Com a casa! – Capítol Desè

Autoria: Kassia Langley

La normativitat és el conjunt de normes que regeixen conductes i procediments segons el criteri d’un grup de persones. Deriva del llatí “norma” que significa “esquadra” i es composa, a més, de l’afix -tiu-, que indica una relació activa o passiva, i el sufix -tat, que es refereix a una qualitat. Així, normativitat és etimològicament la qualitat activa o passiva d’un instrument per a marcar de forma rigurosa i recta els límits d’un contingut. Pot ser jurídica (ambiental, educacional, informàtica, tributària, laboral…) o no-jurídica (moral, religiosa, tècnica, social…).

***

Diumenge, 11 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona

La Carmen és una dona en la trentena que em desperta simpatia i recel a parts iguals. En quant a això últim crec que és enveja: la Carmen és una noia extremadament bonica, alta i amb corves d’aquelles que farien treure el singlot a qualsevol. Mai no vol dir la seva edat però fa pinta d’estar-se al voltant dels trenta. Té els cabells negres com la nit, i arrissats amb una gràcia que donen personalitat pròpia a cada floc de cabell. Quan sacseja els batuts ballen a un ritme que fan ganes d’arrencar a saltar, de bojos que es mouen.

17:12 hores

L’especialitat de la Carmen són els batuts. Mai he vist ningú amb tant de coneixement al respecte i amb un toc tan especial per encertar combinacions que a priori semblarien una autèntica bogeria. Des de ben petita, segons m’ha explicat, va tenir molt clar que es volia dedicar a l’àmbit de l’alimentació i incidir en una societat molt més saludable. En aquest sentit és ultra-crítica amb tot aquest tema i, especialment, els processos de producció.

A més, ella es va fer el camí llarg, perquè amb pocs anys ja tenia clar que volia començar aviat a treballar en aquest camp. Així, després de l’ESO va entrar en la formació professional i es va fer el cicle mitjà i superior en producció alimentària. Decebuda amb l’àmbit laboral relatiu a aquest camp i especialment amb la perversió que s’hi va trobar, va fer un segon cicle superior en dietètica i aquí ja va començar a trobar el seu lloc.

Ràpidament va desenvolupar un projecte emprenedor per a treballar com a dietista de cara a població sana, al temps que estudiava el grau universitari en Nutrició humana i dietètica. En acabar el grau es va introduir en el Sistema Nacional de Salut a mitja jornada mentre avançava en el màster en Nutrició i metabolisme, especialitzant-se en nutrició clínica. En aquest moment va desenvolupar idees trencadores per fer front algunes malalties cròniques des d’una alimentació adequada i ajustada als pacients.

*

– Què? -em pregunta quan les dues coincidim per netejar una taula.- Avui no vindrà el teu Romeu?
– No ho sé… Ahir vaig deixar caure que m’agradaria, però les quatre de la tarda han passat i no sembla que tingui intenció de venir.
– Ai, déu! Si només ha passat una hora i poc… Tampoc és que el dia s’hagi acabat, no?
– Ja…

M’esperava que vingués en Joan, tot s’ha de dir. Però a mesura que el rellotge s’allunya de les quatre de la tarda, el desànim s’ha anat apoderant de mi. Estar enamorada és una merda. I com que pensar en això no m’ajuda gens, prefereixo centrar el cap en una altra cosa.

– Escolta -dic,- i amb tots els estudis que tens respecte a nutrició i dietètica, com és que acabes en aquest lloc treballant de cambrera amb un sou de merda?

La Carmen riu de bona gana. Aquesta és una de les coses que més m’agrada d’ella: sempre riu. La Carmen és tant o més espontània que jo, explosiva i directa. Té un tarannà alegre fins i tot en els moments de més estrès. És valenta i camina per la vida amb molt de coratge. No sembla espantar-li res i va de front fins el punt que et pot dir les coses que sent o pensa per molt dures que siguin sense pestanyar. Això sí, la seva intenció és, sense cap dubte, bona i d’alguna manera ho transmet quan t’està cantant la canya.

*

No ha tingut una vida fàcil ja que a casa seva el seu pare bevia molt i sovint cascava la mare. Per si no fos poc, el seu oncle, germà del pare, la va violar quan tenia pocs anys. Això la va marcar molt pel que em va explicar, fins que un dia es va cansar i va decidir trencar amb totes les seves pors. Estava decidida a viure la vida en profunditat. Admirable.

