Autoria: Kassia Langley
[Text extret del Museu d’Història de Catalunya]
Nascut de les classes altes d’ençà el segle XIX, l’ideal de l’amor romàntic suposa un canvi transcendental: l’amor i el matrimoni van junts i es posa més èmfasi en les emocions que en el plaer físic. El romanticisme exalta els ideals de la família conjugal com a garantia de l’ordre i l’estabilitat social, amb una separació absoluta dels rols de l’home i la dona, aquesta última dedicada a la bellesa, als fills i a la llar.
La burgesia considerava la família conjugal el centre de la societat, la garantia d’una societat ordenada. En el model burgès de família, els rols masculins i femenins s’accentuaren. L’home es devia a l’exterior de la casa, als negocis, mentre que la dona havia de dedicar-se a la feminitat, a la bellesa, al sentiment i al seu rol matern, sempre en un segon pla. La moral era estricta per a les dones, que havien de cuidar en tot moment la seva reputació. Se n’exalçava, sobretot, el paper de dona-nena i de dona-mare portadora dels ideals familiars.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer Olzinelles, La Bordeta, Barcelona
Aquests dies estan resultant especialment difícils per mi. Per una banda, està tot el tema de la malaltia de la mare i l’encaix en la seva vida (i en la meva, a base d’obsessions insanes!). Per altra banda, està tot allò relatiu al Joan i les sensacions que em provoca pensar en ell. Entre una cosa i una altra no he pogut clocar els ulls en dues nits seguides, i avui m’he llevat fins i tot marejada del cansament. Així, he aprofitat el desdejú per xerrar una estona amb la mare i després m’he limitat a tancar-me de nou a l’habitació i mirar de descansar una estona abans de trobar-me amb el Joan. Sense èxit.
Durant tot el matí he repassat una i altra vegada les experiències compartides amb ell des de que el vaig veure el divendres per primera vegada. Recordo trobar-me’l plantat com un estaquirot davant la porta del restaurant, mirant-se tot el local amb els ulls tan oberts que gairebé se l’empassa. Recordo la seva mirada i la seva veu, i l’impacte immediat que van tenir en mi la primera, segona i totes les vegades. Recordo el seu somriure i les seves llàgrimes al llarg de la tarda. Així com la paciència amb en ¿Josep, es deia? tant a l’hora de mantenir-se ferm amb aquells comentaris de merda, com a l’hora d’explicar-li la lliçó.
*
Recordo el seu tacte quan m’ajudava a aixecar-me el dia que em vaig fer el nyanyo al front. Nyanyo que ja no es veu però que encara fa una mica de mal. O poder és el record? I també el tacte quan em va ajudar a recollir les cartes davant dels seus pares. Recordo especialment la meditació que em va guiar, la seva veu llunyana però propera alhora. I el seu intent de bes que es va quedar en això, intent. I com li agraeixo que sigui així perquè…
Per què? No m’he parat a pensar-ho amb tantes coses al cap. Si em pregunto a mi mateixa, em moro de ganes de besar-lo. Però per què aquell dia em vaig sentir tan agraïda que no em besés encara que em moria de ganes? Suposo que és una forma de reafirmar-me en que poder ell és diferent als homes que normalment m’he trobat a la meva vida. Tant de bo… I alhora, continuo espantada que tot acabi resultant en el mateix desastre de sempre. No podria oblidar-me del passat ni que fos per un dia? Que aquells records terribles amb aquells homes quedessin en un segon pla i no em torturessin de la manera en què ho fan?
M’agradaria donar una oportunitat al Joan des d’una mirada neta. Però una i altra vegada els malsons recurrents que em recorden aquelles males experiències tornen al meu cap. I la por que allò que veig en el Joan sigui una mera façana m’espanta fins el punt que dubto si anar avui a la nostra cita.
14:33 hores
“Com a casa!” està a tocar de casa meva. Trigo exactament tres minuts de porta a porta.
Això ja m’ho he dit vàries vegades, però continuo a casa plantada davant la porta, amb la mare al darrera meu observant-me en la quietud forçada.
