Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Transfemení (o transfem) és un terme que recull les persones que no han estat assignades com a dones en néixer però s’identifiquen parcial o totalment femenines. Alguns exemples de gènere que les persones transfemenines poden identificar són: dones transgènere binàries (dones transexuals), demigirls, persones de gènere fluït que s’identifiquen com a femení més sovint que d’altres gèneres, qualsevol altra persona no binària que estigui alineat amb la dona o que s’inclini cap a la feminitat.
***
Dimecres, 14 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
M’he passat tot el matí amb el cap en una altra banda. A primera hora, com ahir, n’Àlex m’esperava en el parc de la Maternitat per caminar junts fins a la universitat. Ahir em va demanar de poder coneixe’ns, pel moment, d’amagatotis dels companys de classe, especialment d’en Christian. Durant el camí m’ha fet preguntes sobre mi, sobre la meva família, sobre la meva història, sobre les meves identitats… També m’ha permès tornar-li algunes preguntes, encara que se’l veia més còmode preguntant que responent. El camí se m’ha fet curt i molt amè. I poc abans d’arribar a la universitat, m’he avançat per entrar el primer i no aixecar sospites davant els altres.
Com sempre m’he assegut en la primera filera i en arribar l’Àlex ha fet el mateix; unes quantes taules més cap enllà, per suposat! Les classes són semicirculars, simulant els teatres grecs i romans antics, i això ens ha permès creuar les nostres mirades algunes vegades durant les classes. Encara que he notat els seus ulls clavats en mi durant tot el temps, la qual cosa ha pertorbat notablement la meva atenció. Això m’ha resultat incòmode, sense cap dubte.
I en acabar les classes, tant el Josep com l’Àlex s’ho han fet avenir per trobar-me de nou al parc de la Maternitat. I com ahir, hem baixat els tres fins el barri entre xerrameca i riures. Molts riures.
*
Fins ara mai havia tingut amics. Dit així pot sonar una mica depressiu, però no. La veritat és que sentia ben acceptat i integrat el fet de no tenir amics, i sempre he gaudit molt del meu temps en soledat. M’agrada meditar i invertir el meu temps en contemplar el món, les persones, les coses que passen dintre meu… Crec que a això li en diuen “ser una persona introspectiva”. Ser introspectiu no és sinònim de tímid o vergonyós, com algunes persones pensen. De fet, m’he adonat que no tinc res de tímid o vergonyós, tret d’algunes situacions molt concretes amb la Kassia i l’Àlex; però això és un altre tema!
Al contrari, crec que les estones que comparteixo amb el Josep i l’Àlex les gaudeixo i em permeto esplaiar-me. M’agrada explicar i compartir coses, inquietuds, reflexionar en veu alta i escoltar els pensaments dels companys. Al principi a en Josep l’ha costat arrencar, però l’Àlex ha entrat ràpid en la conversa i això ha animat l’altre a llençar-s’hi també. Només portem dos dies xerrant, però tinc la sensació que les converses ens estan unint molt.
No sé on ens portarà tota aquesta situació ni com transcendirà a la universitat davant dels altres companys. Però, per si de cas, de moment prefereixo no fer-me il·lusions i tenir el punt de partida mental de que aquesta és una amistat condemnada a donar-se entre bastidors. En qualsevol cas, ara mateix tinc la motivació fixada en veure de com m’hi vaig sentint, de com la meva ment es va fent a aquesta situació. Per mi tot això és un gran repte!
*
Quan ja hem deixat el Josep, l’he explicat a l’Àlex que avui havia quedat amb la noia que li vaig comentar ahir. La noia que m’agrada, la Kassia. La seva reacció ha estat curiosa, mirant d’amagar un punt de gelosia que no m’ha passat pas desapercebut. L’estona que hem compartit fins a Olzinelles (on jo em desvio per anar a casa) hem parlat sobre això, però suposo que no es tracta de parlar (que sempre està bé) sinó de que cadascú s’ho gestioni de la manera que pugui, mirant de superar-se a si mateix. I en aquest sentit l’he vist molt disposat a fer-ho, la qual cosa m’agrada.