La Carmen no té vergonya, és moralment correcta i perfeccionista. L’agrada la rigurositat en la feina i sé de sobres que tot el meu espectacle d’ahir la va molestar sobremanera. Tot i així, és una molt bona companya, comprensiva, compassiva i que sempre té una mà per ajudar. La Carmen guarda una mena d’equilibri entre l’alegria, la seriositat i el bon rotllo que la fan realment interessant.

– Doncs mira, el sou de cambrera és una autèntica merda, sí, però el projecte de l’Oriol és realment interessant fins el punt de voler participar. La veritat és que la feina al SiNS (com ella diu al Sistema Nacional de Salut) és de vegades massa burocràtica pel meu gust i estava una mica cansada. Així que m’he demanat una excedència pactada de dos anys prorrogables. Certament no sé si tornaré… El sou allà és de puta mare i l’horari està bé, però a la vida no tot són diners.
– I quina és la teva idea a futur? O encara estàs trobant-hi?
– La veritat és que m’agradaria ser assessora per locals com aquest.
– I per què no li ho dius a l’Oriol i que reformuli el teu contracte?

La Carmen riu divertida com si hagués dit una autèntica bajanada. Sorpresa, la miro amb els ulls i la boca ben oberts, expectant de què m’expliqui on és l’acudit.

*

– Porto treballant en la carta amb l’Oriol des de molt abans que obrís el local. Qui et penses que ha ideat cadascun dels plats que s’ofereixen?
– No ho savia…
– A més, els dijous, que tu no hi treballes, em dedico fonamentalment a desenvolupar noves propostes per a la carta. Bé, encara no. M’ha demanat que faci una anàlisi de com menja la gent en el local i estem recollint dades sota uns paràmetres que hem parlat. A partir d’aquí creuaré les dades amb algunes idees loques que tinc i acabarem d’implementar una proposta gastronòmica que, si ara ja som notícia a Barcelona, ho fliparàs! -riu de bona gana.

La Carmen s’ajusta la corbata de llaç al coll completament nu i marxa cap a la parada de batuts per trastejar per allà. Mentre marxa observo la seva forma de caminar tan segura i confiada i després aprecio el seu bon gust per vestir.

Sempre porta faldilles llargues (perquè l’Oriol és molt pesat amb no ensenyar carns i no entrar ens els típics tòpics de la cambrera objecte dels clients) de colors vius o estampats vistosos, de tall irregular majoritàriament o brodades amb una exquisida delicadesa. Les teles de les faldilles d’hivern semblen càlides sense perdre flexibilitat, i les combina a la perfecció amb jerseis de colors llisos que contrasten elegantment. Per norma general porta coll alt, però avui el jersei és amb un coll de barco i la corbata la porta directament al coll.

Per anar còmoda (perquè la Carmen pot semblar sofisticada, però sobretot és pràctica), sempre calça sabatilles tennis blanques; això sí, impol·lutes. De veritat que la veig netejant-les com una boja cada nit per tal de treure-les més blancor…

19:03 hores

A diferència dels dissabtes que la bogeria comença a la tarda i s’allarga fins que tanquem a les dotze de la nit, els diumenges tenen més moviment al migdia i durant la tarda, però cap a aquesta hora la cosa se sol tranquil·litzar bastant. Segurament quan els dies s’allarguin i la calor faci presència, els diumenges s’allargaran més, però ara que els dies encara es fan curts i el fred mana…

Així les coses, les taules servides i el local escombrat (de nou) i la barra netejada, m’apropo a la parada de batuts on la Carmen sacseja fort. Dec portar escrit en el rostre la decepció que em provoca que en Joan no hagi vingut avui, i després de mirar-me llarg i estés sense dir ni mu, arrenca a riure.

– T’adones de com de ridícul és tot plegat? Fa un parell de dies estaves la mar de tranquil·la perquè aquest idiota no venia aquí.
– Clar, no el coneixia.
– Exacte. I ara que el coneixes… no pots ni respirar dues vegades seguides sense pensar en ell? Com vols que surti res bo d’aquí? Sembles una addicta a l’amor que anhela el seu següent xute!
– Poder ja s’ha oblidat de mi…
– Després de tirar-li el te per sobre? Im-pos-si-ble!

No puc evitar riure. Té raó, com podria oblidar-se de mi?

– Escolta -diu la noia servint ara un suc verd sobre un got gran,- per què no proves de fer alguna cosa per tu? No t’adones que és la teva inseguretat que t’està jugant una mala passada?

*

Observo la Carmen que treballa amb l’atenció posada sobre aquell suc que està fent i analitzo la seva proposta. Certament des de que he conegut el Joan el meu cap està descentrat. Tinc aquella sensació horrible de fa anys on em sento segrestada per la dependència d’un altre; com si el fet de no veure’l em suposés la mort imminent. Ben mirat, si ara mateix aparegués en Joan, la cosa no milloraria per mi. Estaria tan nerviosa que tornaria a fer l’idiota com ahir. Això és inseguretat? Por, ansietat?

