara m’ofega més.
– Filla meva, amor del meu cor…
Petons i més petons sobre el cap.
– Que m’ofegues, mama!! -crido finalment en veure que no té intenció de parar.- Deixa els mimos per quan pugui respirar, coi!
La mala llet sempre em serveix per, miraculosament, restituir el meu cos. Suposo que estic tan centrada en la ràbia que se’m passa qualsevol malestar que tingui. No deixa de ser curiós…
– Perdó, perdó… -riu la mare.
– I ara què et fa riure?
– Sempre que arrufes les celles et poses molt divertida…
– Ah, una aquí morint-se i tu partint-te el cul!
*
La mare riu divertida i al final jo també ric. Estem boges, rematadament boges, i en Joan s’ho mira tot amb una cara que… Crec que té ganes de sortir per potes d’aquesta casa. Ric encara més i l’assenyalo amb el dit. La mare el mira i riu també més fort. Els ulls d’en Joan s’obren de bat a bat i al final comença a riure, primer tímidament i després amb la seva particular forma de riure. Durant una llarga estona riem i riem, fins el punt que se’ns oblida per què riem, si és que en algun moment hem tingut una motivació real per riure. El riure d’un arrenca el riure de l’altre i ens retroalimentem, fins que al final poc a poc els riures cessen.
– Ai, què bé m’ha caigut riure tant! -dic.
– Ai, sí! -corrobora la mare…
Després d’un breu silenci la mare juga amb els meus cabells a fer-me unes cuetes.
– Filla, tens raó en el que has dit: he estat egoista i injusta amb tu. I no t’ho mereixes. Tu sola portes la càrrega de tot, del pis, de mi, de tu… I la teva vida està hipotecada per ajudar-nos a les dues. No tenia cap dret a fer el que he fet…
– Tampoc crec que ho hagis fet de forma intencionada -interrompo.- Només m’agradaria entendre-ho… Podem parlar-ho?
*
Em giro per mirar-me la mare i ella em mira amable. Els seus ulls brillen i per un instant sembla que vol posar-se a plorar. Però no, finalment somriu i sembla que el seu somriure és sincer. Després seu a la seva cadira i assenteix amb el cap prenent un glop del te. En Joan també seu i ens mira amb atenció, curiós i sorprès, i orgullós i… no sé què més. O poder sóc jo que em sento així?
La mare subjecta la tassa del te entre les seves mans, mentre es mira el líquid rogenc amb dispersió. Quan passa una llarga estona, aixeca la mirada i mira el Joan i després em mira a mi. Se la nota tranquil·la i la meva expectació augmenta encara més. Torna a somriure’m i agafa aire.
– Tinc por de que la gent em miri malament per la meva malaltia; tinc por de ser jutjada… i exclosa.
La seva veu és suau i dolça i un fil trist de fons tenyeix la seva exhalació. Després de les seves paraules un nou silenci, esponjós i melós, s’instal·la a casa nostra. Casa nostra és un espai acollidor, un espai de refugi, on la mare i jo ens trobem i ens cuidem. Sempre ha estat així. No ho penso gaire i m’aixeco per anar a abraçar-la, però la mare aixeca la mà per aturar-me. De peu al costat de la meva cadira, observo aquella dona que de cop em sembla més sàvia que mai.
*
– Però no vull deixar-me vèncer per la por -diu,- i vull donar-nos la vida que ens mereixem. Les teves paraules, amor, m’han fet entendre que m’estic privant de viure i de deixar-te viure. M’adono que jo mateixa he reduït les meves possibilitats i em pregunto quantes oportunitats reals hauré deixat escapar. No em sento mereixedora, saps? Però no vull continuar així, desitjo ser feliç i fer-te feliç. Jo… -una llàgrima cau galta avall…- sento haver-te fet mal, amor, perquè no era el meu desig fer-te esclava de les meves pors. No n’era conscient de l’egoisme amb el qual t’estava tractant i ara ho veig clar. No vull deixar-me vèncer per la por…
Agafa aire un parell de vegades.
– Joan, em podries donar una segona oportunitat, sisplau? M’agradaria sentir el que ens havies d’explicar…
En Joan somriu afable i assenteix efusiu amb el cap. Prenc seient a la meva cadira i noto com la mare allarga la seva mà cap a mi. Li agafo i li estrenyo amb calidesa mentre en Joan parla llarg i estès i ens explica una mica el que fa una estona s’ha quedat en no-res. Sento que el cor se m’omple d’esperança i per primera vegada els ulls de la mare brillen amb la il·lusió de saber que té un nou camí al davant. No sabem si serà per bé o per malament, però els aires canvien i el canvi fa olor a vainilla. Ñam!