Autoria: Joan Puig i Cadafalch | Kassia Langley
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
Mentre que la burgesia desenvolupava la idea de família romàntica, entre els obrers la família era, sobretot, una unitat de resistència. Les llargues jornades de treball d’homes, dones i nens feien difícil el sorgiment d’una “veritable” família. Amors extramatrimonials, abandonaments i dones abocades a la prostitució eren freqüents. En aquest escenari, els moviments obrers i sindicals desenvoluparen altres idees sobre la família i sobre el matrimoni, com l’amor lliure.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
– Sento si durant el dinar no he estat gaire parlador -verbalitzo quan l’Arnau se’n du els darrers plats de la taula.- M’agrada assaborir el menjar i la veritat és que aquí, a casa, les elaboracions que fa el personal de la cuina són realment exquisides.
– La veritat és que ets un noi bastant curiós i atípic…
– Això em diuen -somric.
– Ho dius per allò que va dir el Josep que a la classe et deien “el raret”?
– A totes les classes sempre he estat el raret, des de ben petit.
– Deu ser molt molest que et discriminin constantment…
– En el meu cas ho porto bastant bé, crec. No m’afecta com a d’altres companys que també són assetjats perquè són grassos o petits o febles o… qualsevol cosa que pugui ser motiu de riure per la colla de nois alfes.
– Nois alfes… -riu la Kassia.- Sempre n’hi ha d’haver a tot arreu… I com és que no t’afecta?
– Tampoc tindria massa sentit per mi que m’afectés.
La Kassia torna a riure amb el meu comentari encara que no tenia cap intenció de fer un acudit d’allò que estic dient. Igualment em delecto amb el seu riure.
– Semblaria com si poguessis escollir que t’afectés o no! -explica.
– … -observo la Kassia mirant d’assimilar les seves paraules, que em resulten un tant alienes.- Clar que pots escollir si t’afecta o no allò que passa al teu voltant.
– Bé, sí, tenim cert marge, però també hi ha les emocions per allà enmig fent de les seves. No sé… Per exemple, si a mi algú em fes el buit per ser pèl-roja em sentiria malament. A tu no t’afecta res de res?
*
– En realitat quan algú em diu coses desagradables o em vol pegar sento una tristor profunda.
– Veus? És normal que t’entristeixi perquè al cap i a la fi estan fent mal a la teva autoestima.
– No, no em sento trist per mi, sinó per ells.
– Què vols dir?
– M’entristeix molt que es facin tant de mal…
La Kassia arrufa les celles i em mira de forma fixa durant una estona.
– Et foten una hòstia i a tu et preocupa que es facin mal?
– No volia dir físicament…
– Doncs?
– No sé, quan algú arriba a aquest punt de grolleria, penso coses com “ostres, què malament ho deu estar passant amb aquesta ment tan confosa”, per exemple.
– Què?
– Vull dir… Una ment en pau no necessita fer mal a ningú, al contrari. Quan una ment està confosa és quan genera intencions de fer mal i, segons qui, actua en conseqüència. Si algú m’arriba a donar un cop de puny, per exemple, doncs és perquè està malament.
– Però tu ets una roca o què? No et fan mal els cops?
– Clar que em fan mal! Però em faran igual de mal tant si em queixo com si no. Però si em queixo, a sobre, afegiré malestar psicològic i faré que el dolor i el malestar s’allarguin més temps.
La Kassia es recolza en el respatller de la cadira i creua els braços al temps que em mira amb atenció, pensativa i amb la boca oberta.
*
– Tu no ets d’aquest planeta! -exclama de cop.- A mi si em peguen, ploro. I em costa creure que tu no ploris o et lamentis… No se’t veu molt més fort que jo.
– L’estat de la ment no té res a veure amb la força bruta i i la fortalesa interior tampoc té res a veure amb plorar o no plorar. Poder tu plores si et peguen perquè és la resposta que has après per sortir victoriosa d’aquesta situació. No dic que la meva resposta sigui la correcta, només dic que és la que tinc i a la qual m’he habituat. Sovint em funciona perquè no alimenta la por en mi i això espanta els nois alfes, paradoxalment; o en qualsevol cas, em deixen per impossible.