Abans d’acomiadar-nos, m’ha demanat si seria possible que els dos ens veiéssim una tarda o una estona el cap de setmana per estudiar (és l’única manera en què els pares de l’Àlex el deixen fer una excepció per no anar de la uni a casa i de casa a la uni). Per suposat l’he dit que sí i hem acordat anar a casa seva el divendres per menjar amb la seva família i estudiar després. Se suposa que si els pares em coneixen, m’ha explicat, els hi donaré més confiança per quan després ell digui que va a “estudiar” amb mi a la biblioteca o a casa meva.
*
Després de separar-me de l’Àlex he anat a corre-cuita cap a casa, descarregat la motxilla de la universitat i saludat el pare. Mentre em canviava la camisa per posar-me una de neta, el pare i jo hem xerrat. Sobretot ha parlat ell. Està amoïnat perquè em veu descentrat amb tot el tema amorós, especialment des d’ahir quan els hi vaig explicar (a la mare i al pare) que també m’agradava l’Àlex.
D’acord, que el seu únic fill que mai ha mostrat interés per ningú de cop s’interessi per dues persones alhora no deu ser tranquil·litzador, em faig càrrec. Però l’únic que puc fer realment és veure on em porta tot això i mantenir-los informats de tots els avenços (o retrocessos que es produeixin). I això és el que li he dit al pare, la qual cosa ha portat a que m’abracés durant uns llargs minuts tot i la pressa. El pare no entén que la resta de mortals de vegades podem tenir pressa.
…
…
…
Sí, m’adono quant d’egocèntric ha sonat aquest darrer comentari…
14:41 hores
Puntual com un rellotge a les 14:30 hores estava plantat davant la porta de “Com a casa!”, el restaurant de moda entre el jovent de la universitat i de la ciutat. Però es veu que la puntualitat no és el fort de la Kassia, i aquí estic, esperant que aparegui d’un moment a un altre!
Ja passen onze minuts… ¡dotze! minuts de l’hora que hem quedat i no se la veu per enlloc, i començo a tenir els meus dubtes de si vindrà. D’acord, només són dotze minuts, no és per tant… Repira, Joan, respira i tranquil·litza aquests nervis que et contrauen l’estómac!
De veritat, tota la part dels nervis és la que menys m’agrada d’aquesta situació. Estic acostumat a viure en la més absoluta calma, indistintament d’allò que passi al meu voltant. I aquests nervis els sento com intrusos al meu cos i a la meva ment. Em molesten molt i no m’agraden les sensacions durant i després. Per què no he parlat d’això encara amb els pares perquè m’ajudin? Masses coses al cap darrerament…
*
Just quan penso això, la Kassia gira la cantonada d’Olzinelles amb Constitució, tan alegre i feliç com els dies anteriors que l’he vista; això sí, espero que menys nerviosa o la seva integritat física tornarà a patir. Quan ella aixeca el cap i em veu s’atura de cop al carrer i es queda immòbil durant uns segons; i jo em limito a observar-la sense entendre molt bé què he de fer. M’he d’apropar jo?
De cop, i per la meva sorpresa, la Kassia es dóna la volta i desfà el camí fet. Això em deixa una mica perplex i no sé molt bé què vol dir. Poder ha decidit menjar en un altre lloc? Corro cap a la cantonada on just gira mentre crido el seu nom. Per molt nou que sigui tot això per mi, personalment no em sembla normal; encara que ja començo a entendre que la Kassia té poc de normal.
Arribo a la cantonada amb tot l’impuls de la carrera i com puc faig el gir de forma que la inèrcia gairebé se’m porta. Per si això no fos suficient, la Kassia està plantada just girar la cantonada i per poc ensopego amb ella si no fos per un autoreflex que em salva de la situació. Bé, em salva d’acabar pel terra amb la Kassia, però no em salva de portar-me pel davant una pobre senyora de mitjana edat que caminava tranquil·lament per la vorera. No sabria molt bé explicar com la senyora i jo ens mantenim drets sobre la voravia, però sense dubte és tota una proesa.
– Disculpi -demano visiblement avergonyit per l’empenta.
– Que no us han ensenyat a anar amb més tranquil·litat per carrer? Bojos!
– Disculpi, senyora, té vostè tota la raó: el carrer no és un lloc per córrer.
