Autoria: Kassia Langley
El món s’explica d’una manera molt concreta. I d’aquesta forma d’explicar-nos el món se’n deriven les diferents societats arreu del mateix. Així, societat només vol dir relat. Una relat que parla, que explica, que omple de significats l’espai social en el qual les persones inter-actuem…
***
Dijous, 15 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
La mare, el Joan i jo ocupem la taula “de sempre” mentre ens prenem un te amb unes pastes artesanes que són una delícia. Durant el matí les fa la Gemma, la dona de l’Oriol, en grans quantitats i normalment no arriben al dia següent. Havent avisat per telèfon que veníem ens han guardat un plat exclusiu per nosaltres. I ara la mare i el Joan es llepen els dits amb aquesta delícia.
– Pensava que tu eres més de menjar sa -increpo en Joan…
– Eh… sí, però no m’agradaria fer un lleig a la casa, ja que s’han molestat en guardar-nos unes quantes…
Intenta dir-ho seriós però al final se li escapa el riure i al poc la vergonya s’instal·la en el seu rostre.
– Menja tranquil, Joan, que t’estic prenent el pèl!
Quan dic això agafa una nova galeta i se la cruspeix en menys que canta un gall.
– Estan realment bones!!
La mare assenteix sense mediar paraula, totalment concentrada en les galetes i el te que s’està prenent. Es nota que està gaudint la tarda com una boja, tant el passeig com el berenar, i jo em delecto mirant-me-la de forma atenta.
– Oh -dic de cop…- Vols explicar-nos això que m’has dit per telèfon aquest migdia? Això de la feina…
– Ah, si!
En Joan s’espolsa les engrunes i es neteja la boca amb el tovalló de paper amb el seu habitual ritme tranquil. Es pren el seu temps fins a assegurar-se que està completament net i aleshores mira la mare de manera tan cerimoniosa que de cop l’ambient pren un aire fins i tot formal.
*
“Si no fos perquè té cara de nen, semblaria el gerent d’una empresa a punt de tenir una entrevista amb una candidata que ha superat tot el procediment de selecció”, penso per mi mateixa.
El seu cos manté una formalitat sobtada amb una postura correcta com la que la mare insisteix que posi sempre. El seu rostre continua essent afable però es tenyeix de sobrietat. I la seva mirada es torna escrutinadora, com si volgués empapar-se de la persona que té al davant examinant el més mínim detall.
No parla immediatament, al contrari de nou espera un temps prudencial com si volgués ordenar les idees abans d’expressar-se. Finalment somriu i assenteix amb el cap, com si hagués arribat a alguna conclusió última, rellevant en el punt en el qual ens trobem.
– He estat pensant molt detingudament tot això -arrenca a dir mirant-se la mare,- perquè com l’he dit per telèfon a la Kassia, no és el meu desig que s’interpreti com un acte de caritat -ara gira el rostre per mirar-me a mi.- Tampoc vull que s’interpreti com una forma de forçar la relació que pugui establir amb tu, Kassia, i vull deixar molt clar que per mi són dues coses molt diferents. Per una banda, està el fet que m’atreus moltíssim, i vull conèixer-te; i això només té sentit si tu et sents lliure de ser tu mateixa en tot moment. Si en qualsevol punt de la nostra relació tu pensessis o sentissis que alguna cosa que faig té la intenció de beneficiar-me de tu d’alguna manera, m’agradaria, sisplau, que m’ho comuniquessis, perquè no és el cas.
*
En Joan parla de forma pausada i en un to baix, com sempre. Tant la mare com jo sovint hem de fer un esforç extra per escoltar-lo i encara que mostra evidència que s’adona no puja el volum, la qual cosa em sorprèn cada vegada que ho constato des del primer dia que el vaig conèixer.
– Per altra banda -continua,- m’agrada ajudar la gent, independentment de si són amics, enemics o desconeguts. Sóc conscient que això no és gaire habitual en la societat que vivim, però no puc ignorar el patiment que hi ha al meu voltant i em sento responsable d’actuar en benefici dels demés. No ho dic per tirar-me flors, que és el que podria semblar ara mateix, sinó per explicar-vos que aquesta i no cap altra és la meva intenció. Oferir una ajuda humanitària a una persona que sé que està patint. Que sigui la teva mare o el veí del cinquè és indiferent per mi. Per tant, no us estic fent un favor ni espero que em torneu res a canvi.
De nou es torna a mirar la mare.