– Realment dius unes coses ben estranyes, encara que fan pensar. Mai m’havia imaginat que es podia crear l’hàbit de no entrar en el joc de la por dels assetjadors.
– Pots fer tot allò que siguis capaç d’imaginar, amb la teva ment.
– Però… mai has plorat perquè t’han pegat?
– “Mai” és una paraula massa gran i no m’atreveixo a asseverar tant. Suposo que en algun moment hauré plorat per aquest motiu, en qualsevol cas no el recordo.
– I el teu truc és pensar que l’altre està patint.
– Sí.
– I si algú volgués fer mal a la teva mare?
– Miraria de protegir-la.
– I també pensaries igual?
– Per què hauria de pensar diferent?
– No sé, la situació és diferent.
*
– No, és la mateixa situació: una persona que està confosa i que pateix degut a aquesta confusió; una persona que creu que fent mal a una altra persona trobarà un descans del seu propi patiment. Fixa’t fins on arriba la seva confusió. La paradoxa és que el camí que ha escollit no fa sinó que augmentar el seu patiment. I és en aquest punt on m’agradaria cridar per tal que parés de fer-se mal. Però entenc que si em poso a cridar, en la seva confusió ho trobarà com una amenaça, així que sovint em sento impotent sense poder fer res per ajudar la persona en qüestió.
– O sigui… no només no et fa por, ni plores, ni et molesta en cap sentit, sinó que a més el que vols és ajudar a aquesta persona?
La cara de la Kassia és d’incredulitat absoluta i per un moment dubto si m’estic explicant bé.
– A veure… els cops em fan mal i els crits em sobresalten. Més enllà d’això, no m’afecta que algú actuï contra mi perquè sé que en realitat no té res a veure amb mi. Senzillament estic enmig del seu camí i he rebut els cops. Poca cosa més. El món no està contra Joan Puig i Cadafalch; probablement el món no sàpiga ni qui és aquest noi! -ric.
– El divendres vas plorar quan et vaig preguntar si eres noi o noia…
– No, vaig plorar perquè m’havia generat unes expectatives i no es van complir. Confusió.
– Quines expectatives? Pensaves que et diria que sí per sortir?
*
– No, assumia que podia haver un no per resposta; em vaig llençar de ple a la piscina, sense mirar si hi havia aigua. Expectatives més tipus… que tu i jo havíem connectat i que podries comprendre’m. Que senties d’una manera diferent a la resta del món i, per tant, difícilment cauries en aquesta trampa binària. No m’esperava que tu em sortissis amb aquestes, la veritat, i em va doldre. Em va doldre haver-me fet una idea de tu. Una idea que no era justa amb tu i que em posava en una situació de risc.
La Kassia es grata el clatell sense deixar de mirar-me, encara incrèdula.
– No vull convèncer-te de res, Kassia -ric,- només t’explico com ho sento. No vol dir que sigui la veritat ni la forma correcta. No estic alliçonant-te ni res per l’estil, tot i que entenc que des de fora pot semblar-ho.
– No, no… no penso que vulguis alliçonar-me. És que… em sembla curiosa la teva forma de relacionar-te amb el món. És per això que tens tanta paciència amb mi?
– Paciència amb tu?
– Bé… t’he escopit, plantat i he estat borde amb tu en més d’una ocasió…
– No sento pas aquestes coses. En cadascuna de les situacions que “he rebut algun cop” tu estaves afligida pels motius que siguin. Podia haver estat jo o una altra persona qui “rebés els cops”. En cap cas no vaig sentir ni la intenció de fer allò que vas fer, o m’equivoco?
– No, no t’equivoques.
– Aleshores, de què he de tenir paciència?
– Però… mai, res et fa sentir malament?
