Autoria: Joan Puig i Cadafalch
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
El cinema expressa, més que qualsevol altre mitjà, les passions amoroses. El cinema romàntic ha difós els grans ideals de l’amor; construint el seu argument a partir de situacions com l’amor a primera vista, els amors tràgics, els amors apassionats o els amors impossibles. Encara que tota la història del cinema ha estat plena de films d’amor (el primer petó apareixia ja el 1896 a The Kiss, de William Hesse), fou als anys cinquanta que es desenvolupà l’època daurada del cinema romàntic de Hollywood. Pel·lícules de suspens, comèdies i drames romàntics oferien models en què basar idealment les relacions amoroses quotidianes.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona
No és gaire l’estona que dormo, però suficient com per sentir que el meu cap és completament net. Abans d’obrir els ulls, la darrera imatge de la Kassia adormint-se entre els meus braços torna a la meva memòria i les sensacions agradables d’aleshores es reprodueixen en el meu cos. Aquella mescla d’excitació, de satisfacció i de plaer benestant producte del desig consumat poca estona abans. Somric i obro els ulls per constatar que la Kassia encara dorm. La seva respiració és plàcida i lenta i la calor que emana del seu alè frega dolçament la meva pell escalfant, de nou, el cor. M’agrada molt la Kassia i la meva curiositat per conèixer-la no fa sinó que augmentar en cada encontre.
Distret en les meves reflexions jugo amb un floc dels seus cabells tan roigs i enredats per defecte. Em resulten agradablement suaus al tacte tot i aquella aparença tan desordenada. Miro de nou aquella carona que tan em delecta la vista, una carona de pell tan pura, amb aquelles piguetes tan juganeres… i un nas tan petit i tan… que fan ganes d’acariciar-lo! Com m’agrada sentir totes aquestes coses i viure el moment d’aquesta manera amb ella, tan connectats.
De cop, la Kassia es mou entre somnis i no puc evitar riure divertit amb la gràcia en què ho fa. El moviment del meu riure la desperta, i de forma lenta obre els ulls per després pestanyejar unes quantes vegades de forma ràpida, com si volgués treure’s de sobre l’últim son.
– Hola… -dic en un fil de veu per no distorsionar la pau regnant.
*
Ella aixeca lleugerament el cap per mirar-me, encara desubicada, i en veure el meu rostre eixampla de forma gràcil el somriure. En fer-ho, els seus ulls s’empetitonen fins a gairebé tancar-se, amb aquells iris un de cada color que li donen un caràcter tan original al seu rostre. Quanta bellesa en un sol gest!
– Hola! -diu ella amb una veu tímidament estrident.- Ens hem quedat dormits al final!
Acompanya la seva exclamació amb un riure entremaliat i vergonyós a la vegada.
– Això sembla -dic tornant-li un somriure.- Per mi ha estat perfecte.
– Per mi també!
– Et ve de gust que t’ensenyi la casa?
– Oh, sí! M’encantaria!! No tots els dies es té el privilegi de visitar per dintre l’única masia supervivent de Sants! -riu al temps que s’incorpora sobre el llit.
Mig amagada entre els llençols que deixa penjats del seu cap, es col·loca les mans al davant de la boca i exhala fortament.
– Què fas? -pregunto encuriosit i divertit.
– Res!
Aixeco les celles per mirar-me aquella noia que fa coses tan estranyes tan sovint i al final arrenco en un riure silenciós que fa que la Kassia es giri per observar-me, com si de cop hagués aterrat a la Terra, aliena a què estava passant en el llit fa escassos segons.
– Què rius!! -exclama traient-se de sobre el llençol.
– Fas coses molt estranyes… -confesso encara entre riures.
*
– Què té d’estrany olorar-se l’alè per veure si fa pudor?
La seva explicació encara em fa més gràcia i intensifico el riure. Ella es recolza sobre les seves mans mirant com es convulsiona el meu cos i al final arrenca també a riure. El seu riure em fa riure, i el meu riure encara diverteix més a la Kassia, i durant una llarga estona els dos riem com tontos sobre el llit, oblidant el motiu inicial pel qual vam començar.
