Autoria: Kassia Langley
En els nostres idiomes sovint ens referim a nosaltres utilitzant pronoms. En referir-nos a una persona singular en tercera persona, aquests pronoms tenen un gènere implicat (“ella” en el cas de les dones o nenes, “ell” en el cas dels homes o nens). Aquestes associacions, però, no sempre són precises o útils.
En funció de l’aparença o del nom d’una persona fem suposicions sobre el seu gènere. De nou, aquestes suposicions no sempre són correctes i l’acte de fer una hipòtesi (per molt que sigui correcta) envia un missatge potencialment perjudicial: les persones han de mirar d’una manera determinada per demostrar el gènere que són o no.
És ofensiu i, fins i tot assetjant, inventar sobrenoms o pronoms sobre algú quan no vol ser nomenat així. També ho és escollir activament ignorar els pronoms amb els que algú ha declarat que s’identifica ja que implica la idea opressiva que les persones intersexuals, transgènere, no binàries i no conformes de gènere no existeixen o no haurien d’existir. Per tant, utilitzar els pronoms personals correctes respecte algú és una manera de respectar i crear un entorn inclusiu.
***
Dijous, 15 d’abril de 1999
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona
A les quatre en punt en Joan pica a baix. La mare encara s’està acabant d’arreglar i em proposa que vagi baixant. Diria que ho ha fet a posta per tal que el Joan i jo ens puguem saludar tranquil·lament. Com totes les vegades abans, tinc la panxa fet un nervi i quan em diu això la mare baixo ràpidament les escales per trobar-me amb ell.
– Hola, Kassia! -em saluda efusiu.
No hi ha paraules que valguin i amb tota l’energia i embranzida que porto em llenço a sobre d’ell fins el punt que gairebé perd l’equilibri i caiem. Quan es recupera del susto, em mira amb els ulls ben oberts sense poder reaccionar i arrenca a riure divertit amb la meva espontaneïtat.
– Jo també m’alegro de veure’t -diu finalment entre riures.
– Holaaaaaaaaa… -el saludo mirant els seus ulls i deixant-me perdre en ells.
“Ai, què càlids que són”, penso per mi mateixa.
– Tenia moltes ganes de veure’t -dic quan ja em tranquil·litzo una mica.
Tinc ganes de besar-lo però no m’atreveixo a donar el pas i al final és ell qui ha de fer el primer gest cap a mi. Això em molesta per un moment, però quan sento el frec dels seus llavis amb els meus se’m passa l’enfadament i només tinc cap per aquell petó dolç i suau que en Joan em regala. Els seus petons són innocents i calmats, a diferència dels petons ansiosos que em donaven els que només em veien com un cony que follar-se.
*
– Avui m’ha costat molt concentrar-me a classe perquè tota l’estona pensava en tu i en la trobada d’ahir… -diu ell tot vergonyós.- No em malinterpretis si desitjo que voldria tornar a una certa normalitat en la meva ment… Es fa sentir incòmode no poder fer allò que vols fer…
– Els efectes de l’enamorament…
– No els havia manifestat mai abans i he de dir que no m’agrada estar enamorat -somriu afable.- No ve la teva mare al final?
– Sí, ara baixa. Ens ha deixat una mica de marge per tal que ens puguem saludar com déu mana! -ric.
– Ah… I com mana Déu que ens hem de saludar?
– Tan dolçament com has fet fa ara just un moment… -dic al temps que passo els braços pel seu coll.
Ell col·loca les mans en la meva cintura i els records sensuals de la cita d’ahir em venen al cap de forma immediata fins a envermellir les meves galtes.
– He estat parlant amb la mare sobre tot el que vam parlar dels meus pensaments referents al meu cos, recordes?
Ell assenteix mirant-me de forma tan atenta que em sento ben visible.
– I he pensat molt en tot això que em vas dir i he pres la ferma decisió de mantenir els mals pensaments a ratlla.
– Ah, molt bé, no?
– De fet… una vegada em vas oferir ajudar-me amb la meditació.
– Sí, i la proposta segueix en peu, si vols.
– M’agradaria…
– Doncs t’ensenyaré a meditar, clar que sí!
*
Els ulls se l’il·luminen en parlar i somriure i durant una estona em delecto emmirallant-me en el reflex que em retornen. Em veig a través dels seus iris i em semblo realment bonica. M’agrada… Per la seva banda, el Joan observa cada microgest del meu rostre i sento que també es delecta amb els meus ulls. M’agrada quan em mira així, amb aquella boqueta tan bonica mig oberta, amb les seves pupil·les recorrent tota la meva cara…
Quan sento que la porta darrera meu s’obre em giro per constatar que és la mare qui surt. La dona ens mira i fa un gest amb la mà per tal que esperem un moment, i el Joan i jo l’observem. La porta es tanca darrera seu i ella aixeca la mirada al cel. Just el sol dóna en la nostra vorera i els tanca per no encegar-se. Durant una estona es delecta amb els raigs i la llum, l’aire fresc i el sabor a llibertat després de tants dies tancada a casa…
– Wow -xiuxiueja en Joan…- us assembleu com dues gotes…
– No tant com tu i la teva mare que sou clavadets…
– No sabria dir si estic d’acord… -silenci.- Com es diu la teva mare?
