Autoria: Joan Puig i Cadafalch | Kassia Langley
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
La reivindicació del matrimoni civil ha estat una de les demandes fonamentals del laïcisme per apartar el matrimoni del control eclesiàstic. Al Regne Unit, el matrimoni civil va ser oficialment reconegut el 1563, però es va aplicar molt poc fins al segle XVIII. A França s’instaurà el 1792 amb la Revolució Francesa. A Catalunya només ha estat vigent entre el 1870 i el 1875 (després de la Revolució del 1868 i durant la Primera República), entre el 1931 i el 1939 (Segona República), i a partir del 1977.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
La Bordeta, Barcelona
Els carrers de la Bordeta s’estructuren entorn un eix vertebrador, el carrer de la Constitució, i no presenten gaire misteri per passejar. Es tracta de carrers estrets en la seva majoria i poc transitats per vehicles. Les voreres són estretes i afegeixen un punt d’incomoditat per mantenir una conversa tranquil·la i continuada, especialment quan et creues algú en sentit contrari.
Per això, hem decidit dirigir les nostres pases cap a la Gran Via i gaudir d’un espai de vianants una mica més generós; fins a pujar al Palau de Montjuïc i gaudir una estona de les vistes al refugi d’una temperatura càlida i agradable.
I quan arribem a l’avinguda i l’espai s’obre, la llum es fa més clara i sento que entra fins el fons de la meva ment, aportant lluminositat en el meu interior, a diferència dels carrers mig apagats que havíem caminat fins ara. Com agraeixo aquest moment!
16:51 hores
Tot i que fa una estona que caminem un al costat de l’altre el silenci omple l’espai entre la Kassia i jo. Personalment em considero un amant dels silencis i, ara que ho he provat amb ella, m’encanta el fet de poder compatir-lo i que no generi aquella mena de sensació de que falta alguna cosa. Sovint quan em quedo en silenci amb algú percebo aquella incomoditat pròpia del no saber què fer o com omplir el buit que deixa el meu silenci. M’adono que la gent vol omplir-ho tot constantment: el temps, les relacions, el dia, la nit… Una mena de compulsió per satisfer la constant gana d’un sistema extremadament productiu, focalitzat en exclusivitat en el fer, més que en el ser i l’estar. No és d’estranyar que no surti bé…
Però amb la Kassia el silenci guanya el seu espai i la seva esponjositat. El silenci, al contrari del que la majoria de la gent pensa, no és buit. El silenci, si s’escolta, guarda moltes coses; coses que ens poden ajudar personalment o unir si és un espai compartit. Però per això cal un actitud receptiva alliberada de la pressa i la dèria consumista. Més enllà de consumir temps, el silenci necessita d’una actitud calmada davant la vida i oberta al món.
*
I tenint en compte que la Kassia s’ha mostrat impulsiva en la majoria del temps que hem compartit, em sorprèn positivament que tinguem aquests silencis tan creatius, tan agradables. La qual cosa em demostra, una vegada més, com les idees sempre ens allunyen de la veritable natura de les coses. Vivim una societat que tendeix a comprendre el món de forma dicotòmica: o blanc o negre, o alt o baix, o dona o home, o impulsiu o pausat… Però la vida s’entesta en demostrar-nos que les coses no són d’una manera determinada, sinó que flueixen en els diferents continus que les travessen i un moment és A per després ser Z. No és qüestió de grisos ni de punts intermitjos; sinó de la comprensió profunda que no existeixen els oposats i que “oposat” només és una forma d’explicar les coses. Poc encertada, per cert.
Així juga la Kassia amb mi, mostrant-se extremadament impulsiva un moment per després manifestar-se com la dona més calmada del món. I m’agrada la seva pulsió aparentment contradictòria perquè em recorda que no he de baixar la guàrdia i generar-me cap idea d’ella. Seria injust per ella i seria el principi del meu patiment. Fins aquest punt m’agrada la Kassia quan la penso com una companya interessant en el meu propi camí individual. Tant de bo ella pugui sentir alguna cosa semblant respecte a mi, i que la meva presència en la seva vida pugui jugar un paper tan enriquidor…
17:06 hores
Quan finalment arribem a la Plaça Espanya i l’espai encara s’obre més, em delecto amb les fotografies que recullen els edificis i monuments emblemàtics de la zona. Llàstima del trànsit i del soroll que enterboleix el moment de forma dràstica. No obstant això, un petit esforç per eliminar aquestes sensacions disruptives calma el meu cor que busca refugiar-se en aquelles altres sensacions més nítides i amigables. Amb deteniment observo els edificis de l’entorn.