– És que volia donar-te un petó i no volia espantar-te per la pudor de l’alè en despertar. Tinc la boca pastosa…
– Allà tens aigua, si en vols -dic assenyalant una gerra plena sobre la tauleta que hi ha entre el llit i el gran finestral.
– Oh, podies haver començat per aquí! -m’etziba.
– Per la propera vegada ho tindré en compte -concedeixo entre un nou riure.
La Kassia surt definitivament de sota del llençol per apropar-se a la tauleta deixant al descobert la seva esquena pigada. En la disposició d’aquelles taquetes dibuixo un ós, com quan mires el cel ple de núvols i jugues a buscar formes. I amb el dit ressegueixo les línies que uneixen els punts fins a completar la imatge. Ella empassa l’aigua i es gira de forma sobtada per mirar-me.
– Et molesta? -dic de cop en adonar-me que el gest podria ser ofensiu.
– No… M’ha agafat per sorpresa i gairebé m’ennuego! -i acte seguit continua bevent el líquid del got.
– Puc mirar el teu cos o ho trobaries ofensiu? Res sexual… el cas és que em sembla molt atractiu estèticament parlant…
– Estèticament parlant? Què vol dir això?
– Que m’agrada més enllà d’un desig sexual.
*
– Però si sóc una dona plana!!
– Una dona plana?
La Kassia assenyala els seus pits tan petits i després se’ls tapa amb el llençol com volent amagar-los de les nostres mirades.
– No m’agraden els meus pits! -diu finalment.
– Per què?
– Perquè són inexistents i semblo una taula de planxar.
– I que té això de dolent?
– Que els homes preferiu les dones amb pits grans!!
Quan vaig començar a tenir inquietud intel·lectual per les dones, l’amor i el sexe (sí, en la meva primera adolescència era un tema que m’amoïnava, a diferència d’ara), la mare sovint m’explicava aquesta mena d’idees que podien poblar els pensaments d’una noia. “Tot allò relacionat amb el cos sembla ser un problema per a les dones que senten una forta pressió social per acomplir amb un cànon de bellesa extremadament exigent i devastador”, m’explicava.
És fàcil entendre intel·lectualment aquestes coses, però encara avui no sé què significa profundament viure aquesta vergonya per un cos que no encaixa en el perfil de dona perfecta. Reduir la meva resposta a un “a mi m’agrada” ho trobo simplista, però tampoc no se m’acut una resposta que realment pugui fer sentir la Kassia acompanyada amb aquesta inquietud física. Certament, a mi m’agrada tot el que he vist de la Kassia, però és evident que jo m’ho miro des de la perspectiva privilegiada d’haver nascut com un home, és a dir, com la part de la població que decideix si una dona passa o no el test de bellesa. Reforçar aquesta relació relativa als cossos no em sembla pas una bona idea.
*
No respondre tampoc no em sembla bé i, de fet, m’adono que la Kassia està expectant d’una resposta que la validi i que la permeti respirar alleujada ni que sigui per uns instants (o per alguns dies). Espera que digui justament aquesta banalitat absurda de que m’agrada, que li posi la nota com a bon mascle… i això m’espanta. I fer una dissertació sobre la qüestió em sembla tan poc empàtic que l’únic que podria provocar és una fugida emocional per la seva part. Amb tota la lògica.
Aleshores?
– Se m’acut una cosa -dic finalment.- Poder és una enorme tonteria, però m’agradaria fer un joc els dos junts.
– Quin joc? -pregunta la Kassia obrint els ulls amb curiositat.
– Què et sembla si observem els nostres cossos, els dels dos, i busquem la bellesa que amaguen?
Ella manté els ulls oberts i em mira gairebé empassant-me a través d’ells. Triga en reaccionar a la meva resposta i puc sentir l’engranatge del seu cervell mirant de respondre a la nova situació generada.
– Cap dels dos tenim un cos normatiu -explico- i la tendència a entendre això com un problema és fàcil. A mi m’agrada observar de forma detenida la bellesa implícita del meu cos. Et ve de gust provar?
– Ens hem de treure la roba interior?
– No, ho podem fer amb la part nua.
– Aleshores, d’acord! -torna a somriure.- Però comencem amb el teu!!