*
– Fora de mi, no. Quan estic confós, com divendres, sí que em puc fer mal. Només jo tinc capacitat de generar-me felicitat o patiment. El món només és un mirall de l’estat de la meva ment. Quan tu em vas preguntar si era noi o noia, això només reflectia idees que havia instal·lat en el meu cap i que, com a tals, en un moment o altre acabarien per afectar-me.
– Què vols dir?
– Vull dir, que quan generem una idea, la que sigui, sobre una cosa qualsevol del món, és quan generem el potencial patiment. Si no hi ha idees, no pot haver malestar.
– No ho entenc.
– Puc preguntar-te què estava passant per la teva ment quan em vas fer aquesta pregunta?
– De si ets un tio o una tia?
Assenteixo.
– Que tens un cos bastant femení. I la teva forma de vestir…
– I per què això era rellevant per tu?
– No sé…
Espero afablement mentre ella em mira amb els ulls ben oberts, un de cada color.
– Bé… crec que en el fons desitjava que fossis una dona.
– I com és, si puc preguntar?
– Perquè odio els tios!
***
No sóc conscient de què dic fins que passa una llarga estona. Una estona en què el silenci torna a ser el protagonista entre el Joan i jo.
“Odio els tios“, em repeteixo mentalment. De cop sento com si tot al meu voltant fos més lluminós i com si el color de les coses que m’envolten fos més viu que mai. Sento una fugaç claredat que m’omple d’un goig indescriptible. I enmig de totes aquestes sensacions, en Joan em mira de forma extremadament compassiva. No és llàstima, sinó compassió; el desig profund d’alleujar el meu malestar un cop entesa la meva relació tortuosa amb els nois. No cal que li expliqui res perquè sento que ho ha entès a la perfecció i això em connecta de nou amb ell, com si ens coneguéssim de sempre o de vegades anteriors. I per un moment, fins i tot, sento que jo sóc ell i ell és jo.
Em miro el Joan que em torna la mirada flotant enmig d’aquell silenci esponjós que deixa un sabor agridolç en el paladar. O poder és la salsa del darrer plat que he menjat?
– Entenc -dic finalment.- Tenia una idea preconcebuda en com havia d’acabar una cita que sortís de la iniciativa d’un home. I em va frustrar i enfadar abans ni tan sols que tingués lloc.
– Darrera del nostre malestar sempre hi ha una idea, i el món l’únic que fa és emmirallar aquesta idea. El problema és que nosaltres, en la nostra confusió, creiem que allò que passa en el món és la veritable causa del nostre malestar. I això no juga precisament a favor nostre, perquè genera encara més confusió. M’explico?
– Aleshores tu ets l’espavilat que ha descobert això i s’ho munta millor que la resta, oi? -dic en clau d’humor.
*
– No sé si sóc espavilat o no, però m’agrada comprendre el funcionament de les coses, i tinc curiositat. Si t’hi fixes el temps suficient en el malestar, aquesta explicació es fa tan evident que és fins i tot òbvia. No cal que em creguis, ho pots comprovar per tu mateixa!
En Joan sembla gaudir amb el moment i en certa manera em contagia.
– Meditant? -pregunto sabent-me la resposta.
– Ja em vas dir que no eres massa fan de la meditació, encara que trobo que és la tècnica més eficaç per entrenar-te en això, justament. La meditació és com una mena de laboratori on pots experimentar amb totes aquestes coses. Però també n’hi ha d’altres tècniques, com els somnis lúcids o la mera contemplació del món. Només cal que tinguis curiositat i intenció de comprendre…
El seu somriure és realment encisador i convincent fins el punt que m’entren ganes de començar a meditar aquí, enmig del local.
– Et ve de gust explicar-me la teva història amb els homes? -em pregunta al cap d’una estona.- O prefereixes potser algun tema més lleuger per la sobretaula? Tinc molta curiositat per conèixer-te.
– Si ho he entès bé, coneixe’m no seria crear-te idees de mi i, per tant, futuribles malestars? -dic mig rient.
– Touché. Encara que també podria començar a conèixer-te i no acabar mai, just per evitar generar idees de tu…
– Segur que ja te n’has creat alguna. Va, confessa!!