– Amor -em diu en el seu to suau i dolç,- entenc la por que sents a que es repeteixi la mateixa situació d’aquelles vegades.
– Mama, és que va ser un pleno. De tres tios amb els quals vaig quedar, els tres van ser uns fills de puta.
– Equivocar-se tres vegades no comporta equivocar-se una quarta vegada, filla del meu cor.
– Això és molt fàcil dir-ho!
– Tens raó… no vull que sembli que no t’entenc, filla, perquè t’entenc més del que penses.
La mare és una supervivent. La vida li nega constantment l’existència però ella no defalleix. Després de cada episodi de tristor profunda, sorgeix una Melània renovada, com l’au Fènix. Més forta, més poderosa. Per què no seguir el seu exemple?
– D’acord, mama, vaig!
Agafo aire i amb la mà tremolosa agafo el pany de la porta de casa i el giro. Amb cautela la porta s’obre per deixar-me sortir i faig un pas endavant. Quan em giro miro la mare que em somriu ben orgullosa i aquell escalf encara m’anima més a seguir fent petites passes. Esglaó rere esglaó baixo els quatre pisos que em separen del carrer. Cada avançada és un triomf cap a la meva llibertat.
*
Com a casa, una vegada estic a la porta del carrer, em planto al davant recordant les paraules i l’exemple de la mare, i aquell somriure d’orgull profund. Les Langley som unes lluitadores nates, poderoses lluitadores que ens menjarem el món. Ñam! Rient, obro la porta definitiva que em separa del Joan i pas a pas avanço cap a ell, cap el punt de trobada. La mare em mira des del balcó i jo la saludo amb la mà sense girar-me, focalitzada en la meva meta d’ara: la cantonada.
I quan arribo a la cantonada, no puc estar-me de somriure feliç pel meu assoliment. Agafo aire i faig el següent pas amb el somriure al rostre: giro la cantonada i faig tres passes més mirant-me les sabates. Un pas, un altre i un altre. Aixeco el cap per focalitzar-me en la següent meta: la porta del restaurant. I allà està ell, mirant-me com un imbècil. De nou, el pànic.
Em planto enmig de la vorera i el miro amb els ulls sortint-se-me de les conques. Em tremola tot i la viva imatge del “Pinxo” sobre meu m’esgarrifa fins a fer-me recular. No puc, senzillament no puc. Em dono la volto i corro de nou cap a la cantonada amb el cor que palpita en una ansietat incipient. Miro el balcó de casa i allà és la mare, esperant per si em penedia. Com em coneix! Però no! No vull marxar! I em planto allà enmig indecisa de què fer.
*
Just quan em giro de nou donant l’esquena a la mare, el Joan apareix corrent. Amb l’impuls gairebé se’m tira a sobre, però no sé molt bé com m’esquiva per al final estavellar-se amb una pobre dona que només passava per allà. Dels nervis no puc evitar posar-me a riure, i morta de vergonya m’amago la cara en la samarreta que porto. No, no… sisplau, riure nerviós no!
El Joan es disculpa una i altra vegada davant d’una senyora molt enfadada que no para de cridar i insultar tot el jovent i tota l’ascendència del noi. Quan finalment marxa, segueixo amagada en la meva roba, mig rient.
– Ho sento -dic mirant d’aguantar-me el riure.
Quina trobada més accidental, i tot per culpa meva. Em moro de la vergonya i alhora em barallo amb mi mateixa per mantenir a ratlla el riure nerviós. Sento que el cos se m’engarrota de la tensió i l’esforç. Però finalment en Joan arrenca a riure i això m’ajuda a calmar-me visiblement per dintre. Durant una estona els dos riem, però ja no sento nervis. Bé, sí, però no aquells nervis que em destrossen per dintre…
– Hola -dic al cap d’una estona.
– Hola -respon ell encara rient al temps que nega amb el cap.
– Sento l’espectacle… Quan t’he vist m’ha fet vergonya, m’he posat molt nerviosa i m’han vingut ganes de marxar corrents.