La veritat és que no em sento còmoda amb la situació, més enllà de si el Joan és maco o no… No deixa de ser un home i, com tots, haurà estat (auto)educat en els seus privilegis masculins. Tard o d’hora em sortirà amb alguna gilipoiada masclista i jo em posaré dels nervis. Però independentment d’això, no estic jo actuant com la dona que espera pacientment que el seu home la festegi? Buah, quina merda!

En un món com el que vivim, costa desfer-se de les pautes culturals masclistes que dones i homes portem incorporades. A totes hores aquests patrons ens creuen d’una o altra manera a través de l’amor romàntic, les relacions de poder normativitzades i tantes i tantes situacions quotidianes que acceptem perquè ens hem acostumat a que les coses funcionin així. Suposo que no descobreixo res nou…

*

I ara em toca a mi fer front a tot això. Adonar-me com de forma subtil reprodueixo una forma d’estimar contaminada que no em deixa en bon lloc. Aquest amor hegemònic que hem construït al llarg de tants segles de submissió i que avui en dia segueix viu i cuejant. Què m’enamora realment del Joan? Poder és la necessitat de sentir-me estimada? La necessitat de cuidar algú per sentir-me útil? Que em valorin i tornar a entrar en el mercat de les relacions després de tants anys donant-ho per impossible? Què busco realment de tot això?

Per més inri, el paradigma de l’amor romàntic ens parla d’un amor a primera vista, d’un amor patidor, d’un amor fusió. Des de la desigualtat dels rols de gènere establim imaginaris de dones submises, subordinades, que esperen a que el seu príncep les conquereixi, i d’homes actius, independents, protagònics que sortegen els obstacles d’un amor difícil. Sincerament, vull que aquesta sigui la meva pel·lícula, la meva història?

No m’agradaria haver d’estar pendent d’ell, mirant el rellotge perquè han passat massa hores sense que el vegi. Què passaria si no el tornés a veure? Abans de coneixe’l, com diu la Carmen, jo era una dona alegre i feliç; i ara? D’això m’ha de servir conèixer un noi que m’agradi? Tampoc m’agradaria haver d’estar pendent de trucar-lo perquè em sento inquieta per no veure’l, en plan controladora. Buf! Al contrari, m’agradaria que la relació entre els dos fos una relació de benestar, tant quan estic amb ell com quan no hi estic. No vull sentir-me insegura, culpable, víctima, xantagista… o qualsevol altra cosa per acció o omissió per alguna de les dues parts. Tinc clar que estimar no pot ser sinònim de passar-ho malament…

*

Per altra banda, m’agradaria verbalitzar-li aquestes mateixes inquietuds. Però poder l’espanto? M’ha semblat un noi atent i amb una escolta activa. L’agradarà escoltar realment o forma part del paripè que ens muntem quan intentem entrar pels ulls a algú? L’agradarà compartir les seves inquietuds, problemes o preocupacions? Voldrà crear una intimitat que podem gaudir juntes? M’agradaria una bona comunicació… fluïda, honesta i transparent per poder resoldre els conflictes parlant i evitar així (auto)violència.

D’acord, Kassia, doncs si vols això primer has de canviar la teva ment. Així no vas bé!

19:43 hores

Gairebé quatre hores més tard del que jo m’esperava (maleïdes expectatives!) en Joan entra per la porta. Just en aquest moment arreglo les flors de l’entrada i rego aquelles plantes que necessiten més aigua. Al principi el saludo sense adonar-me que és ell, per inèrcia.

– Hola, Kassia -somriu afable.

Quan sento el meu nom amb aquella veu tan dolça i suau aixeco el cap i em topo directament amb els seus ulls mel brillants. Al principi crec que se’m talla la respiració i he de fer un esforç per recordar-me tot el que he anat parlant amb mi mateixa al llarg de la tarda, especialment els darrers minuts. Encara que m’adono com de ràpid la ment oblida les grans lliçons i per uns instants dubto si sortiré victoriosa d’aquesta situació.

“Ja ha vingut el meu cavaller a salvar-me de la meva monotonia al treball?”, em pregunto a mi mateixa amb un to cínic que busca despertar-me a la realitat.

Funciona.

– Bona tarda, Joan -sóc capaç d’articular amb una dignitat més que decent.

