Autoria: Kassia Langley
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
Als anys setanta, la família conjugal i els antics models romàntics –fins llavors regnants– començaren a qüestionar-se. Els moviments hippies i alternatius reivindicaren un amor lliure i sense constrenyiments; juntament amb una sexualitat més oberta i permissiva, que lluitava per uns drets sexuals que es van anar desenvolupant durant la transició democràtica. L’aparició de la píndola i dels anticonceptius va fer possible un control de la natalitat més efectiu i va deslligar la sexualitat de la reproducció. Així, s’obria la porta a unes relacions més lliures i igualitàries en la parella, amb el desig de sortir de les normes de l’amor romàntic.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
– La teva casa és realment impressionant, Joan.
– La veritat és que a mi m’agrada molt, sí.
– I la teva mare ha fet d’aquest jardí un espai realment bonic i alegre…
Miro al meu voltant de nou per guardar nítidament en la memòria aquell paisatge tan espectacular que tant m’ha impressionat. L’estany natural amb peixos de colors al costat d’una arbrada salvatge; les fileres de flors i plantes de tots colors i formes, tan vistoses i d’olors tan diversos que confereixen una sensació tan agradable en passejar; l’herba tan ben cuidada que combina amb les estampes rocoses aquí i allà, disposades amb gràcia… Tot al meu voltant sembla fet amb cura, atenció i estima fins el més mínim detall, i convida a relaxar-se i delectar-se. Un espai pels cinc sentits, per l’oci més joiós i íntim.
I just quan el sol comença a caure definitivament sumint el cel en una tonalitat més apagada i fosca, la porta de la tanca s’obre i les veus animades de dues persones que parlen entre riures omplen tot el silenci entre el Joan i jo.
– Hola! -saluda aquest avançant-se cap els seus pares.
Els tres es petonegen i s’abracen entre gestos d’amor, i em recorden que fa hores que no veig la mare i que va essent hora de començar a desfilar.
– Veniu, que us presento la Kassia de nou.
El record del diumenge passat en què van venir a casa i vaig donar la nota, de nou, em ve al cap i automàticament la meva cara s’envermelleix a marxes forçades.
*
– Hola, Kassia -em saluda la mare.
Em torna a sorprendre el semblant tan marcat i exagerat entre la mare i el Joan. Tímida, aixeco la mà per saludar-la en un gest que em sembla més infantil del que desitjaria, però ella no sembla conformar-se amb això i se m’apropa per abraçar-me. No sé molt bé com reaccionar i finalment em quedo quieta com un estaquirot. No obstant això, quan la calidesa dels seu cos em contacta, em relaxo i mica en mica em deixo anar entre els seus braços. “Olora molt bé l’Helena…”, penso al temps que recordo el seu nom.
Quan la dona es separa de mi, el pare del Joan, en Pere, em mira de forma atenta i amb un somriure igual d’encisador que el seu fill.
– Hola -dic de nou aixecant la mà.
– Puc abraçar-te jo també? -somriu.
Aixeco les espatlles sentint-me com un marcià tot just aterrat. I ell s’avança i amb suavitat i molt de tacte m’envolta entre els seus braços que sento càlids i amables. “També olora molt bé…”, em dic de nou.
Finalment el Pere i jo ens separem i els quatre ens mirem en silenci durant una llarga estona. Observo cadascun dels seus rostres començant pel Joan i seguint per l’Helena i el Pere. Tots aquells rostres brillen en una mena d’alegria infinita, com si res no pertorbés la seva pau interior. I no puc evitar somriure d’una manera que mai abans havia sentit, com si el somriure provingués de la profunditat del meu ésser. Una manera honesta per complet, com si fos la primera vegada que realment tingués ganes de somriure. No sé explicar-ho millor, la veritat.
*
– Et quedaràs a sopar? -la veu de l’Helena em port de nou al jardí.
– Eh? No, marxaré ja que tinc ganes de veure la mare. Fa hores que no sé res d’ella…
– La puc acompanyar? -pregunta en Joan mirant el seu rellotge.
– D’acord, però no triguis que avui se’ns ha fet tard per sopar entre una cosa i una altra…
– Vale! Vaig i torno. Viu al final d’Olzinelles així que no crec que sigui més de trenta minuts!!
– Molt bé. Nosaltres anirem preparant el sopar i disposant la taula.
– Vale!
L’Helena i el Pere s’acomiaden de mi de nou amb abraçades que aquesta vegada encaixo millor. Crec que, fins i tot, he estat capaç de tornar-les… Després, els dos entren dins la masia i jo els segueixo amb la mirada. I quan la portalada d’accés es tanca, em giro de nou cap en Joan que em somriu d’aquella manera especial, com qui té alguna cosa a dir i es mor de les ganes de dir-la.
– Ho he passat realment bé, Kassia -diu.- Em donaràs l’oportunitat de tornar a citar-me amb tu?
No puc evitar riure amb la seva forma de parlar, però ell es limita a agafar-me de les mans i mirar-me als ulls. De nou la vergonya se’m puja a les galtes i em quedo congelada en una somriure tonto del qual no sé sortir més que assentint amb el cap.
