Autoria: Joan Puig i Cadafalch
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
L’ideal d’amor romàntic tenia el contrapunt en una certa permissivitat per als plaers masculins extramatrimonials. El recurs a la prostitució era freqüent per a la iniciació sexual de l’home, o per desfogar les seves passions; a costa de moltes dones amb pocs recursos que es veien obligades a exercir-la. Els carrers (com al Barri Xino de Barcelona), els bordells més refinats i els meublés eren el lloc secret de moltes relacions i plaers.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer de Sants, Sants, Barcelona
En complet silenci els dos caminem direcció casa meva. Diria que de forma més inconscient que conscient la Kassia m’ha agafat de la mà i caminem els dos amb aquell somriure tonto dels enamorats. Per mi tot això és nou i de vegades tinc dubtes de què és exactament el que sento. Però tinc clar que la Kassia m’agrada i sembla ser que estic en aquella fase d’enamorament on l’estómac s’omple de papallones i fa la sensació que flotes en l’aire quan camines. Només el contacte de les dues mans fa que recorri una mena d’electricitat per tot el meu cos. I la cara se m’ha congelat en aquest rictus que si l’imagino des de fora em sembla fins i tot ridícul.
I pensant en tot això no puc evitar riure per mi mateix fins el punt que la Kassia s’adona i em mira amb els ulls ben oberts, gairebé a punt d’empassar-se’m. El riure deixa pas a un somrís que vol ser càlid i ella me’l torna encara més encisador. Quan somriu se li pugen les galtes i les pigues de tot el rostre es mouen entremaliades. També el seu nasset petit, bonic i respingó es belluga inquiet i m’entren ganes de petonejar-lo de forma continuada fins a l’esgotament. Això també és enamorament, oi?
*
Sigui com sigui, la sensació que sento és molt diferent a la que em provoca l’Àlex. Ni millor ni pitjor, ni més ni menys… diferent. L’afecte cap a la Kassia, en qualsevol cas, és més intens i em desestabilitza en major grau. A nivell d’efectes fisiològics té major impacte, mentre que l’afecte que sento per l’Àlex és més serè i harmònic. Però això no ha de ser necessàriament negatiu o positiu, en cap cas; senzillament denota sensacions agradables igualment però diferents. I m’agrada ampliar el ventall de fenomens que puc observar i comprendre en cadascun dels casos.
17:42 hores
El trajecte fins a casa ens ocupa poc més d’un quart d’hora amb un pas tranquil. No obstant, el moviment i les aglomeracions de Creu Coberta i la carretera em generen inquietud, així com el soroll del trànsit incessant per l’eix comercial. Clàxons, crits, nens corrent… posen de manifest la contaminació acústica de les grans ciutats. I no m’agrada, definitivament. Però en aquesta ocasió ha estat la Kassia que ha insistit que volia anar per aquí per tal de respirar l’ambient ¿engrescador? de la zona. No entenc què té d’engrescador, la veritat, però tampoc m’ha semblat interessant preguntar.
El cas és que just travessem la plaça Bonet i Moixí pel costat de l’Església de Santa Maria quan la Kassia arrenca a córrer cap a una bandada de coloms que surten volant en sentir una imaginada, encara que comprensible, amenaça cap a la seva integritat. Quan la Kassia torna a agafar-me de la mà riu com una nena petita que acaba de fer una malifeta i n’és conscient i em sorprèn gratament trobar-me de nou amb aquella part espontània de la Kassia que juga amb l’entorn amb un aire infantil i despreocupat. Així, no puc evitar riure quan em mira amb la mà en la boca, trapella i divertida. És fascinant!
– Ja hi som -dic.- És aquella porta d’allà.
Assenyalo la porta de la tanca del jardí de la masia que s’aixeca al nostre costat dret. La tanca envolta en la seva totalitat els llindars est (plaça Ibèria), sud (passatge) i oest (carrer Olzinelles) de la finca.
*
En la seva majoria és de pedra simulant els murs antics que es feien per separar les terrasses dels terrenys de conreu. Ocupa una alçada de dos metres i després s’afegeix un metre més de tanca forjada de línies rectes verticals i acabades en punxa que permeten l’entrada de l’aire i del sol i alhora serveixen per protegir la intrusió al jardí de gent aliena. En la zona de la tanca on hi ha l’accés, però, la pedra deixa pas a la fusta massissa i règia que dibuixa una estructura on s’encabeix la portalada.
Finalment, el llindar nord de la finca és on s’ubica la masia, la façana de darrera de la qual fa de mur de separació entre la finca i la plaça Bonet i Moixí, un mur de gruixudes dimensions sense obertures, amb excepció del que es considerava la porta de servei en el seu origen, també restaurada, i que nosaltres fem servir com a accés secundari.
L’edifici data del segle XIV, però en fer la reforma de les places es va mutilar un dels cossos laterals de forma que perdé la seva simetria original. Quan la meva família va comprar la finca, la construcció presentava un estat de complet abandonament fins que la mare i el pare hi van anar a viure. Es van rehabilitar totes les parts que tenien una afectació lleu mirant de conservar els materials i els elements presents. Pel que fa a les parts més vulnerades, van optar per refer-ho i van implementar materials i sistemes de construcció més moderns de manera que el resultat final juga amb el contrast d’allò antic amb allò nou, generant un efecte curiós tant en l’exterior com en l’interior.
