Autoria: Kassia Langley
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
Amb el romanticisme, els rituals de matrimoni arriben a la seva plenitud. Les classes altes van reinventar els rituals que després acabaren estenent-se a tots els sectors socials. Els vestits de núvia anaren abandonant el negre que caracteritzava els casaments a la societat pagesa per convertir-se en blancs, com a símbol de puresa; i també de vestit fet especialment per a l’ocasió. La núvia es convertí en la veritable protagonista de la festa. Al mateix temps, nous elements anaren incorporant-se a la festa: el pastís nupcial, el desig d’immortalitzar la cerimònia amb la fotografia, i el viatge de noces.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Plaça Bonet i Moixí, Sants, Barcelona
El Joan i jo estem plantats davant de casa seva, la Torre del Rellotge, l’única masia conservada de Sants. Un espai de transició que separa la plaça Bonet i Moixí de la plaça Ibèria ens acull i abrigalla de les mirades alienes.
Sense pensar-ho l’he agafat de la mà i sento que el meu cor palpita tan ràpid que en qualsevol moment sortirà corrents per la boca. Ell fa un pas cap a mi i sento que ara és tot el meu cos que s’accelera. La por es mescla amb l’excitació que encara m’embriaga des del darrer petó a l’Avinguda de la Reina Maria Cristina.
Quan col·loca la seva mà sobre la meva pell en el rostre i m’acaricia, em mira d’aquella manera tan especial com si furgués dintre meu buscant no sé molt bé el què. Connectar-nos? Almenys és aquesta la sensació que em provoca la seva mirada. Em mira al temps que s’apropa més a mi en un clar intent de besar-me, i del meu ventre neix un nou zumzeig que em fa pessigolles per tot arreu, fins a sentir que els mugrons se’m posen durs.
Voldria sortir corrents però ignoro la part de la Kassia poruga recordant-me la complicitat del Joan ara fa uns minuts. I si miro enrere el temps compartit amb ell m’adono que no hi ha espai per més por. Així, senzillament desitjo deixar-me anar i el miro tornant-li l’atreviment de la seva mirada. Just quan ell tanca els ulls i finalment frega els meus llavis amb els seus en una carícia tan exquisida que em fa perdre el sentit.
*
I tot desapareix per ser només aquell petó que s’enlaira tímid i alhora atrevit omplint-ho absolutament tot. Un petó que deixa pas a més carícies, més frecs del seu nas contra la meva pell que m’arrosseguen a sensacions mai abans viscudes. I per la meva sorpresa, la humitat de la seva llengua sobre el meu coll crida el seu desig també palpitant. Abraçats l’escalfor dels nostres cossos es mescla en un aroma de plaer renovat, d’un desig creixent, d’una ànsia per descobrir-nos.
– M’agrades tant, Kassia… -xiuxiueja en Joan en la meva orella.
– Desitjo fer-nos l’amor…
I ara és en Joan que agafa la meva mà i estira de mi fins a portar-me a la porteta de servei que dóna a la plaça Bonet i Moixí. Una porta que guarda la forma original i que s’obre a un petit rebedor del qual hi neixen unes escales que pugen al pis dels dormitoris. Estic tan nerviosa que sóc incapaç de veure res al meu entorn i la meva dèria per l’arquitectura queda en un segon pla.
La primera porta en el replà del primer pis és la de l’habitació del Joan, de doble fulla. Ell em deixa anar per amb la seva calma obrir-nos pas i quan passem col·loca un rètol de fusta pintat de vermell en el mànec de la porta. Així, tanca mentre jo me’l miro amb ànsia renovada.
– Estic nerviosa… -confesso.
– Jo també… -diu al temps que s’apropa a mi.- Podem parar quan vulguem, Kassia. No vull fer res que no et vingui de gust i no vull que sentis l’obligació que has de fer res que no surti de tu. Ajuda’m amb això, sisplau.
*
Assenteixo sense deixar de mirar-lo als ulls i ell em somriu amb aquell gest que em desfà cada vegada que el posa i que provoca que la seva mirada encara brilli més de l’habitual.
– Tu també m’agrades molt, Joan -parlo amb un fil de veu.
Per resposta, allarga la mà i m’acaricia els cabells jugant amb un floc fins a fer-me pessigolles. No puc evitar riure tímida i vergonyosa pel que està a punt de passar. Em mossego el llavi i ara sóc jo que m’apropo a ell fins a plantar-me a escassos mil·límetres. Les nostres mirades es busquen i juguen, i els dos somriem com uns nens a punt de fer una gran entremaliadura.
Els caps s’apropen i tornem a besar-nos per tercera vegada avui, en un remolí de passió continguda que puja des del meu estómac dins als meus llavis per transmetre-li a través d’un gemec. Sento que la pell se m’escalfa, especialment allà on ens besem. I els seus braços m’estrenyen contra el seu cos fins el punt que no sé on acaba ell i on començo jo.