*
Durant una llarga estona la senyora despotrica i jo em disculpo. Enmig del rifi-rafe i de reüll, m’adono que la Kassia riu mig amagant-se en la seva roba. I la meva vergonya no fa sinó que augmentar quan la senyora també s’adona. De nou es posa a cridar, però per la nostra fortuna decideix maleir tota la nostra ascendència marxant lluny d’aquell racó de la ciutat que tan disgust l’ha portat.
– Ho sento -diu ara la Kassia entre riures.
Durant uns instants sospeso tot el que ha passat i com hem arribat a aquesta situació. Arrufo les celles mirant-me aquella dona que riu divertida i cofoia de tota la situació. Com el cap de setmana passat, em sento un pallasso al servei d’una dona que cada cop em sembla més boja, però el seu riure és tan meravellosament contagiós que finalment jo també començo a riure. La veritat és que tampoc em cau malament que pugui riure’s de mi perquè no sembla fer-ho amb mala intenció.
– Hola -diu quan els dos ens relaxem.
– Hola -responc encara alegre.
– Sento l’espectacle… Quan t’he vist m’ha fet vergonya, m’he posat molt nerviosa i m’han vingut ganes de marxar corrents.
– Vaja…
– Però en arribar a la cantonada he pensat que no estaria bé fugir i anava a treure el cap per veure què feies, just quan tu has girat i gairebé te’m tires a sobre. Tens bons reflexos!
– No tant bons si al final he ensopegat amb la senyora -somriem.
El silenci omple l’espai entre ella i jo; la miro als ulls i ella em torna la mirada. Té uns ulls preciosos que brillen amb tal intensitat que ni el major dels estels podria fer-li la competència. La Kassia és realment bonica i em delecto en els seus iris, un de cada color.
*
– Aleshores -pregunto finalment,- t’animes a dinar amb mi o prefereixes marxar?
– … -silenci.- No tens por que t’escupi tot el menjar per sobre teu?
La seva veu sona tímida i vergonyosa de nou.
– És un risc que em ve de gust córrer, encara que preferiria que no fos així -reconec.
– Tens molta paciència…
– Què vol dir “tenir molta”?
– Doncs com tu…
– Aleshores sí. Si el referent sóc jo mateix com a tenidor de molta paciència, això només deu voler dir que en tinc molta, sense cap mena de dubte.
La Kassia riu divertida amb el galimaties lingüístic al temps que comença a caminar cap a la porta del restaurant. Camina amb un pas relaxat, alternant mirades cap el terra i mirades cap a mi. Em descol·loca la seva forma d’estar i de funcionar, però totes aquestes sensacions no fan sinó que augmentar les meves ganes de conèixer-la. La Kassia és radicalment diferent a qualsevol persona que he conegut al llarg de la meva vida. I la seva espontaneïtat tan genuïna genera una curiositat i una alegria en mi que m’omplen de vida. I aquesta sensació és… una autèntica passada!
14:56 hores
Quan entrem a casa, la olor de les plantes i les flors que n’Oriol ha disposat a l’entrada del restaurant es mescla amb la olor encara imperant de la fusta nova que cobreix gran part de l’interior. El meu sentit de l’olfacte s’embriaga amb la combinació de les dues olors i durant una estona em delecto amb les sensacions que aquesta olor provoca en el meu cos.
Quan passa una estona curta tanco els ulls deixant-me portar per una inèrcia tot just generada. Lentament, arrenco a caminar amb els ulls closos cap a l’interior del local. En circumstàncies normals no se m’acudiria posar-me a jugar d’aquesta manera, ja que per defecte m’identifico més com una persona seriosa. Però suposo que les peculiaritats de la Kassia han despertat la meva vessant més infantil i m’ha nascut la idea d’exposar-me d’aquesta manera. Així, em deixo guiar per la olor de la fusta fins a l’interior, mentre deixo enrere les altres olors fins que es dissolen en la meva memòria. De sempre m’ha agradat jugar amb els sentits i casa és un delit per això.
Al temps que camino a través de l’olfacte, maximitzo també la meva oïda. Darrera meu sento les passes de la Kassia que em segueixen de ben a prop. Me la imagino somrient i divertida amb el moment. No em fa por fer el ridícul davant d’ella perquè ella és una noia desinhibida ben estranyota, capaç de reaccionar de les maneres més inversemblants que un es pugui imaginar. I sento la confiança i la llibertat per poder esplaiar-me ara, encara que sigui el seu espai de treball.
