Com a casa! – Capítol Novè

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

La identitat social és una construcció personal que es basa en la integració o no de les actituds, valors i normes de persones significatives que ens envolten i la interiorització de rols. La identitat personal forma part de l’autoconcepte. A partir d’això̀ definim identitat social com la part de l’autoconcepte que es deriva de pertànyer a grups socials determinats. La identitat, doncs, és la concepció i expressió que cada persona fa sobre la seva pròpia individualitat en relació a la pertinença o no d’aquests grups. El tret decisiu per a la formació de la identitat canvia segons la cultura i el període històric (origen, religió, funció social, territori, gènere, sexualitat…).

***

Dissabte, 10 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona

No recordo haver sentit nervis abans i certament se’m fa una sensació curiosa. A mesura que s’apropa l’hora sembla com si l’agitació volgués menjar-se el meu estómac. Ja des de la meditació del matí aquest impuls tan intens m’ha omplert el cap de pensaments i d’imatges. Sobre ella, és clar. Una i altra vegada se’m venia a la ment la seva cara de pell albina plena d’aquelles piguetes que semblen dansar nervioses, amb aquell nas tan petit i agraciat que vol tocar el cel, amb aquells ulls tan insòlits, un de cada color, tan vius, bells, profunds i íntims… I què puc dir dels seus cabells llargs, ondulats com les ones del mar, aquelles que tremolen davant un vent que només vol aixecar passió? Cabells d’aquell roig tan intens que confon els cors de qui se’ls miren…

És això estar enamorat? Tenir present la persona estimada fins els somnis més inconscients? Deixar que t’acompanyi en cada minut del temps? Anhelar el seu somriure, el seu riure tan vibrant… Desitjo tornar-la a veure i, si em permet, fregar de nou la seva mà càlida i comfortable. Com ets, bonica Kassia? Tan poc que sé de tu i tant que t’has colat dintre de la meva ment i del meu cor…

16:00 hores

De nou davant la porta de vidre que em separa d’aquell local tan agradable. El mateix rètol d’ahir penjat modestament d’aquella façana tan curosament restaurada. Sabent-me cada racó del local que ahir vaig observar de forma ben atenta, mirar-se l’interior de fusta des de fora dóna un nou sentit a l’espai. Com un simple restaurant pot generar tantes sensacions alhora? M’encantaria poder parlar amb la persona que hi ha darrera de tanta genialitat i poder desgranar les motivacions i inquietuds que l’han portat al disseny que una vegada més es presenta davant meu. Bé, això és defecte professional, suposo, però seria un exercici interessant de cara a l’assignatura de Projectes II…

Respiro profundament per empassar-me els nervis i quan em sento preparat estiro de la porta per accedir al local. No sé si per cosa de l’agitació però avui sento un fred intens; i quan entro dintre de casa, l’escalfor mesclada amb l’olor de cafè m’acull càlidament i m’abraça. Quin gustet, la veritat!!

Per sorpresa meva, però, l’escena en l’interior és dantesca. La Kassia crida mentre agita impulsivament unes estovalles darrera d’un home. Espero que no sigui cap client perquè això em col·locaria en una posició que no sabria molt bé com encaixar… No puc evitar riure davant l’espectacle i la bogeria d’allò que passa davant meu.

*

Quan la Kassia es gira i em veu, tot s’atura de cop. O poder s’accelera? No sé, però el cas és que indescriptiblement la noia ensopega amb no sé molt bé què i cau rodolant pel terra entre xiscles i insultos proferits. Mogut de forma completament inconscient corro cap a ella per assegurar-me que està bé. El senyor que corria davant d’ella també corre cap a ella. I un altre noi, que surt de la cuina i que ensumo és el cuiner del local, també.

Espatarrada en el terra la pobre Kassia grinyola espaordida, i no puc estar-me d’agafar-li la mà per mirar de consolar-la. Per la meva sorpresa el contacte sembla tornar la noia a la realitat que ara em mira sorpresa amb un prominent nyanyo que li surt del front.

– Estàs bé? -pregunto.
– Eh? Sí… una mica marejada -respon amb les galtes envermellides.

Sense deixar-li la mà, apropo una cadira que arrossego fins on és ella i la convido a seure.