– Vaja…
*
– Però en arribar a la cantonada he pensat que no estaria bé fugir i anava a treure el cap per veure què feies, just quan tu has girat i gairebé te’m tires a sobre. Tens bons reflexos!
– No tant bons si al final he ensopegat amb la senyora -somriem.
El silenci omple l’espai entre ell i jo; el miro als ulls i ell em torna la mirada. Té uns ulls realment bonics que brillen amb tanta intensitat que podrien il·luminar per si sols el carrer.
– Aleshores -pregunta al cap d’una estona,- t’animes a dinar amb mi o prefereixes marxar?
Realment en Joan és valent després de les experiències del cap de setmana. En temps rècord l’he fet plorar, l’he tirat un te per sobre, i he fet diversos espectacles a cada qual més rocambolescos.
– No tens por que t’escupi tot el menjar per sobre teu? -pregunto avergonyida.
– És un risc que em ve de gust córrer, encara que preferiria que no fos així…
– Tens molta paciència…
– Què vol dir “tenir molta”?
– Doncs com tu…
– Aleshores sí. Si el referent sóc jo mateix com a tenidor de molta paciència, això només deu voler dir que en tinc molta, sense cap mena de dubte.
No entenc el que em diu perquè no l’escolto però la seva cara em resulta divertida i ric. Em ve molt de gust passar la tarde amb ell i faig un pas endavant camí de nou al restaurant. Ell es posa al meu costat i no puc estar-me de mirar-me’l morta de vergonya. Em sento feliç i somric cofoia amb tot el que està passant.
*
Quan arribem al restaurant sóc jo qui obre la porta i el cedeix el pas. Ell entra i com les altres vegades es planta just al davant de la porta. Com puc passo jo també i me’l miro per veure què fa. Ensuma les olors, tanca els ulls i, per la meva sorpresa, arrenca a caminar amb les mans pel davant com a protecció. Camina de forma molt lenta però ferma, i cap pas el fa en va. M’impressiona la seva precisió per continuar el camí marcat i comprovo que no està fent trampes amb els ulls mig oberts. Així, paso la mà vàries vegades per davant seu però no sembla immutar-se i finalment concloc que realment està caminant amb els ulls tancats.
Miro cap a l’interior on n’Arnau observa pasmat aquell client nou que no havia vist abans. Jo ric darrera del Joan i l’Arnau em fa gestos per preguntar-me de què va tot això. Li responc que no en tinc ni idea i el noi es creua de braços per veure com en Joan continua avançant cap a la seva taula. És realment un espectacle digne i no puc estar d’emocionar-me quan finalment seu en la mateixa cadira de cada dia que s’ha passat per casa.
– Molt bé! -crido emocionada saltant com una nena.
– I qui és el geni que acaba de recórrer amb els ulls tancats el camí que separa la porta d’aquesta taula? -pregunta l’Arnau ben curiós.
– Et presento en Joan -responc tan orgullosa com una mare de les proeses del seu fill.- Joan, ell és l’Arnau, com posa en la seva etiqueta…
Els dos es saluden i després ens saludem en la distància amb l’Anna, la cuinera d’aquest torn. L’Anna sempre la veig seriosa i amb aires de suficiència, però jo passo d’ella
*
Quan finalment seiem i el cambrer ens deixa amb les cartes, la conversa versa sobre les formes que tenen els tios de saludar-se, a cada qual més patètica.
– Ahir un company em va voler xocar el puny i vaig errar -riu en Joan explicant-me l’anècdota.
– Com nassos es pot errar xocar els punys? -exclamo.- A veure…
Col·loco el puny tancat davant seu i espero a que ell faci el mateix per xocar-los. En Joan aixeca les celles i em mira perplex, però finalment allarga el puny i molt lentament l’apropa al meu per xocar-lo. Sembla delectar-se amb el seu èxit, però jo em mostro disconforme.
– Una mica més d’agilitat, per déu! -demano tornant a col·locar el puny davant seu.
I sí, és capaç d’errar el xoc de punys. No puc evitar posar-me a riure amb tanta malaptesa. Com pot ser??
– Tornem-hi! -crido exaltada.