*
Poc a poc vaig avançant en un camí que de normal es fa en qüestió de segons. Mentre camino, m’imagino que la Kassia allarga els braços per poder agafar-me si ensopego i evitar que em faci mal. Imagino la seva carona tan pàl·lida plena de pigues per tot arreu, amb aquell nasset respingó i un ull de cada color; una imatge que se m’ha gravat a foc al cor des de divendres. Quan de sobte em topo amb una taula, sento el seu riure al darrera. Un riure divertit i entremaliat que em desperta una alegria incommensurable. “Quin riure més bonic!”, exclamo per mi mateix.
Amb les mans bordejo la taula i quan sóc conscient que he arribat a la cantonada, allargo les mans per assegurar-me que no me’n duré ningú pel davant en tornar a avançar. Un cop assegurat el terreny, dono de nou passos en la foscor fent memòria de la disposició de les taules i presumint que tinc clar amb quina taula m’he topat. I en algun moment arribo a una segona taula que, diria, és la taula que he ocupat durant el cap de setmana; la “meva” taula. M’assec en la cadira no sense dificultats i amb els ulls encara tancats mentre la Kassia continua rient al meu costat; i finalment obro els ulls. Bingo!
– Molt bé! -crida emocionada la Kassia alhora que fa alguns saltironets.
*
Miro al voltant i m’adono que a banda de nosaltres no hi ha cap client en la sala. Així, els únics espectadors han estat la noia de la cuina que em mira amb altiva perplexitat, i un noi a la sala que dedueixo serà el cambrer (per la corbata de llaç i l’etiqueta amb el nom). A diferència de la noia de la cuina, el cambrer s’ha entusiasmat i ara ve cap a nosaltres amb grans passes i elogis per la proesa assolida. Quan es planta a la nostra taula saluda amb efusivitat la Kassia durant una estona que aprofito per aixecar-me de la cadira.
– I qui és el geni que acaba de recórrer amb els ulls tancats el camí que separa la porta d’aquesta taula? -pregunta curiós.
– Et presento en Joan -respon una Kassia de cop orgullosa.- Joan, ell és l’Arnau, com posa en la seva etiqueta.
Efectivament, és el nom que llegeixo en l’identificatiu que penja de la camisa.
Faig el gest d’allargar la mà per saludar-lo, però ell se m’abraça efusivament al temps que em crida un “encantat” a l’orella fins el punt de deixar-me sord per uns instants. Per si això no fos suficient, de cop em comença a donar unes palmades a l’esquena que gairebé me la destrossen. Crec que no em sento còmode amb aquesta mena de salutacions i procuro prendre nota per properes vegades.
Quan l’Arnau m’allibera de la tortura, la Kassia saluda amb la mà cap a la cuina i aquella noia tan digna torna la salutació al temps que llença un parell de petons enlaire. També la saludo sentint-me alleujat perquè ella no em doni cops a l’esquena, però a mi la noia en qüestió ni em llença petons ni em saluda tampoc.
*
– Es diu Anna -m’explica la Kassia.- Avui està una mica seriosa, sembla…
– D’acord nois -diu l’Arnau encara exaltat,- us deixo un moment perquè us mireu la carta i torno. Si teniu qualsevol dubte… Bé, si tens qualsevol dubte -diu mirant-me- li preguntes a la Kassia, que treballa aquí -riu.
Li torno un somriure sincer i quan marxa de forma reflexa frego l’espatlla per on m’ha donat els cops.
– Estàs bé? -em pregunta la Kassia.
– Eh? Ah! Crec que la salutació de l’Arnau ha estat massa efusiva pel meu gust…
– A mi em sembla molt desagradable també aquesta forma de saludar-se alguns tios. Però l’Arnau és un bon paio i si ho parles amb ell entendrà que no va amb tu.
– Prenc nota -somric.- A l’insti i a la uni els nois es limiten a xocar-se els punys, em sembla menys arriscat…
La Kassia posa els ulls en blanc.
– Homes -diu…- de veritat que són cutres!
– Ahir un em va voler xocar el puny i vaig errar -ric en recordar el moment amb el Josep.