– Melània…
Encara que parlem en murmuris la mare obre els ulls quan sent el seu nom i ens torna un somriure. Baixa l’esglaó que separa la porteria del carrer i s’apropa a nosaltres. En Joan també fa un pas cap a ella disposat a abraçar-la. Cert, la família Puig, la família de les abraçades…
La mare es delecta amb el gest i es deixa portar pel moment. Així, els dos romanen uns instants abraçats. Què fàcil ha estat… no com jo amb els seus pares…
*
– La Kassia m’ha parlat molt de vostè i tenia moltes ganes de conèixer-la, senyora Melània.
– Sisplau, Melània a seques i res de vostè que em sento ofesa -riu la mare.
– Perdona… -riu també en Joan gratant-se el coll.
– Us sembla si aprofitem el solet i passegem una estona? -proposo quan entenc que ja s’han saludat.
La mare sembla encantada amb la idea encara que ho intenta dissimular.
– Per mi és una situació ben estranya aquesta -confessa quan ens posem a caminar.- Us esteu coneixent i em sento una mica invasiva.
– Ni parlar-ne! -exclama en Joan.- Poder és poc habitual però a mi em sembla una situació perfecta i adequada a les circumstàncies que s’han donat. Qualsevol altre situació hauria implicat alguna renúncia per part d’algú…
– Què vols dir? -pregunto.
– Doncs… que si seguíem les pautes “protocolàries” avui havies d’escollir o sortir amb ta mare o amb mi. Això és injust per tu. Escollissis el que escollissis algú s’hauria quedat sense tu avui. Per això em vaig avançar a fer aquesta proposta que, per poc habitual que sigui, em sembla més justa pels tres. Ta mare s’oxigena, jo la conec i et veig i tu ens tens als dos a la teva disposició. Pla perfecte!! -riu en Joan.
L’observo i després miro a la mare que es somriu per si mateixa. Se la veu contenta amb la situació i de cop m’adono que sóc molt afortunada. Estic amb dues persones meravelloses amb les quals em sento profundament estimada. Seré capaç de fer-los sentir el mateix? Tant de bo que sí…
18:23 hores
Durant més de dues hores passegem sense un rumb fix. L’estona que caminem per l’eix comercial, la mare es va aturant en algunes botigues mirant-se els aparadors amb deteniment. L’agrada molt fer això perquè quan surt d’allà davant no marxa amb l’ànsia de posseir res. Jo no puc i detesto mirar aparadors. Em frustra no tenir diners i no poder comprar.
Després passegem per carrerons i passem per davant d’alguns edificis i complexos propis del barri, on el Joan i jo intercanviem coneixements arquitectònics. La mare ens infla a preguntes per posar-nos a prova i ens en sortim airosos de totes elles, la qual cosa ens anima encara més a compartir informació.
També passegem per alguns jardins i els tres ens abstraiem cadascun en els seus pensaments. Un silenci amablement compartit i alimentat per totes les que hi som.
– Per cert, Joan -el noi es gira per mirar-me,- ahir parlant amb la mare ens va sortir un dubte…
– Digues.
– Amb quin pronom t’identifiques?
– Uhm… la veritat és que m’és igual. Per mi l’etiqueta d’agènere només té sentit cap a dintre, i no necessito que ningú faci cap esforç al respecte. Em sento identificat amb el masculí, el femení o qualsevol fórmula neutra.
– Ah…
– Decebuda?
– Eh? No, i ara! Pensava en què tu ho vas fer bé quan no vas donar per suposat que era una dona tot i que la meva aparença és tal…
– Bé, de vegades puc semblar tonto fent aquesta pregunta, però m’agrada respectar la diversitat i prefereixo quedar com un tonto a fer sentir malament algú.
No puc evitar somriure davant la seva resposta. Jo seria capaç de quedar com una tonta adrede per tal de respectar algú? On està el meu límit? Quan l’ego passa a estar en un primer planell?
*
Quan ens cansem de caminar, dirigim les nostres passes a “Com a casa!” per tal de reposar i prendre alguna cosa calenteta. La primavera és inestable i quan hi ha sol fa calor però quan marxa el fred és el que queda en el seu lloc. Mai sé què posar-me per no asfixiar-me o congelar-me!!
Quan estem a punt d’arribar, la mare i el Joan caminen davant meu. Durant uns moments els observo i em delecto de la bona relació que han establert des del primer minut. La veritat és que els dos són una meravella de persones i no és tan estrany que hagin congeniat a la primera. Bona vibra!!
I finalment, de nou davant les portes d’aquell local que tan bé m’acull. A la fi a casa…