– L’Hotel Plaza -comparteixo amb la Kassia- va ser una peça clau en l’operació urbanística del nou carrer de Tarragona, tant per la seva situació com per la gran càrrega d’activitat i representació que significa. L’has visitat alguna vegada?
– No he tingut el plaer, però sí que sé que el seu característic rellotge de façana -diu assenyalant l’element- forma part de la paret envidriada de dues de les suites. Tu l’has vist per dintre?
– Sí, tinc per costum dedicar alguna estona dels caps de setmana a visitar els edificis dels entorns a casa meva.
– I com és per dintre?
– Bé, l’edifici ha estat projectat amb una planta anular seguint la pauta de la majoria dels grans hotels urbans: un gran espai de recepció connectat a un pati interior de dimensions i qualitats d’exterior, entorn dels quals s’aglutinen la resta dels espais. L’interior del gran pati central, entorn els 900m2, si la memòria no em falla, s’ha acabat amb materials ceràmics de cinc colors diferents que segueixen una gradació del més fosc al més clar, a la manera d’alguns patis modernistes que contrastaven la seva variació cromàtica amb un exterior petri, sever i urbà. Té el seu propi encant, la veritat.
*
– Personalment m’agrada el disseny de la façana que combina les formes rectes i quadriculades (i que alhora soluciona elegantment el tema de la fusteria) amb unes suaus inflexions en la definió de les cares. Els panells prefabricats de formigó que incorporen a la seva cara exterior lloses de granits de dos colors, gris i vermell, i diferents mides atorguen identitat pròpia generant un aparent moviment de les façanes. A més, la ubicació de l’edifici trenca amb l’automatisme de les alineacions i això m’agrada molt.
– I què em dius de la torre?
– La seva composició ortogonal li dóna una singularitat especial al conjunt, no trobes? Sobretot tenint en compte el conjunt urbà de l’entorn més immediat…
Observo amb atenció la Kassia mentre parla amb tant d’entusiasme de l’edifici que ja ens queda enrere mentre enfilem l’avinguda de la Reina Maria Cristina passant tot just entre les dues torres venecianes.
– Tens un vocabulari arquitectònic i una capacitat d’observació molt pròpia de la disciplina -expresso sense amagar la meva sorpresa.- Per un casual estudies alguna cosa relacionada?
– No, ja m’agradaria, però no tenim diners a casa perquè em pugui permetre el luxe d’estudiar arquitectura… Ni cap altra cosa perquè necessito el temps per treballar i aportar menjar a casa. De fet, estic buscant una feina de mitja jornada per ocupar la setmana de dilluns a dijous. Si t’assabentes d’alguna cosa i m’ho dius em faràs un gran favor -somriu.
– Per suposat -li torno el somriure al temps que resto en silenci de nou.
*
Certament la vida no és justa en aquest sentit: unes persones tant i d’altres tan poc. La situació de la Kassia em fa pensar en com de malament ens ho hem muntat com a societat. Amb els diners de la meva família en podrien estudiar unes quantes Kassies… i en canvi, allà estan podrint-se en un banc que només fa que beneficiar-se i engruixar les seves arques… No, alguna cosa no estem fent bé.
Per un moment sospeso la idea de compartir els meus estalvis. Al cap i a la fi no estic utilitzant aquells diners i a ella li podrien suposar una ajuda molt valuosa. Però quan penso en el meu pla en tiro enrere en apreciar alguns esculls importants a tenir en compte i que poden ofendre l’altre persona. Això dels diners és un altre tema que sovint li dono voltes perquè un acte de generositat fàcilment es pot interpretar com a supèrbia o una expressió de poder entre rics i pobres. Oferir diners no és tan fàcil com semblaria a primera vista, perquè al final la conformació econòmico-social d’una cultura és una creació consensuada, pactada i contribuïda per totes les parts. Els rics fan de rics, i els pobres fan de pobres. I ni uns ni altres se surten del seu guió. Curiós, no?
