Autoria: Kassia Langley
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
A la postguerra, el model de família conjugal s’imposà i va esdevenir preponderant en totes les classes socials. Les necessitats d’incrementar la natalitat i les condicions econòmiques comportaren el retorn de la dona a la casa. Les famílies dels anys quaranta, cinquanta i seixanta es basaren en la importància del matrimoni, la separació dels rols de l’home i la dona i una forta condemna de la sexualitat extramatrimonial. A l’Espanya franquista la família conjugal era l’única admesa. Són els anys de les famílies nombroses i d’una rígida moral sexual. Els amors i desamors, amb final feliç, s’expressaven en les narracions roses, en les revistes del cor i en consultoris sentimentals com el de la senyora Francis o el de Montserrat Fortuny.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
Davant del mirall del lavabo que hi ha dintre de l’habitació (dintre!!), contemplo el meu rostre pàl·lid mentre les paraules de la nostra darrera conversa s’arremolinen al meu cap. Miro aquella imatge de mi mateixa i em pregunto què vol dir ser “guapa” i què vol dir ser “lletja” sota la mirada del Joan. Diu coses ben estranyes que em fan pensar, qüestionar algunes idees que he donat per suposades.
Encara nua, contemplo els meus pits petits fins el punt que podria passar per un home. Té gràcia: el cos del Joan sembla d’una noia, i en alguns aspectes el meu podria passar pel d’un noi prim com ell. En això ens hi assemblem. La diferència és que el seu cos m’agrada i el meu no; però si s’assemblen tant, com pot ser possible aquesta diferència de valor per mi?
19:11 hores
Plantada de peu davant del mirall el record de la conversa torna una i altra vegada a la meva ment:
– Quin cos masculí t’agrada més?
– Un cos fornit però sense pèls. El teu no té pèls, ja és un punt (…). Si no encaixes en aquell cos perfecte és perquè ets defectuosa (…). Els tios s’han rigut de les meves tetes i encara arrossego la vergonya i el sentiment de lletjor.
– La nostra cultura és extremadament més exigent amb les dones (…). T’entenc perquè l’únic que vols és encaixar (…). La primera vegada que vaig entendre què era un cos masculí i un cos femení en termes culturals, vaig pensar que jo semblava més una dona (…). Anti-cos masculí. Aquella vegada pensar així em va fer sentir malament, com una mena d’angoixa per no encaixar en el que s’esperaria de mi. Canviar les idees al cap costa una mica de temps, però descobrir-me és un exercici que em delecta molt (…). I tu, què veus quan mires el teu cos?
– Un cos prim, pàl·lid, ple de fastigoses pigues, sense tetes… ah! i per si això no fos suficient, un ull de cada color. M’agraden molt els meus peus perquè són petits i bonics, com les mans.
– T’agraden els peus i les mans perquè són petits, però no t’agraden els pits perquè són petits?
– És que els peus i les mans petits són estètics…
Contemplo tot això i m’adono que al llarg de la meva vida la forma de relacionar-me amb el meu cos ha determinat la forma de relacionar-me amb els homes. La vergonya i la por, la inseguretat, la dependència… són alguns dels aspectes d’aquesta forma de funcionar. Vull això el que resta de la meva vida?
*
Segons el Joan la bellesa es defineix com una construcció social, sobre què es considera complaent físicament i què no. No hi ha res (pre)definit fora del marc social, no hi ha res innat o natural de per si en la bellesa. Aquesta idea em sembla agosarada i alliberadora, i crec que podria ser la pedra angular per transformar la meva concepció de bellesa i, alhora, la relació que tinc amb el meu cos. Aleshores, si això és cert i la bellesa és relativa al marc geogràfic i històric d’una societat, com desmuntar aquest ideal que ens han injectat en vena des de ben petites? Com ho faig per començar a veure bonic el meu cos?