– Melània, vull que entenguis que parlo en nom de la meva mare en aquest moment, i no pas en nom meu, la qual cosa encara reforça més tot el que he dit abans, d’acord?
Quan diu això i la mare assenteix, en Joan sembla relaxar-se de nou, tot i que per defecte la seva postura sempre és correcta.
*
– D’acord -diu de nou després de prendre un glop del seu te.- La mare es diu Helena Puig i el meu primer cognom és el seu per una mena de pacte que va fer amb el meu pare, en Pere Cadafalch. L’Helena Puig és filla de la família Puig que dirigeix Flor de Puig. Actualment és l’encarregada de tota la internacionalització de l’empresa, que va començar essent familiar…
– Un moment -interromp la mare…- t’estàs referint a Flor de Puig, l’empresa de perfums i moda?
– Correcte -somriu en Joan.
Els ulls de la mare s’obren en un gest d’admiració i jo, que desconec l’empresa, miro a un costat i a un altre intentant d’entendre la rellevància del que està passant. Sense massa èxit, per suposat.
18:13 hores
– No ho entenc -m’atreveixo a dir.
La mare es gira per mirar-me encara amb la boca oberta.
– És una empresa gran, filla, i no m’ho esperava*…
– Tant millor, no?
La mare assenteix tímida de sobte i això encara em sorprèn més. Mai havia vist la mare fer-se petita davant de cap situació. I mira que n’hem viscut moments ultra mega difícils al llarg de les nostres vides. El cas és que, sigui com sigui, la mirada de la mare es torna reverenciadora davant el Joan i el Joan se’l veu cada vegada més incòmode amb tot allò que està passant sense mediar cap paraula. Caram…
*Nota: Més tard la mare m’explicaria qui són els Puig i la seva implicació política amb Barcelona, el territori i en Europa. Una família extremadament ben posicionada, amb riquesa i poder per aturar un tren, una de les fortunes més grans del continent i amb una influència que s’estén molt més enllà del que una es pugui ni tan sols imaginar. I jo estic seduint el seu fill… Però això m’ho explicarà més tard i de moment no necessito hiperventilar, la qual cosa està bé.
– Eh… -per la meva sorpresa en Joan s’ha quedat sense paraules.- Eh… el que… volia amb aquesta introducció era situar-te respecte l’empresa i la posició de la mare, no pas generar aquesta mena de veneració cap a mi. De fet, com he dit, jo represento la mare, però no sóc ella. Sóc una persona de dinou anys que no ha fet res al món. Almenys encara… Vull dir… que no cal que em miris així, Melània…
– Clar, fill… és que no tots els dies es coneix algú així…
– Ja… Voldria insistir en què sóc la mateixa persona de fa cinc minuts, quan no era fill dels Puig…
*
Perplexa segueixo la conversa com si es tractés d’un partit de tennis.
– Tens raó, fill -diu la mare,- has volgut deixar clar que entre nosaltres no hi ha una relació de desigualtat i ara entenc perquè aquest esforç; i no és just que jo t’empenyi a allunyar-te de nosaltres. Reconec, alhora, que no sé molt bé com estar davant d’aquesta situació que s’ha creat i em costa tornar a tractar-te com fa cinc minuts. Per mi ets una persona diferent ara, Joan, ho sento…
El rostre del Joan s’entristeix com mai abans havia vist en cap de les persones amb les que m’he creuat al llarg de la meva vida. Una ombra enfosqueix el seu rostre fins a fondre’l en una mena de foscor interna, com si la seva llum que habitualment m’enlluerna s’apagués de cop. Una tristor que em cala ben a dintre i que em fa sentir incòmoda forçant-me a moure’m inquieta sobre la cadira on sec.
– Què nassos està passant? -pregunto finalment un pèl enfadada.
– Vull agrair-te la teva bona voluntat, Joan -diu la mare sense mirar-me.- Pel moment prefereixo denegar aquesta oferta…
– Què!!!??? -crido al temps que m’aixeco de la cadira, completament exaltada.- T’has tornat boja?
En Joan acota el cap i mira la taula sense dir res, mentre la mare s’aixeca de la seva per disposar-se a marxar.
– P-pe-però… -no sé ni què dir.- Mama, què nassos estàs fent!!??
– Ho parlem a casa, amor -diu ella col·locant-me la seva mà freda a la galta.- Queda’t amb ell i… gaudiu.
Quan diu això, s’adreça a la barra per pagar les consumicions. No sóc capaç de moure’m, ni de dir res. Sento ràbia, vergonya i molta confusió amb el que acaba de passar.
En quin moment s’ha girat tot?