*
Al final voler ajudar els altres (ja sigui alertant algun company que pegant-me només es fa mal a sí mateix, com oferint diners a una persona necessitada per tirar endavant) s’interpreta com un acte de caritat. Però la caritat implica una expressió d’aquest desequilibri de poders que no fa sinó reforçar-lo. Ben lluny del que a mi m’agradaria. En la nostra societat no es contempla aquesta mena d’actes com accions generoses o compassives. De fet, crec que com a cultura no en tenim ni idea de què vol dir “generositat” o “compassió”. I això ens confon molt i estanca l’avenç de la pròpia societat.
– I puc preguntar-te, doncs, d’on has après tot el que m’has dit?
– De la biblioteca pública…
Quan diu això la Kassia somriu d’una forma especial que fa que el meu cor s’encengui de nou. Un somriure humil i orgullós alhora. No un orgull d’aquells que expressen un excés d’estima pròpia, no; sinó un orgull que valora el seu esforç en una dignitat que li és pròpia. Un somriure d’una bellesa incalculable que l’eleva amb una gràcia auto-infringida. Un somriure càlid, afable, bondadós que m’atrapa en el desig d’abraçar-la i fondre’m amb ella.
– Ets admirable, Kassia -dic finalment després d’un nou silenci carregat d’una estima que no para de créixer a mesura que vaig compartint temps amb ella.- Tens moltes coses en contra però sembles enlairar-te per sobre de les dificultats i construir-te d’una manera que et fa sublim de tan gran que et mostres.
– Quan una cosa agrada molt és fàcil invertir energies en allò.
– T’agrada l’arquitectura?
– Molt, i des de ben petita. Així que no m’estic de llegir llibres i aprendre tot allò relacionat amb aquest art. També agafo de la biblioteca revistes especialitzades que recullen articles molt interessants.
*
– Llegies aquests llibres i revistes ja des de petita?
– Bé, no. Quan vaig explicar-li a la mare que volia aprendre tot sobre edificis -riu- em va fer una selecció de llibres que explicaven l’arquitectura per a nens. No hi havia gaires, però algun n’hi havia, encara que eren massa bàsics. No obstant això, em van ajudar a assentar unes bases de forma clara i entenedora, i al poc vaig atrevir-me amb el primer llibre d’arquitectura per adults. Devia tenir uns dotze anys o una cosa així.
– Wow!! A mi encara avui em costa entendre segons què…
– Però si ajudes a estudiar als companys!!
– Bé, és que en Josep és una mica patata pels estudis…
Els dos riem alhora amb el comentari.
– Seria espectacular veure’t a classe destacant per sobre de la majoria -confesso.
– A mi també m’agradaria -el seu to ara es tenyeix d’amargor.
– Ho sento, no volia incidir en les teves mancances econòmiques.
– No, no… si ho tinc força assumit, encara que de tant en quant em rebel·lo a la meva situació.
– Tan malament estan les coses a casa teva com per haver de treballar en dos llocs?
– Bé, ara no, perquè hem après a viure amb poc i el meu sou de moment ens dóna. Però les medicines de la mare són cares i quan no hi ha diners la seva salut se’n ressent. Així, vull estalviar perquè no torni a passar i tenir una guardiola de la qual poder tirar en aquestes situacions.
– La teva mare és malalta?
– Sí, per això no pot treballar. I per això m’haig d’encarregar jo de tirar endavant la casa.
*
Guardo silenci davant la seva confessió de la situació que li ha tocat viure en aquesta vida. Quant de patiment concentrat en tant pocs anys! La mare malalta, una situació econòmica de pobresa… i quantes coses més que no sé. El sacrifici d’haver de renunciar a allò que t’agrada i desitges i que, tot i així, es sobreposi d’aquesta manera creant el seu propi camí, m’admiren més i més.
– Puc preguntar quina malaltia té la teva mare?
De cop sento que la Kassia s’incomoda amb la pregunta.
– Perdona… poder m’estic ficant on no em demanen… -m’afanyo en dir.