Com abans, em besa per la galta amb un ritme més accelerat, i de la galta salta a l’orella i al coll, provocant-me encara més. Baixa omplint-me de pessigolles el ventre i em torna a mirar per besar-me de nou per l’altra part del cos. Les seves mans pugen i agafen el meu rostre i després escola els seus dits entre els remolins dels meus cabells ondulats. Em besa de nou encara més fort, encara més intens. Em cremo i vull més.
*
Començo a descordar la seva camisa i sóc conscient que en algun moment ens hem tret les jaquetes. No puc evitar riure amb la badada i en Joan em mira preguntant-me si tot està bé amb el gest. Assenteixo sense deixar de descordar botó rere botó i ell somriu vergonyós. Quan ja tinc la camisa desbridada, ric de nou entremaliada i ell també riu, més sorprès de la meva sobtada innocència que no pas perquè la situació tingui res de divertit.
Miro i toco el seu cos de pell morena, tan fi, tan suau, tan calent… Passejo la mà pel costat fins el ventre i ell tremola al temps que empassa saliva. Pujo seguin el melic cap a munt i passo entre els seus pits petits per arribar al coll i deixar allà recolzat el braç. Amb l’altra mà, procedeixo de forma igual per l’altra banda i aquesta vegada a l’alçada del seu cor em desvio cap el seu mugró que està ters i expectant. En Joan gemega i vol besar-me, però m’avanço i llepo aquell mugró que em crida.
– Ahhhh… -el gemec que ara exhala en Joan ha estat molt més fort.- Kassia…
La seva veu pronunciant el meu nom em penetra fins a retornar-me també un gemec que surt per la meva boca. Les seves mans es perden en la meva pell en carícies tan agradables que tinc la sensació que em tornaré boja. I amb força renovada llepo el seu mugró una vegada rere una altra, fins que en Joan no pot més i m’estira per apropar-nos al llit.
*
Allà, davant del llit de matrimoni ell juga amb les mans per la meva cintura, sota la roba. Decidida em trec la samarreta deixant els meus pits nus i al descobert, doncs els tinc tan petits que no empro sostenidor. Ell puja els dits fregant la meva pell que encara crema més allà per on passa, i quan arriba a l’alçada dels pits estira els polzes i acaricia els dos mugrons. M’agrada… m’agrada… m’agrada…
Els seus llavis baixen i besen el coll i els seus dits, implacables, arrenquen passions dintre meu. Mentre, jo crido el seu nom i m’aferro a les seves espatlles temerosa de caure per la feblesa sobtada en les cames. Quan ell s’adona m’agafa de les mans i estira una vegada més per convidar-me a pujar en el llit. Obedient, m’enfilo i quedo asseguda sobre els meus genolls; i ell es col·loca davant meu, després de treure’s la camisa, per tornar a mirar-me… Per tornar a tocar-me la pell de tot el cos que queda al descobert.
Ens acariciem mútuament una llarga estona al temps que ens intercanviem petons als llavis…
a les galtes…
al coll…
a les espatlles…
al pit…
als mugrons…
I ara passa la seva mà de forma molt subtil per la meva esquena i la pell se m’eriça fins a fer-me mal.
*
M’atreveixo a descordar el cinturó que lliga el seu pantaló amb la seva mirada clavada en els meus ulls. M’agrada que tota l’estona busqui aquella connexió, que em recordi amb la mirada que no hi ha pressa i que encara menys hi ha meta. M’agrada que vulgui confirmar cada pas endavant perquè em fa sentir segura i protegida. I m’agrada que ara es deixi dur per la seva passió, ara es refreni per tornar a contemplar-me, per retornar a les carícies i les mirades confidents.
M’agrada pujar i baixar la intensitat i que ell s’avanci per després frenar-se. I m’agrada girar la situació i ser ara jo qui mana i pren la iniciativa. M’agrada com es descol·loca i riu tímid i vergonyós. M’agrada la brillantor dels seus ulls, l’escalfor del seu cos, la suavitat de les seves carícies i dels seus petons. Em sento tan bé, tan plaent que…
I m’abraço a ell amb la passió assossegada, calmada, com si el meu cos de forma savia em digués que és suficient. I vull fer-li cas, perquè en Joan té raó: no hi ha cap pressa i no hem d’arribar enlloc. I em ve de gust ara estirar-me entre els llençols amb la manteta que sembla tan comfortable, i abraçar-nos i mirar-nos i seguir besant-nos sense cap pretensió més enllà de compartir l’amor.
I com altres vegades, l’endeví del Joan obre el llit per convidar-me a entrar. I jo em trec els pantalons sense pensar-ho gaire davant la sorpresa d’un Joan que no sap com encaixar el gest.
– No voldràs que entrem amb la roba del carrer, oi? -pregunto.
– No, clar, a mi no m’agrada, però no volia forçar a nuar-te…
– Encara estic protegida -dic innocent estirant les meves calces.
*
En Joan riu i entra amb mi sota els llençols que acomoda perquè estiguem còmodes. Després em convida a posar-me sobre el seu pit i poder abraçar-me, cosa que accepto encantada. I en aquesta pau, els dos guardem un darrer silenci fins a quedar-nos dormits amb la promesa d’una escalfor renovada…