– No, si no cal…
– Vinga! Fins que l’encertis!
Col·loco el puny i ell accepta renuent la comesa. M’apropo per veure de prop el xoc dels puny i em recolzo sobre la taula. Aquest gest és completament innocent però de cop m’adono que estic massa a prop d’ell i de nou m’entra el pànic. Per un instant estic a punt de sortir corrent del local i no mirar enrere. No obstant això, refreno l’impuls i el miro de tan a prop. Realment no sembla un home ja que les seves faccions són extremadament femenines. De fet, si l’imagino amb els cabells llargs i algun pentinat cuqui passaria perfectament per una dona. I això em tranquil·litza.
*
De cop ell també es gira cap a mi i les nostres mirades es creuen. Com el primer dia sento que entra en mi i desperta una sensació summament agradable, així com unes pessigolles en el ventre. Poder aquesta vegada sí que m’agradaria que em besés… I ell somriu com si m’hagués sentit el pensament. Somriu d’aquella manera còmplice, en una mescla de sensualitat i vergonya molt curiosa. Un somriure encisador que desperta també un d’igual en mi.
Així, busco el contacte amb ell a través dels punys que esperen ansiosos penjats en l’aire. Apropo el meu cap el seu amb suavitat i el frego subtilment per no deixar lloc al dubte. I ell envolta amb una calidesa extrema la meva mà, amb aquells dits llargs i prims com tot ell. Amb total suavitat m’acaricia la mà i jo em delecto en el frec. Mai ningú m’havia tocat així i sento que des d’aquí no puc sentir por.
Em torna a mirar i em torna a somriure, dubtós de si seguir endavant o no. “Jo vull, jo vull!!”, exclamo per mi mateixa. Em petoneja un dit, i un altre, i un altre. I cada vegada que els seus llavis freguen la meva pell les pessigolles del ventre s’escalfen fins el punt que se m’escapa un gemec.
*
Ell tanca els ulls, suposo que lluitant contra sí mateix, deixant-me clar que no vol sobrepassar cap límit, però jo ja no penso en els límits, jo ja només penso en un petó que surt del desig més profund de la meva ment. I de nou com si estigués en el meu cap, allarga el coll fins que els seus llavis toquen els meus. No passa res més ni cal que passi més. El mer contacte dels nostres llavis omplen el meu cor d’una passió calmada com mai havia sentit.
No puc estar de mirar-me’l en aquell rostre tan encès pel moment, tan excitat. Abans he vist altres homes sentir l’excitació en veure’m, però aquesta vegada és diferent. Una diferència que marca un abans i un després, que m’allibera de la constant comparació en què tots els homes són igual de perversos, igual de sexuals i igual d’egocèntrics. M’adono que he trobat la forma de la meva sabata amb el Joan, i ara sé que puc transitar amb ell aquest camí, sentint-me acompanyada, recolzada, respectada.
Ell també obre els ulls i ens tornem a perdre en una mirada càlida, a través d’aquells ulls d’un marró claret tan profunds, tan convincents, tan acollidors…
Un somriure renovat que acompanya una nova carícia, aquesta vegada en la meva galta.
– Bonica Kassia… -xiuxiueja amb un fil de veu sedós.
I en resposta ara sóc jo que frego el seu rostre, des de la galta fins a la barbeta, tímida però decidida.
– Em fas sentir coses que mai abans havia sentit -confessa.- Puc demanar que s’aturi el temps i ens quedem així per una llarga estona més?
*
Lentament em retiro cap a la meva cadira sense deixar de mirar-lo i observo com ell accepta les meves condicions sense objeccions de cap mena. Molt més que això, puc sentir el seu agraïment no sé molt bé a què; poder la meva confiança en ell? I per ara això m’és suficient i li ho manifesto mirant-lo als ulls i recollint la seva excitació en un somriure provocador, una promesa d’un futur que no sé quan arribarà però que sento proper.
Riu assentint amb el cap al temps que agafa la seva carta. I jo agafo la meva i l’estenc davant meu per amagar una vergonya creixent davant la situació. Em sento excitada i tinc ganes de més!
Ric.