– No… és que… em fa una mica de vergonya perquè no és una malaltia gaire acceptada en la nostra societat.
De nou l’encotillament social…
– Entenc l’angoixa a ser jutjada per la situació que receles explicar… No sé, Kassia, si creus que et puc ajudar d’alguna manera, m’agradaria. Es veu que pateixes i voldria alleujar-te. Com tu creguis, sense vergonya, demana’m i miraré de donar-te el suport que necessitis. No m’atreveixo a oferir-te res per por a ofendre’t, perquè no és això el que busco…
Els dos guardem de nou un silenci que, a diferència de les vegades anteriors, s’omple de reflexió íntima i profunda. Cadascú immers en la seva voràgine de pensaments, buscant la manera de trobar-nos sense fer mal a l’altre. Són curioses les relacions humanes, tan plenes de normes no escrites i, ni tan sols, pensades.
***
Què fàcil seria explicar-li que la mare té la sida perquè un fill de puta va abusar sexualment d’ella. Explicar-li que la mare es va haver de prostituir per tirar endavant, per aixecar-me. Explicar-li la nostra vida miserable. I quin sentit tindria? Per molt obert de ment que sigui en Joan, al final la sida i la prostitució són dos estigmes socials que tothom portem dins. Podria pensar que jo també estic contagiada de la sida i no voler quedar més amb mi. Podria concloure que la mare no té moral per dedicar-se al que s’ha dedicat, com la senyora Bernarda pensava.
La senyora Bernarda sempre va ser una veïna disposada a ajudar la mare. Qui ens havia de dir que un dia la jutjaria com la va jutjar quan es va assabentar de que s’havia contagiat de la sida? La gent és maca fins que passen coses que ens posen contra les cordes. És en aquest moment en què el pes cultural es manifesta en la seva màxima expressió. Estem lligades a la cultura que ens bressola, per molt que ens omplim d’idees rebels o qüestionem l’estatus quo. La societat que sembla que no tingui nom ni rostre, és la suma de cadascun de nosaltres, i s’alimenta de la nostra vulnerabilitat mental.
És difícil marcar realment la diferència i lluitar contra tot. Sobreposar-se als judicis gratuïts que t’ajuden a mantenir-te dintre del joc social. Diria, fins i tot, que ens hi va la dignitat social: ser o no ser un bon ciutadà. Signifiqui el que signifiqui això…
*
Per altra banda, què nassos podria fer ell per ajudar-me? Té una vareta màgica que pugui canviar de dalt a baix la vida de merda que m’ha tocat viure? Pot esborrar el malestar produït per la falta d’aliment? Pot esborrar el fred extrem que he hagut de patir dia si dia també en les diferentes cases en què he viscut? Pot esborrar la vergonya d’haver de portar dia rere dia la mateixa roba a l’escola, davant la mirada inquisidora dels companys? La manca de llibres, llibretes o, tan sols, bolígrafs i llapis… Els continus talls d’aigua, llum i gas… Haver de suplicar constantment…
I quan la mare va emmalaltir, la por eterna que mai s’acaba. Un estat mental que decau a marxes forçades degut a unes circumstàncies externes aterradores. De vegades penso que seria molt irònic que degut a aquest estrès em donés un patatús i morís jo abans que la mare. Puto infern, tot plegat!
– Kassia…
El meu nom em sacseja i em torna al món “real”. Bé, ja no sé què és real i què no, però ja m’entens…
– Sento haver-te recordat tot el teu malestar -en Joan sembla afligit per les meves cabòries.
No és menys cert que podria provar sort i si al final resulta ser aquella classe de persones, podria plantejar-me fins a quin punt m’interessa continuar una relació que ja comença així… Clar que em farà mal, però no posar límits va ser el gran error que em va portar al desastre en les anteriors relacions. Si és que se li poden dir “relacions”.
– La mare -arrenco a dir amb un neguit creixent al pit…- té la sida.
*
Per primera vegada el silenci amb el Joan se’m fa extremadament pesat. Sento com se’m carrega a les espatlles fins a fer-me mal, descarregant en mi tot aquell pes excessiu acumulat amb el pas dels anys i el silenci forçat.