Quan miro darrera seu una dona i un home joves l’acompanyen. S’esperen pacientment a que el Joan i jo ens saludem mentre em miren amb atenció sense perdre el somriure. La dona és exactament igual que el Joan, les mateixes faccions al rostre, la mateixa fisonomia corporal… amb excepció que ella té pits i en Joan no. Fins i tot el color dels cabells és igual de negre… Suposo que és la seva germana “bessona” amb uns anyets de diferència. Què es deuen portar, deu anys? Caram… I qui deu ser el noi que hi ha al seu costat, el nòvio? També té bona planta…

*

Ja em va dir que algun dia vindria per dinar amb els pares, i jo havia pressuposat que era fill únic en no mencionar la seva germana. En qualsevol cas, no em pensava que es portaria la família tan aviat i quan en prenc consciència em poso molt nerviosa en qüestió de mil·lisegons. Així, quan en Joan és a punt de dir-me alguna cosa el tallo ràpidament i poso la meva cara de somriure forçat per convidar-los a passar.

– Benvinguts a casa! -crido massa alt.- Seran tres, doncs? Endavant!

Massa entusiasme, massa forçada la situació. Per què no sóc capaç de relaxar-me, hòstia!?

Caminant com un ànec davant d’ells els condueixo a una taula; la taula que els dos dies anteriors ha ocupat en Joan. Sense mirar-los agafo tres cartes de la barra i les hi poso al borde de la taula amb tanta malaptesa que finalment cauen. De seguida m’ajupo per recollir-les i en Joan fa igual. Els nostres caps xoquen i el nyanyo que em va sortir ahir i que encara no ha marxat crida pel dolor. Jo més.

– Perdona -es precipita en dir-me el Joan.

Entre els dos agafem les cartes i tornem a xocar frontalment, la qual cosa al final desperta el riure en mi. No, no, nooo!! Aquell riure nerviós, malèfic, vingut del mateix infern!! En Joan, que sembla adonar-se de la situació, agafa la meva mà amb suavitat.

– Eh… els meus pares no es mengen a ningú i ja els he parlat de tu. Són bona gent si els hi dónes una oportunitat.
– Ja… m’he posat molt nerviosa… Un moment! Pares!?

Ràpidament m’aixeco i el meu cap s’estavella contra la taula. Amb el crit que profereixo tot el local em mira i la vergonya no fa sinó augmentar.

*

Una mà em subjecta pel braç de forma ferma però alhora suau: és la dona (mare!!) que acompanya en Joan.

– Estàs bé? -pregunta amb un fil de veu tan suau com el del noi.

Però jo ja no estic per romanços. La vergonya que sento és tan inabarcable que els ulls se m’humitegen i surto corrents cap el refugi del magatzem. Durant uns minuts tremolo i ploro entre les caixes, amagada de possibles intrusos. M’abraço el meu abric d’entretemps que em tempteja per posar-me’l i sortir per potes del local. Quan descarto aquesta opció m’aferro més fort a la peça de roba i amago la cara maleint la meva inseguretat.

“Per què no puc ser una persona normal?”, em pregunto a mi mateixa.

– Eh…

En Joan. Què hi fa aquí?

– Eh… -torna a insistir.
– Què? -dic sense aixecar el cap encara més vergonyosa.

Silenci.

Quan passen dues eternitats, aixeco lleugerament els ulls per mirar-me el noi que, ajupit, em somriu afable. Té els ulls molt bonics, i el somriure és realment encisador. Abaixo de nou la mirada i frego lleument el front amb el nyanyo sobre la tela. De fons sento com riu gairebé en silenci i torno a aixecar el cap per mirar-me’l.

– No et canses del meu patetisme? -pregunto d’una forma més ruda del que voldria.
– … -en Joan deixa de riure i em mira amb atenció.- No sento que sigui patètic res del que fas; senzillament et poses nerviosa davant d’una situació que per tu resulta difícil.
– Per què has vingut amb els teus pares? -recrimino.
– Eh? Ahir vaig entendre que t’agradava la idea?
– Quan?
– Quan et vaig dir que un dia vindria amb ells i tu em vas dir que t’agradaria que avui.

*

– Que m’agradaria veure’t a tu, sol!

En Joan obre la boca com per dir alguna cosa però recula en la seva idea i es limita a mirar-me de nou amb el dubte visiblement reflexat en el rostre.

– D’acord -diu tímid…- l’he liada i t’he fet passar una mala estona sense necessitat. Prefereixes que marxem?
– No!

Els dos ens mirem sorpresos pel meu crit.