– Sí -somriu en Joan.- M’he fet la idea que ets sorprenentment impredictible.
– I quan deixi de sorprendre’t seré decebedora…
En Joan riu.
– Més! -demano.
– Uhmmmmm… -els ulls del Joan repassen minuciosament tota la meva cara i sento que la vergonya ataca de nou.- M’he fet la idea que quan et poses nerviosa perds el control.
*
– Ah, sí! Això passa! Hi ha algunes idees que són inevitables perquè són ben certes!!
– No ho crec.
– No? Ho acabes de dir tu mateix…
– He dit que m’he fet aquesta idea, no que cregui que sigui certa.
– No va implícit creure que és certa una idea que et formules d’alguna cosa?
– Depèn…
– Ja hi som -ric.
En Joan també riu divertit amb tota aquesta situació.
– Va, parlem d’alguna cosa més lleugera -diu entre riures encara.- Escull un tema que et vingui de gust parlar.
– Alguna vegada has pensat com seria la teva vida si fossis una dona?
– Caram! Tema lleuger també, eh? -riu.
No puc evitar riure quan m’adono que la nostra primera cita és tota una dissertació filosòfica sobre la vida i el gènere. Però m’agrada!
– D’acord -em concedeix,- per ser honest ni tan sols m’identifico com un home. La veritat no sé com és viure la vida com un home o com una dona, perquè em costa entendre aquestes dues idees. Vull dir, les entenc a nivell intel·lectual, però… tinc…
– No et consideres un home?
– No.
– I aleshores?
– Sóc un ésser sense gènere.
– Però tu ets un home!
– Qui ho diu això?
– Tothom! La societat!
– I com pot saber la societat què sóc, si jo no ho sé?
– Perquè el teu cos té una “marca” que ho explicita…
– El meu cos té un penis que indica que el meu sexe és masculí, però no pas que sóc un home. Ser home no és un fet biològic, sinó cultural. És una idea, i per tant, pertany al món de la ment, no del cos.
*
En Joan té la capacitat de deixar-me perplexa cada vegada que parla. De vegades diu coses que em deixen sense paraules. Coses que provoquen curiositat perquè m’expliqui més, encara que tampoc sé què preguntar-li al respecte.
– Això que dius també és una idea, no?
– Correcte. La diferència és que aquesta idea que t’acabo d’exposar m’ajuda a alliberar-me d’encotillaments innecessaris que m’allunyen de la meva llibertat i de la meva pau. No vull ser un home perquè ser un home implica pensar, sentir i fer de determinada manera. I no vull pensar, sentir o fer d’una manera concreta i prèviament definida.
– Bé, hi ha homes i homes.
– Quantes vegades has pensat just això quan t’ha entrat el pànic davant d’un home?
Sento que se’m clava una llança en el cor.
– Jo no vull ser un home i desitjo marcar una diferència clara entre jo i home. Però tu em veus com un home i creus que pensaré, sentiré i faré com un home. Per això et vaig donar por quan et vaig proposar de quedar. Per això avui t’has donat la volta quan m’has vist. De veritat creus que la idea d’home és buida de significat?
Nego amb el cap sense poder afegir cap paraula.
– Com seria la meva vida si fos una dona? No ho sé, la veritat, perquè el món no em veu com a dona i mai no em tractarà com a tal. El món em tracta com un home, amb tots els meus privilegis intactes, per molt que cridi que no sóc un home a través de la meva roba, dels meus gestos, de la meva manera d’estar en el món…
*
– També has dit que no saps viure la vida com un home…
– Sí. El meu esforç és “superar-me” davant la imposició social de que sóc un home. M’esforço de forma conscient en senzillament connectar-me amb allò que passa dintre meu, sense posar etiquetes. Suposo que justament això és el que descol·loca els companys de la universitat, i per això m’assetgen. En qualsevol cas, sento que la meva experiència no és ni d’home ni de dona.
– Aleshores?
– Agènere. O si t’és més fàcil, senzillament ésser.
De nou sense paraules…