– Com nassos es pot errar xocar els punys? -exclama la Kassia arrufant les celles.- A veure…
Quan diu això col·loca el puny tancat davant meu i espera a que jo faci el mateix per xocar-los. Sospeso la necessitat de fer la prova, però veig la Kassia amb un somriure tan encantador que no em puc estar. Així, allargo el meu puny i molt lentament l’apropo al seu per xocar-lo. Aquesta vegada l’encerto.
– Tiooooo!! Una mica més d’agilitat, per déu! -crida la Kassia sense acceptar la meva victòria.
*
Frustrat torno a provar sort fent-ho més ràpid i sí, torno a errar el tir. La Kassia arrenca a riure de forma estrident fins el punt que s’ha d’aguantar la panxa recolzant-se per complet sobre la seva cadira. En un moment se li cau el cap enrere i jo pateixo perquè se l’hagi trencat. Quan m’asseguro que no és així i que continua tenint una mobilitat fins i tot normal, respiro alleujat. No sé, amb la Kassia mai se sap…
– Tornem-hi! -crida de nou.
– No, si no cal…
– Vinga! Fins que l’encertis!
– Escolta, que si fallem el xoc és cosa dels dos, no només meva.
– D’acord… però la responsabilitat és major en el teu cas.
– I això per què?
– Perquè ho has admès fa una estona: que no se’t dóna bé xocar els punys.
– Jo no he dit això en cap moment!
– Jo ho he sentit! -riu la Kassia.
– Estàs com un llum.
– No se t’escapa una, Sherlock! -riu més encara la Kassia.- Vinga, xoquem!
De nou disposem els punys tancats un davant de l’altre. La Kassia recolza mig cos sobre la taula per estar més a prop meu. M’arriba la seva olor, una olor extremadament dolça que m’obre l’apetit. Miro el rellotge que penja del canell de l’altra mà i m’adono que és un quart passat. Mai havia dinat tan tard i l’estómac es queixa. Quan torno la mirada a la Kassia, ella m’observa amb deteniment. Si allargués una mica el coll podria besar-la, però descarto fer-ho recordant la seva explicació divendres passat.
*
Miro els seus ulls i aprofundeixo tot el que em deixa i sento un somriure que es dibuixa en el meu rostre. No és un somriure com els anteriors que se m’han despertat en l’estona que porto amb ella, sino un somriure càlid i tímid alhora que sorgeix de forma natural en sentir-la tan visible, tan entregada al moment, a mi… Un somriure que es dibuixa lentament i que troba la seva rèplica en el seu somriure. Un somriure còmplice, amable, tendre, generós… Un somriure que vull llepar i menjar-me? Això és desig?
És ella que apropa el seu puny al meu, encara penjant en l’aire. L’apropa de forma lenta i xoca amb mi amb una suavitat tan extrema que em fa fins i tot pessigolles. Quan sento el contacte, estiro els dits i frego la pell dels artells pronunciats d’aquella mà tan fina i petita. El dors també és ple de pigues que ressegueixo amb el dit índex. Amb la mateixa delicadesa, m’ajudo de les dues mans per agafar-li la seva i apropar-la als meus llavis. Només un lleuger contacte em fa sentir l’escalfor que emana la seva pell. I ara sí, de forma clara m’excito mental i físicament.
Aixeco la mirada per tornar a trobar-me amb els seus ulls i quan connectem de nou somric. Deixo un petó en la seva mà, i un altre… i un tercer. I a ella se li escapa un gemec que ressona en la cavitat del meu cor fins ensordir-me. Per un instant em sento fora de mi i això em genera sensacions trobades que m’omplen el cap de soroll. Ho aparto tot i em torno a trobar amb la Kassia que ara tanca els ulls a escassos centímetres de mi.
*
Sento una tensió incòmoda en els pantalons com mai abans m’havia passat. I les idees a les quals m’he aferrat tota la vida em ballen en la ment: asexual, panromàntic, agènere… Qui sóc ara, en aquest precís instant? Sóc el mateix que quan he entrat per la porta del restaurant?
Tanco els ulls i respiro la Kassia. Una olor que encara accelera més la tremolor que neix el meu ventre. Passió. Sensació de calidesa. Estupor. Una corrent d’energia recorre el meu cos fins el punt de sentir que m’enlairo sobre la cadira. Dubto. I finalment, el dubte deixa pas a la certesa.