– Va haver de prostituir-se perquè no tenia cap altra manera de sortir endavant -continuo explicant.- Ella era molt curosa i procurava fer servir protecció, però un malparit ressentit de la vida es va negar i va emprar la força per follar-la i… contagiar-la.
– Joder… -la veu del Joan és més vaporosa que de costum.
De cop agafa la meva mà i s’atura, convidant-me a detenir-me jo també. Els dos estem un al davant de l’altre i ell estira l’altra braç per subjectar-le també l’altra mà. Durant una estona m’acaricia amb els polzes al temps que reposa suaument la seva mirada sobre els meus ulls. M’observa amb atenció i sento una calidesa i un acompanyament subtils, com si d’alguna manera em digués que no té cap intenció de sortir corrents. Així desfà tots els meus fantasmes i, una vegada més, es desmarca de la mediocritat imperant en la nostra societat.
Em mira i em somriu de forma afable, tendre, bondadosa, com si estigués avesat a fer-ho en el seu dia a dia i li sortís de forma natural. Quantes Kassies l’han compartit que la mare té la sida i ha estat prostituta?
– Ara ho entenc, Kassia. Entenc el teu malestar, la duresa de la teva vida, la por amb què t’haurà tocat conviure… Gràcies per compartir amb mi aquestes pinzellades que m’ajuden a dibuixar-te.
En Joan tanca els ulls abans de continuar parlant, sense deixar d’acariciar-me les mans amb els seus dits càlids, suaus, fins…
*
– La solitud de la mare abandonada per un home egocèntric. Les penúries produïdes per la manca de recursos. El fet d’haver d’assumir certes coses per totes aquestes circumstàncies, com ara la prostitució forçada. Amb l’estigma social que això comporta que, de ben segur, us ha portat de bòlid i us ha aïllat encara més. Una malaltia sense solució que condemna el futur de les dues i, m’atreveixo a dir, el present; un present hipotecat per la por constant a la mort? Un neguit creixent que t’impulsa a llençar-te als braços de nois egocèntrics, en una mena de déjà vu intergeneracional?
En Joan obre els ulls i em mira de forma fixa però tendre mentre jo m’empasso les llàgrimes emocionades per les seves paraules.
– Poder dic coses que no són teves… només em deixo portar pel que m’inspira allò que m’has compartit. Però el que vull dir és que, l’encerti més o menys, entenc el teu malestar i vull estar amb tu, al teu costat. De la forma que sigui. Necessites silenci? Tot teu. Necessites ajuda econòmica? Puc ajudar-te. Necessites que faci alguna cosa per tu? Demana i allà hi seré. Poder una abraçada? En tinc milers esperant-te…
No puc estar-me i finalment les llàgrimes vessen. La tristor i l’alegria es mesclen d’una forma ben curiosa fins a marejar-me. En Joan que ho nota deixa les meves mans i m’agafa pels braços per apropar-me a ell i abraçar-me. Em sento realment marejada per la tensió acumulada, la por i l’alliberament final.
*
Amb els meus braços envolto la seva cintura prima i sento una calor que traspassa la roba i em crema. Tanco els ulls i recolzo el cap sobre la seva espatlla, mirant de respirar un aire que em falta. I ell m’envolta amb el seu braç mentre m’acaricia l’esquena amb l’altra mà. Sento un pessigolleig que neix de ben a dintre i puja per la columna fins a esclatar en la part posterior del meu cap.
– M’agradaria poder estar amb tu a soles -dic.- M’agradaria fer l’amor…
La meva veu és imperceptible i per un moment desitjo que en Joan no ho hagi escoltat. Durant els instants immediatament posteriors ell es manté impertèrrit envoltant-me d’escalfor a través del contacte i les carícies. Respiro alleujada perquè no m’hagi escoltat.
– Vols venir a casa? -diu finalment.- Els pares estan treballant i estarem sols i tranquils per tal de seguir conversant o senzillament abraçant-nos… I si una vegada allà continues volent fer l’amor, doncs…
Se li escapa una petita rialla, més tímida i vergonyosa de l’habitual en ell.
– Tampoc no cal que ho decidim ara, Kassia -conclou.- Una vegada allà fem allò que ens vingui de gust. Això sí, no tenim televisió a casa…
Qui no té televisor a casa?