*
Tant la Kassia com jo observem la masia en la seva esplendor renovada, drets en la petita transició que hi ha entre la plaça Bonet i Moixí i la plaça Ibèria. La pedra règia i desgastada pel pas del temps en l’edifici contrasta harmoniosament amb la forja de la barana del balcó corregut de la façana principal (que es va afegir durant la reforma) i de la fusteria metàl·lica de totes les façanes.
Quan em miro la Kassia, aprecio la seva admiració per l’obra arquitectònica que s’erigeix davant nostre en la seva magestuositat, vestigi vivent de formes de fer art de segles anteriors. De fet, la Torre del Rellotge, que és com es coneix l’edifici on visc, és l’única masia que es conserva a Sants i, com a tal, és considerada patrimoni local.
– La Torre del Rellotge o Casa del Rellotge deu el seu nom a un rellotge de sol que hi havia en l’edifici, oi? -em pregunta sense deixar de mirar l’estructura.
– Això tinc entès, però quan els Puig van comprar la finca el rellotge de sol havia desaparegut, per la qual cosa es pressuposa que estava en el cos oest que es va enderrocar per qüestions urbanístiques.
– Es va construir durant l’edat mitjana per tal d’acollir els masovers de la Torre del Llull, una finca que pertanyia a una de les famílies més importants de Barcelona en aquell moment. L’edificació disposava d’una torre de vigilància per controlar els accessos a la ciutat, que en aquell moment es feien per l’actual carrer del Sant Crist.
– Veig que has fet els deures -ric.
– M’agrada visitar l’Arxiu Històric de Sants i hi vaig bastant sovint -m’explica.
– Poder podríem fer visites a l’arxiu i rutes arquitectòniques junts. Et vindria de gust compartir aquesta afició teva amb mi?
– M’encantaria!
*
De nou m’agafa la mà i sento aquella escalfor que tant m’agrada i un renovat pols elèctric que comença en la punta dels dits, puja pel braç i esclata en el clatell. Sense pensar-m’ho gaire faig un pas cap a ella i deixo la meva mà de forma suau i tendre entre el coll i el rostre d’ella de manera que l’acaricio amb el polze. Sento com la seva pell reacciona al frec i observo amb atenció els seus ulls buscant connectar-me com en vegades anteriors.
Quan ella em mira, somric i apropo lentament el cap amb una clara intenció de besar-la. No sento oposició i finalment tanco els ulls quan estic a escassos mil·límetres dels seus llavis. En aquesta distància puc sentir la seva respiració agitada per l’excitació i finalment ens fonem en un nou bes càlid i dolç.
No tinc experiència en besar i per un moment no sé molt bé com moure’m, però ella pren la iniciativa i em guia consolidant la meva seguretat i confiança. Per un moment sento que el temps s’atura i s’esgota en aquest petó. Un petó que arrenca en els llavis però que sacseja tot el meu cos. Desitjo quedar-me aquí per sempre, en la calidesa del moment, aquesta connexió tan sòlida fins el punt que em sento una perllongació d’ella. No sé on acabo jo i on comença la Kassia, i aquesta sensació m’agrada fins a un límit que mai abans havia fregat ni tan sols.
*
Els moviments dels dos són harmònics i compassats i miro de seguir el seu ritme per seguint fonent-me en el seu cos i en el seu cor mentre per dintre esclato en una agitació creixent que neix en el meu ventre i em puja per l’esquena. Com a casa, sento que el meu penis crida i s’erigeix, dur fins a generar una pressió incòmoda. I entre frec i frec se m’escapa un subtil gemec que ressona en el meu cor, com la veu xoca amb les parets de la muntanya.
És en aquest moment que ella tanca els seus braços entorn la meva cintura i em sento seu. I m’agrada. M’embriago de la olor que emanen el seu cos i els seus cabells, i separo els llavis d’ella i frego suaument el meu nas per la seva pell seguint la galta i fins a la seva orella. Sento com ella s’agita entre els meus braços que ara també l’envolten i també gemega. I tímidament trec la punta de la llengua per llepar-la, per tastar-la, per assaborir-la…
La seva pell calenta em crema la llengua i aquesta vol jugar encara més i es passeja per sobre del seu rostre i de la seva petita orella, tan vermellosa per l’escalfor del moment. Tot en ella m’agrada fins el punt que perdo el sentit de la realitat i l’entorn desapareix i només restem la Kassia i jo, enmig d’un buit acollidor que ens bressola i abrigalla.
– M’agrades tant, Kassia… -xiuxiuejo en la seva orella.
I ella s’aferra encara més a la meva camisa i estreny els braços per recolzar el cap sobre la meva espatlla.
*
El cor em va a mil per hora i la realitat torna lenta a mi. Els sons de l’entorn… els moviments… els edificis circumdants (entre els quals hi ha la masia)… les persones… els espais oberts i els espais més tancats… El cel s’obre majestuós en el retall que els edificis fan contra el mateix; un cel blau i completament clar. La llum em penetra a través de les pupil·les mentre ensumo una darrera vegada la olor que fan els cabells de la dona que abraço amb tanta intensitat. El temps passa però no el sento i els dos romanem així durant una llarga estona més.