“Frena’m si no vols, Kassia, que no sigui per acció o omissió que jo pugui fer-te mal. Guia’m en el teu desig, bonica, i caminem junts en això que tot just comença”. Desitjo de tot cor que el meu missatge l’arribi i després avanço els meus llavis fins tocar els seus.
Mai abans havia besat uns llavis tan càlids, tan sedosos, tan humits… I ben mirat, com que no sé com moure’m, decideixo restar quiet, senzillament delectant-me en la carícia. En aquesta posició obro els ulls i m’adono com els seus em miren, més brillants encara, més entregats que abans. La calor em puja a les galtes de cop i no puc evitar prendre una lleugera distància per somriure en forma d’agraïment. Agraïment per la seva confiança, per la seva entrega sense reserves, pel seu escalf.
La miro i em torna el somriure assossegant la meva inquietud de què pugui haver-la molestat d’alguna manera. I així, allargo la mà cap a la seva galta vermellosa que acaricio amb la mateixa prudència i tendresa que abans freguí la seva mà.
– Bonica Kassia… -xiuxiuejo sense desdibuixar el somriure.
*
En resposta ara és ella que frega el meu rostre, començant també per la galta i baixant de forma lenta fins a la barbeta. Les pessigolles que em fa el frec de les pells em delecta els sentits i encara endureix més el meu membre, que es queixa sota la roba pugnant per sortir i prendre una estona l’aire o alguna cosa major.
– Em fas sentir coses que mai abans havia sentit -confesso.- Puc demanar que s’aturi el temps i ens quedem així per una llarga estona més?
La Kassia somriu i després s’aparta de mi, allunyant-se fins a la seva cadira, entremaliada la seva mirada. Ric de forma subtil divertit per la seva perspicàcia i accepto el repte de frenar-me pel moment. Els dos agafem les nostres cartes i ens mirem pàgina a pàgina les propostes gastronòmiques del restaurant.
– Em dónes alguna recomanació? -demano.- Fins ara m’has encertat molt bé.
– Uhm… pàgina cinc, el plat del mig.
– A veure què porta? -llegeixo amb atenció els ingredients del plat i en torno a ser conscient de la gana que tinc.- M’agrada tot, accepto la proposta.
– Hi ha alguna cosa de menjar que no t’agradi?
– Diria que no. Almenys de les coses que conec, clar. I tu?
– No faig fàstic a res. Al llarg de la meva vida no m’he pogut permetre aprendre a despreciar cap aliment.
– Què vols dir?
– Bé, a casa mai hem anat sobrats, i hem passat èpoques difícils en què no podíem comprar per menjar.
– Oh… Deu ser molt dur això.
La Kassia assenteix amb el cap al temps que fa un senyal al cambrer perquè ens vingui a prendre nota. És la Kassia qui fa la comanda escollint un vi per acompanyar l’àpat i jo afegeixo una aigua.
*
– No t’agrada el vi? -em pregunta quan l’Arnau marxa de nou.
– No bec alcohol de cap mena.
– Per principi o perquè no t’agrada?
– Perquè enturbia la meva ment i vull estar ben present a cada moment de la meva vida.
– Bon principi…
Somric.
– A mi m’agrada molt el vi, sobretot el blanc. Només en puc prendre molt de tant en quant perquè no és barat, però quan tinc l’oportunitat no m’agrada desaprofitar-la. De tota manera, una copa tampoc no em deixa fora de combat. L’has provat alguna vegada? El vi, dic…
– Sí, quan era més petit. I una copa va ser just la mesura que em va deixar fora de combat.
La Kassia riu.
– Clar, una copa pot ser molt o poc depenent de la persona -diu.
– Això sembla… -concedeixo.- No em nego a tastar el vi que has agafat -somric.
– Em sembla una decisió intel·ligent.
– Què té d’intel·ligent veure alcohol?
– Un glop de vi no et pot fer mal i poder descobreixes una gran sommelier davant teu… Descobrir coses sempre és intel·ligent.
Els dos riem alhora davant l’ocurrència de la Kassia.
L’estona que ens separa fins que arriba el nostre dinar la passem en complet silenci. Intercanviem mirades, somriures i més mirades. Miro els seus ulls mentre ella es cola dintre dels meus. Freguem els nostres cors i, al poc, també els nostres dits. De forma tímida, vergonyosa, com si fóssim dues ànimes innocents que s’acaben de trobar en el món. I de fet, no és així?