– Gràcies… -xiuxiueja ell al temps que em dóna un petó a la galta.
Els seus llavis són càlids i en fregar la meva pell em fan pessigolles dolces. Ric entremaliada i ell riu també en veure’m tan vergonyosa.
– Què bonica que ets, Kassia…
– Tu també ets molt bonic… -dic en un fil de veu.
*
En Joan deixa anar una de les meves mans i comença a caminar cap a la tanca per acompanyar-me a casa. La seva mirada, però, continua clavada en els meus ulls, com el seu somriure en el seu rostre.
– Tenint en compte que divendres, dissabte i diumenge treballes -diu de cop,- et ve de gust que ens veiem demà? Això sí, si no t’importa preferiria dinar amb el pare…
– D’acord!
En Joan eixampla encara més el seu somriure i els ulls li brillen enmig de la foscor creixent. Una foscor trencada pels fanalets distribuïts en el jardí de forma gràcil. Unes llumetes càlides i suaus que ajuden a veure’s sense envair la foscor de la nit, deixant-nos en una penombra agradable que bé podria servir per cobrir un altre petó més atrevit.
Així, em poso davant del Joan i agafo la seva carona entre les meves mans per apropar-la. La seva sorpresa el fa exhalar en un gemec tímid. I jo el beso de forma lenta i apassionada alhora, fregant de forma suau la meva llengua contra la seva. Al poc, sento les seves mans en la meva cintura, tímides i dubtoses, i jo apropo més el meu cos al seu per confirmar-li aquest contacte. La reacció no es fa esperar i ara sento que els seus dits m’aferren amb més intensitat, dintre de la suavitat regnant en ell.
Durant uns instants ens besem i acariciem, fins que el Joan es separa de mi amb els ulls encara tancats, mirant de recuperar la normalitat en la seva respiració lleugerament accelerada. Finalment sospira i obre els ulls per mirar-me de forma profunda. I el seu somriure, de nou, em delecta i fa que el meu cor salti dintre del pit.
Què bé em sento amb ell…
*
– Anem… -dic mirant per darrera vegada el rellotge.- La mare em deu esperar en candeletes perquè li expliqui la nostra cita -ric.
– Què li explicaràs?
– Tot. Sense necessitat d’entrar en detalls de quan tu i jo… -ric vergonyosa.
– Tens confiança amb la teva mare, doncs?
– Molta. És la meva companya de vida, molt més que una mare.
– Què bonic!! -exclama en Joan sorprès per les meves paraules.- Algun dia la podré conèixer?
– Quan estigui bé…
– D’acord!
En Joan obre la portalada de la tanca i quan passem la tanca darrera nostre després d’assegurar-se que porta les claus. Durant tot el camí anem agafats de la mà i intercalem silencis entre riures i converses banals. El camí es fa tan curt que em sap a poc, però quan veig la mare al balcó esperant-me el meu cor s’emociona i em surten unes ganes infinites de córrer cap a ella. Tinc ganes d’explicar-li tot i que m’aconselli. Tinc ganes de fer una bona xerrada de dona a dona, com altres vegades. La diferència aquest cop és que no hi ha males notícies (de moment) i les meves inquietuds van més en la línia de “i ara què?”. Ric delectant-me amb la conversa que està per venir.
– Hola, mama! -crido quan ens apropem al balcó.
– És la teva mare? -pregunta en Joan curiós.
– Sí, clar… no vaig dient-li mama a qualsevol veïna!! -ric.
En Joan riu mirant-me durant una estona i després puja la vista cap el balcó des d’on ens saluda la mare. Puja la seva mà i saluda de forma tan infantil com jo fa una estona als seus pares, però ell sembla encaixar-ho millor i fluir més amb el gest, la qual cosa em sorprèn.
*
– D’acord… -diu ara mirant-me a mi de nou,- doncs demà més i millor. Et paso a recollir per casa teva cap a les… quatre?
– Vale! Visc al tercer (quart real sense ascensor) -ric.- Tercer tercer.
– D’acord! Doncs a les quatre en punt de demà et pico i baixes.
– Perfecte!
Els dos ens mirem de nou disposats a acomiadar-nos amb un dels nostres petons. Però quan ens estem apropant en Joan es desvia del camí cap els meus llavis i em deixa el petó en la galta, prop de l’orella.
– M’agrades molt, Kassia -xiuxiueja a cau d’orella.- Fins demà.
De nou ric com una tonta, innocent i delectada amb la situació.
– T’esperes a que es tanqui la porta? -demano per sorpresa meva.- Sempre em fa por que algú es coli darrera meu, però passa massa per empènyer-la i tancar-la.
– Cap problema -diu ell que per un instant es posa seriós.- M’espero el que calgui si t’ha de fer sentir segura.
– D’acord… fins demà! I gràcies per tot!!
– Gràcies a tu!!
Ens acomiadem amb les mans abans de deixar anar la porta i amb dificultat (com costa separar-se de la persona de la qual estàs enamorada!!) arrenco a pujar cadascun dels esglaons que em separen de la mare. El cor em va a mil per hora i la carrera encara l’accelera més. A la fi a casa…