Quan diu això, la Kassia estira sense pietat dels llençols deixant-me al descobert i un calfred recorre de forma immediata tot el meu cos.
*
La temperatura de la casa sempre està a vint-i-dos graus que, segons els experts, és la temperatura de comfort. Però sempre que em trec de sobre la roba per ficar-me al llit o dutxar-me o els llençols en sortir, el fred m’atrapa implacable fins que m’acostumo.
– Què hem de fer, exactament? -pregunta ella.
– Què veus?
– El teu cos.
Resto en silenci per convidar-la de forma amable a que profunditzi en la seva resposta.
– Tens raó -afegeix,- el teu cos no és gaire masculí.
– I quina sensació et provoca això?
– A mi m’agrada…
– Què t’agrada exactament?
– Que és el teu cos.
No puc evitar somriure amb la seva resposta. És tan bonica i dolça…
– Quan penses en el cos d’un home, com l’imagines?
– Més gran que el teu, musculat, amb pèls per tot arreu -en aquest punt posa cara de fàstic,- mmmm… i això! Oh! També el puc imaginar floflo i amb un barrigón inconmensurable -riu. Diria que són els dos cossos d’home típics, no? Res a veure amb el teu!
– I quin cos masculí, específicament, t’agrada més?
– Un cos fornit però sense pèls.
– Res a veure amb el meu…
– El teu no té pèls, ja és un punt, però també m’agrada així més petitonet…
– Sí, t’he sentit la primera vegada que ho has dit, però em sembla interessant remarcar la diferència. Per què creus que t’agrada un cos masculí fornit i sense pèls?
– Entenc on vols arribar… Vols dir que m’agrada perquè és la nostra cultura que ens ha dit que així són els cossos masculins correctes?
– Tu què creus respecte a això que dius?
*
– Penso que sí, que ens han rentat el cervell amb imatges projectades des de ben petites, i sembla que si no encaixes en aquell cos perfecte és perquè ets defectuosa. I això val tant per homes com per dones. La teoria me la sé, però a la pràctica els tios s’han rigut dels meus pits i encara arrossego la vergonya i el sentiment de lletjor.
– Entenc perfectament això que em dius perquè també m’he sentit qüestionat pel meu entorn respecte el meu cos, la meva forma de vestir o de moure’m… Encara que, segurament, hi ha moltes diferències en els dos menyspreus, perquè la nostra cultura és extremadament més exigent amb les dones. El que vull dir és que entenc el dubte que s’imposa en el teu cap, perquè l’únic que vols és encaixar. La qüestió, penso, és si mereix la pena encaixar i deixar que siguin els homes que decideixin si el teu cos és vàlid o no.
– Entenc el que em dius, però amb això no desapareix el meu complex.
– Hòstia! És que si ho fes, seria per commemorar-me amb una estàtua!! -dic en clau d’humor.- Saps què m’agrada del meu cos?
– Què?
– Aquestes corves… -dic assenyalant la meva cintura.- Crec que són la màxima expressió de l’anti-cos masculí -els dos riem amb l’expressió.- Recordo que la primera vegada que vaig entendre què era un cos masculí i un cos femení en termes culturals, vaig pensar que jo semblava més una dona. Aquella vegada pensar així em va fer sentir malament, com una mena d’angoixa per no encaixar en el que s’esperaria de mi.
Agafo aire abans de continuar parlant.
*
– Després de parlar-ho amb els pares i reflexionar molt al respecte, em vaig adonar que justament això és el que em feia sentir especial i va ser just això que em va obrir les portes a qüestionar el meu gènere. Descobrir-me és un exercici que em delecta molt, encara que sempre dic que sóc un inconformista i que no em caso amb cap etiqueta; més aviat les utilitzo per fer-me entendre. Vols que posem en valor el teu cos?
– No sé si ho trobaré…
– En el meu cas no va ser immediat tampoc. Canviar les idees al cap costa una mica de temps.
– D’acord… -diu ara despullant-se de nou del llençol.
– Què veus?
– Un cos prim, pàl·lid, ple de fastigoses pigues, sense pits… ah! i per si això no fos suficient, un ull de cada color.
– No hi ha res que t’agradi?
– Els meus cabells… i els peus! M’agraden molt els meus peus.
– Per què t’agraden?