Fins ara m’he limitat a acceptar sense qüestionament una idea canònica de bellesa, i m’adono que en fer-ho no només he afegit totxos al mur que m’aïllava de mi mateixa sinó que he contribuït en fixar els mateixos totxos en els murs d’altres persones. Al cap i a la fi, reproduïm la forma de mirar i de ser mirats i, amb això, he contribuït en part a que altres persones es miressin i em miressin d’una forma determinada. No cal una intenció, senzillament passa en el marc aparentment innocent de les relacions humanes. Ens convertim en petits copy-paste humans de gustos, interessos, objectius i cossos. I la nostra forma d’estar influencia i retroalimenta l’entorn. Això és un paradigma: el consens d’una sèrie d’idees i conceptes que determinen una forma de mirar i entendre el món, en aquest cas la bellesa dels cossos.
*
Poder l’única manera de repensar la idea hegemònica de bellesa és promovent l’autoacceptació, que és justament el que intentava en Joan amb el seu joc de mirar els nostres cossos. Redefinir allò que veiem i com ens ho expliquem per tal de crear una autoimatge més sana i mirar de deconstruir la idea de bellesa cultural. És necessari que les persones ens apoderem per tal d’erradicar els efectes nocius de les idees imperants. Aprendre a baixar el volum de les opinions externes, escoltar i seguir la veu pròpia.
Wow.
Em sembla estimulant la primera tarda amb en Joan i agraeixo, vist amb perspectiva, que no hagi entrat en el joc de la reafirmació del meu ego que buscava que em validés el cos. En el fons esperava que em posés la nota i saber si m’aprovava o no la imatge estètica de la meva persona. Però sembla que ell ho té més clar i m’agrada plantejar-me que al seu costat puc aprendre.
Quina mena de persones vull tenir al meu voltant, em preguntava fa una estona. Què vull rebre de les relacions que tingui a llarg de la vida? Afalagaments innecessaris? Imposicions sobre quin cos he de tenir, quina roba m’he de posar, com m’he de pentinar…? Què vol dir ser guapa? I per a qui necessito ser guapa?
De cop, algú pica a la porta del lavabo amb extrema suavitat.
– Kassia… -la veu del Joan en un xiuxiueig m’arrenca un somriure que es reflexa en el vidre del mirall.- Estàs bé? -pregunta en un to serè.
– M’estic mirant al mirall… passa, sisplau…
*
Tímida, la porta del lavabo cedeix i deixa veure un Joan que treu el cap per assegurar-se que no molesta. Amb la mà el convido de nou a entrar i ell fa un salt petit que el col·loca al meu costat.
– La veritat és que tinc els pits petits, però els mugrons m’agraden molt -dic resolta.- Els meus pits són petits i juganers -ric ara.
En Joan em mira de forma atenta sense desdibuixar el seu somriure. Els ulls li brillen especialment amb les llums del lavabo.
– I com et fa sentir aquesta idea? -pregunta finalment.
– Millor.
– Què bé, Kassia! Com m’alegro que puguis generar idees benestants respecte el teu cos.
– Ha estat gràcies a tu.
– D’això res… No he dit cap cosa que no poguessis trobar en qualsevol altre racó del món. Una altra persona, un llibre, això d’internet…
– Internet?
– Sí, això que des de l’ordinador et connectes a una xarxa de xarxes… Bé, és igual. Que no he descobert la sopa d’all, dic…
– Poder no, però per mi ha estat molt valuós que em mostressis un altre camí. No tant la idea que la bellesa és una idea creada socialment i que es pot desmuntar. Sinó que no entressis a valorar el meu cos, encara que sí que t’has posicionat d’alguna manera dient-me que t’agrado (estèticament) i que et semblo bonica…
– Alguna vegada se m’escaparà, segur…
– No, no era una crítica. Al contrari, tot i aquests enunciats, m’has marcat un camí clar i el vull seguir. Vull ser l’única que tingui capacitat de valorar el meu cos.
– La gent igualment intentarà posar-te una nota…
– I jo aprendré a passar-me els seus comentaris pel forro de les calces.
En Joan riu davant el meu darrer comentari.
*
– Per mi ets molt bonica, més enllà del físic. Ets bonica aquí -diu assenyalant-me el cor.- I és això el que em fascina de tu.
– Va, ensenya’m la masia abans que la llum se’n vagi del tot!!
– D’acord!!