Autoria: Kassia Langley
Societat només vol dir relat. Una relat que parla, que explica, que omple de significats l’espai social en el qual les persones inter-som. Què vol dir ésser? Interpretar, seguir un rol marcat per un relat. Quin és el meu relat? Qui sóc jo? Què sóc? Dona, pobre, adulta, treballadora, impulsiva, divertida, alegre, poruga, insegura… Què vol dir, doncs, tot això? Què és cert i què no ho és?
***
Dijous, 15 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Fa una estona que la mare ha marxat disparada del “Com a casa!”, però jo no puc apartar la mirada d’aquella porta de fusta i vidre envoltada de flors per tot arreu. La tarda en el local és tranquil·la i a banda del Joan i jo que ocupem una taula, hi ha una altra persona unes quantes més enllà. Ningú més.
El silenci es fa abrumador després d’una conversa que encara intento pair. De forma lenta em giro sobre la cadira per mirar-me en Joan que està també visiblement afectat. No gossa aixecar la mirada de sobre la taula quan em demana perdó. I per un moment percebo més vergonya que tristor en el seu rostre.
– Per què em demanes perdó? -pregunto encara inquieta.
– He espatllat la tarda… -la seva veu és més suau de l’habitual i em costa sentir-lo.
– Tu? No, Joan, la meva mare s’ha tornat boja i… Meh! En qualsevol cas, tu no tens la culpa!
– Tenia molt clar que no volia que passés això, justament, i no he sabut gestionar de millor manera.
– Tu mateix ho dius: ho has fet el millor que has sabut.
Se’m trenca l’ànima veient-lo tan decaigut…
– Joan… parlaré amb ella i a veure què nassos està passant; segur que hi ha una explicació de tot plegat. La mare és una persona molt raonable i mai actua de forma tan impulsiva. Segur que l’ha passat alguna cosa rara pel cap i només és qüestió de corregir el seu error.
– Poder m’he extralimitat, Kassia…
– Oferint ajuda? -ric.- Tu creus que té sentit el que dius?
Per primera vegada des de que tot ha agafat un aire ranci el Joan em mira.
*
– No és la primera vegada que m’ho trobo -diu finalment.
– El què?
– Que la gent rebutja ajuda…
– És legítim al cap i a la fi, no trobes?
– Clar! No volia dir que…
– El que vull dir, Joan, és que les persones tenim els nostres relats instal·lats al cap. Tu intentes fer-ho bé, però la majoria de nosaltres estem segrestades per idees i concepcions errònies que ens mouen més del que et pots imaginar.
– Què vols dir?
– Que probablement tot es pugui reduir a que la mare té massa interioritzat que és pobre. Vés a saber com ha encaixat la proposta. Quan li ho he comentat a casa semblava acceptar-ho bastant bé, però no sé… Sembla que el fet de tractar-se d’una empresa tan gran l’ha aclaparat… Què sé jo!
En Joan col·loca els colzes sobre la taula i es frega el rostre per després deixar-lo recolzat i amagat darrera les seves mans.
– Sincerament, a mi m’ha agradat molt tot el que has dit -confesso.- I no t’ho dic perquè m’agradis…
En Joan aixeca el cap de nou i em mira agraït per les meves paraules.
– Ets molt bonica…
Un subtil somriure vol deixar-se veure en els seus llavis, i per un moment en Joan em sembla extremadament entranyable. Més de l’habitual, vull dir.
– Puc apropar-me i abraçar-te? -pregunto inquieta de nou.
I de nou em somriu d’aquella manera que ja és més habitual en ell, amb els ulls plens de llum, i assenteix amb el cap. Així, agafo la meva cadira i em poso al seu costat i ell allarga el braç per acollir-me, com una mare ocella faria amb els seus fillets ocellets. Bordejo la seva cintura al temps que recolzo el cap en la seva espatlla.
*
– Sóc jo qui ha de disculpar-se en nom de la meva mare.
– I ara!
– Encara no s’ha adonat, però ha fet el ridícul més gran. I li ho penso dir.
La veritat és que estic enfadada amb la mare. És la seva oportunitat, una oportunitat que porta tota la vida esperant, i de cop la tira per la borda sense pensar-s’ho.
– És més -dic de cop…- anem a veure-la!
– Què?
– Que anem a casa!
– A casa teva?
– Correcte.
– Però si la teva mare ha marxat és perquè…
– És perquè és idiota. I no vull que s’equivoqui. Si vol dir que no haurà d’explicar-se i no fugir com una delinqüent.
– Eh…
No espero resposta. M’aixeco i etzibo en Joan perquè em segueixi. Evidentment té moltes coses a dir al respecte, però porto els gens de la mare i quan una cosa se’m fica al cap ja pots dir misa! Estiro del noi fins que no té més remei que seguir-me a batzegades.
Pobre Joan… Ell que només volia ajudar i entre la mare i jo l’estem amargant la tarda!
– Vale… vale… -diu finalment després de travessar la porta gairebé amb el cap.- Podem relaxar-nos una mica, sisplau? -riu.
Jo també ric i no puc estar-me d’abraçar-lo tan fort que gairebé l’ofego. D’acord, el meu mètode no és massa ortodox, però quan el Joan somriu de la seva forma habitual i sembla que l’alegria torna a ell em dono per satisfeta.
– Et necessito, Joan. Tu parles molt millor que jo i la mare t’escoltarà encara que ara no t’ho creguis. Necessito que parlis amb la mare…
– Jo?
*
– Sí, tu. Moltes vegades m’amaga el que sent perquè no vol amoïnar-me, però avui ha anat massa lluny. No, la seva actitud és inacceptable. I no vull deixar passar temps. Necessito entendre-la i necessito solucionar aquesta situació. I m’importa una merda si ella vol ara o no.
El Joan obre els ulls davant la meva contundència. Obre la boca per replicar i jo el miro de forma intensa. Tanca la boca i acota el cap, rendit davant l’evidència que la seva negativa no és benvinguda.
– D’acord, anem…
– Ah, t’aviso: casa meva és una merda de lloc. No és agradable a la vista ni acollidor. Fa un fred hivernal constantment i és un focus de virus constant.
En Joan arrufa les celles.
– D’acord… Menys mal que no et dediques a la venda… no et guanyaries massa bé la vida…
Ric. Ric molt fins espantar de nou en Joan. Estic nerviosa; enfadada i nerviosa. Estic espitosa. Estic que em pujo per les parets. Tinc ganes de matar algú. Ai, quina merda de vida!