– Són petits i bonics. Tinc els cinc dits a cada peu -riem,- i estan ben arrenglerats.
– T’agraden les coses arrenglerades?
– En els dits, sí.
– I els dits de les mans, què me’n dius?
– També estan xulos. M’agraden les meves mans! També són petites i boniques.
– T’agraden els peus i les mans perquè són petits, però no t’agraden els pits perquè són petits?
– És que els peus i les mans petits són estètics, i els pits petits són… Ja, ja… una idea imposada. Però està aquí!! -diu assenyalant-se el front.
– I qui l’ha posada aquí?
– La societat.
– La societat només t’ha presentat de forma persistent aquesta idea, però qui ha decidit que té credibilitat aquesta idea?
– Jo?
– Qui sinó?
– I?
– Que si l’has posada tu, la pots treure tu.
– Com?… Oh, no… meditant!!
Els dos riem arribats a aquest punt.
*
– De nou insisteixo en què no cal meditar, encara que trobo que és la tècnica més efectiva. Però no es tracta de passar-ho tot per la meditació si no t’agrada meditar. Es tracta que posis en qüestionament totes aquelles idees que et generen malestar.
– Va, llest, tu com descriuries el meu cos? -la seva pregunta m’agafa per sorpresa i sento que he tornat al punt de sortida.
– En realitat poc importa què en pensi jo. Si et dic que m’agrada, t’ho creuràs? I si et dic que no m’agrada, què passarà entre nosaltres? No vull tenir aquesta responsabilitat, Kassia. La validació del teu cos només hauria de venir de tu, i de ningú més. Quina mena de persones vols tenir al teu voltant? Persones que alimentin la teva dependència a base d’afalagaments innecessaris? No vull imposar-me per sobre de tu fomentant un discurs que em sembla aterrador. Per mi ets bonica, que és una idea que va molt més enllà de guapa. Com has dit tu abans amb el meu, m’agrada el teu cos perquè és teu. No el miro físicament, i crec que no ho sabria fer, la veritat. Només et veig a tu, a tota tu. No sabria dir-te si el teu cos m’agrada físicament… Com tu no has sabut fer amb mi…
– Acabes de dir que t’agrada…
– Clar… m’agrada tot de tu.
– Això és perquè estàs enamorat i no veus els meus defectes.
– Què vol dir “defecte”?
– Aiiiii!! Les coses lletges de qualsevol persona!!
– Com per exemple?
– Tu, per exemple, parles massa!!
Ric divertit amb la sortida de la Kassia.
*
– Preferiries que em callés?
– No… Bé, ara sí, perquè tot això ve de que vull donar-te un petó… Recordes?
Miro aquella noia que seu al meu costat sobre el llit que m’ha bressolat des de ben petit i somric alegre i divertit amb la seva espontaneïtat. Ella és capaç de deixar-me trempat o de tallar una conversa que m’estava resultant tan engrescadora. I ho fa amb aquella gràcia tan seva que no puc evitar delectar-me amb el segon coitus interruptus.
La veritat és que el moviment mental de la Kassia em resulta refrescant a la meva ment, sempre ordenada, metòdica, reflexiva… Ella puja i baixa com una muntanya russa, i em genera un vertigen curiós que em porta de nou al present. Amb la Kassia no pot haver ni passat ni futur, perquè la seva dinàmica és sempre aquí i ara. Les coses canvien d’un moment per l’altre i em recorda constantment la impermanència de la vida. La Kassia es converteix, així, en la meva mestra a través de la seva forma de funcionar. I això, indubtablement, té un valor inconmensurable per a mi.
Connecto, doncs, amb la realitat del moment present i observo els ulls de la Kassia, la seva boca lleugerament oberta. I m’apropo a ella agafant les seves mans. La miro i em mira i m’apropo més encara per besar-la fins que la seva imatge s’esborrona i decideixo tancar els ulls. L’impacte dels meus llavis sobre els seus és immediat i sento que ella em rep amb afany quan em col·loca les mans sobre el meu cap per atreure’m encara més. Es mou lenta però apassionada i em pregunto si el foc en el seu interior s’ha tornat a encendre o si és només l’efecte del petó que s’ha d’esvair en quant s’acabi…