– Perdona -dic tímidament…- cada moment que passa em sento més nerviosa i estic més fora de control.
– Et sembla si fem alguna cosa per relaxar-nos? Jo també estic una mica neguitós amb tota la situació…

Em miro perplexa el Joan que no manifesta cap resposta ni comportament d’inquietud. Al contrari, la seva calma la veig exactament igual que tots els moments que he compartit amb ell, molt per sobre de la situació que a cada instant l’he anat imposant.

– Doncs ja m’agradaria a mi posar-me com tu de nerviosa… -dic finalment.

En Joan es limita a tornar-me un somriure simpàtic, agradable i afectuós.

– Què suggereixes que fem per tranquil·litzar-nos? -pregunto encuriosida.
– Has practicat mai la meditació?
– Sembla que ara només existeix la meditació -dic un xic decebuda de la proposta.- No, no segueixo aquesta tendència new age

En Joan torna a riure davant la meva expressivitat que, pel que es veu, li fa molta gràcia.

– Més enllà de les tendències que es puguin donar al respecte -reflexiona en veu alta,- és interessant poder comprovar els efectes que la meditació provoca en una mateixa abans de decidir si la tècnica és vàlida o no. Tu què en penses?
– No nego el meu prejudici davant d’aquestes coses.

En Joan agafa les meves mans de forma tendre i seu davant meu. Després tanca els ulls i fa algunes respiracions conscients convidant-me a seguir-lo. Però jo el prefereixo mirar.

*

Al cap d’una estona, parla amb una veu encara més subtil, més llunyana, més xiuxiuejant… De forma espontània tanco els ulls i segueixo el fil d’allò que em diu i poc a poc sento una calma que cada instant que passa es fa més gran. Sento les seves mans que emanen una escalfor agradable i m’arriba la seva olor com si els meus sentits es maximitzessin per un moment. La seva veu cada cop entra més profunda fins fregar el meu cor que ara batega tranquil, assossegat. Em sento bé i la pau creixent va deixant espai a una mena d’alegria indescriptible. No m’importaria quedar-me aquí; tant és així que decideixo apagar el cap i centrar-me només en aquella sensació tan agradable que neix al pit i s’expandeix per tot el cos.

No sé quants minuts passen però quan obro els ulls els del Joan em miren fixament i el somriure encara es fa més gran al seu rostre.

– Com et sents ara, Kassia? -pregunta.

Assenteixo amb el cap sense ganes de parlar. Durant una llarga estona que gaudeixo com una nena petita ens mirem als ulls sense intercanviar cap paraula. No calen. Els seus ulls es mouen lentament sobre els meus, i després sobre el nas, la boca, les galtes… Com si ho estigués memoritzant, observa amb summa atenció cada racó de la meva pell, comptant cadascuna de les infinites pigues que la poblen.

En cap moment deixa anar les meves mans i cada cop l’escalfor es fa més palesa en el contacte fins que arriba un moment que sento una mena de corrent elèctrica que s’estén fins al clatell, pujant pels dits i els braços. Tampoc deixa anar el seu somriure que el manté com si fos part de la seva fisonomia pròpia, sempre allà, permanent.

*

Aprecio una piga petita en el llavi superior i m’imagino menjant-me-la. No puc evitar riure avergonyida de nou, aquesta vegada per l’entremaliadura que m’ha passat pel cap. I com si ell em pogués llegir la ment, s’incorpora lleugerament recolzant l’esquena sobre els seus peus, i apropa el seu cap. El cor cavalca de nou i s’accelera però sorprenentment és una tensió calmada que no sabria descriure amb paraules. Com si tot anés més lent i pogués sospesar, com si el meu cap estigués lleuger de les motxilles que normalment l’atemoritzen, com si la meva vida mai hagués tingut lloc i fos una història tergiversada mal explicada. Em sento tan genial que podria no menjar durant anys per tal de quedar-me aquí…

La seva mirada es clava en les meves pupil·les i em mira i em veu alhora. No tinc por ni em sento insegura. No tinc pressa que passi res o que deixi de passar. Flueixo completament en cada moment, sense pensar en l’anterior o el de després. I quan és a punt de besar-me després de tancar dolçament els seus ulls, es para per tornar a mirar-me. I recula.

– Gràcies -dic en un fil de veu amable.

De nou aquell somriure.

– Et ve de gust conèixer els meus pares? -em pregunta després d’un nou silenci.

Assenteixo amb el cap i torna a agafar les meves mans per ajudar-me a incorporar-me. Quan els dos estem de peu em surt de dintre abraçar-lo i sense pensar-ho gaire envolto el seu coll amb els meus braços, recolzo la barbeta en la seva espatlla i deixo que l’escalfor de la seva abraçada es tanqui entorn la meva cintura.

Em sento segura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.