– No, no… estic bé… -diu tímida i vergonyosa.
– Seu, tossuda! -exclama el cuiner neguitós.- Que t’has donat un bon cop al front! Et sortirà un nyanyo segur! -riu ara mentre pressiona entre les seves celles.
– Au! Fa mal! -crida la noia picant la mà d’aquell.

Aprecio com les celles de la Kassia dibuixen un rínxol en el front i no puc evitar somriure davant de la seva resposta tan impulsiva. I quan més la volen cuidar i animar el senyor i el cuiner, més s’empipa ella i més ric davant l’absurd de tot plegat.

*

– D’acord! -exclama la noia.- Estic bé per treballar, deixeu-me ja en pau, que tenim aquest client sense atendre i…
– Kassia -demana el senyor,- tu seu, sisplau i ja l’atenc jo…
– Nooooo… tu has de marxar que la Gemma t’espera des de fa estona.
– On m’espera?
– Suposo que a casa!
– Però si avui va amb les amigues!
– Ah! Doncs estaràs cansat. Va, marxa!
– No estic cansat! I prefereixo que descansis i no te m’atabalis, que encara em faràs…
– Que marxis ja, per déu… -el to d’exasperació de la Kassia sobta visiblement el senyor que ara la mira sorprès.
– Segur que et trobes bé?
– Estic MOLT bé. Mira… -diu ella al temps que fa la pipeta fent equilibris sobre una cama.

No puc estar-me d’obrir els ulls perplex d’allò que està passant davant meu. Miro els entorns i tothom es mira l’escena amb la mateixa incredulitat que jo. Però ella continua com si fos la cosa més normal del món i començo a entendre que està rematadament boja. Rematada i dolçament boja fins el punt de tornar a capgirar-me el cor que arrenca a bategar amb més entusiasme.

– Ahà… -diu aquell senyor desconcertat (i no és per menys).- D’acord, si et trobes bé jo marxo.
– MOLT bé -confirma la Kassia.

Quan torna a fer la pipeta en equilibri no puc estar-me de riure per mi mateix, convençut que la ment d’aquesta noia és extraordinàriament diferent a la de la resta. La frescor i espontaneïtat, la vivesa, la vitalitat que desborda és…

Indescriptible.

*

Em prenc un moment enmig de tot el batibull que s’amuntega dintre meu per seure i mirar de tranquil·litzar-me. Escullo la taula d’ahir perquè em va semblar ben situada. Des d’aquí puc veure tota la sala sense que res quedi amagat a la meva vista. La Kassia parla amb el senyor davant les portes d’accés i em permeto la llibertat d’agafar-me una de les cartes que hi ha sobre la barra. Quan torno al meu lloc m’adono que ara parla amb l’altra cambrera del local, la Carmen. Mentrestant paso les pàgines de la carta que, com ahir, sóc incapaç de veure amb un mínim de concentració. Així, paso els fulls un rere un altre sense mirar-los realment, pensant en la Kassia i l’energia que desborda constantment. Mira que és bonica…

– Què voldràs avui? -em demana quan estic distret en els meus pensaments.
– Començaré per un te.

Ella obre la carta per la secció de tes i me la deixa al davant perquè m’ho miri.

– Un pu-erh amb un núvol de llet i sucre… en teniu de morè? -dic finalment.

Assenteix amb el cap i em mira confident.

– Però si vols un té dolç i alhora sa tenim stevia i… -abaixa la veu com si estigués a punt de fer una confessió- vainilla en pols…

La Kassia és especial i no puc evitar somriure davant la seva forma d’estar al món tan entranyable. Em venen ganes d’abraçar-la, però sóc conscient que aquest és un límit que ara mateix no veig convenient depassar. Somric i assenteixo confirmant que vull tastar la seva proposta. Mai he pres el te amb vainilla i tinc curiositat.

*

Mentre prepara el te i ho disposa tot sobre la safata no puc evitar mirar-me-la sense dissimulació. Quan m’adono que el temps passa, recordo l’examen que tinc aquesta setmana i trec el llibre per estudiar. Urbanística. En si l’assignatura no és difícil, però la professora és exigent, cosa que m’agrada. Té tendència a fer preguntes en l’examen que requereixen haver comprès perfectament els conceptes de la matèria. Ella sempre diu que memoritzar no serveix de res, i prepara els exàmens amb total coherència al respecte.

Al poc torna la Kassia amb la safata organitzada i amb total diligència deixa un a un el te i els accessoris. Disposa un tovalló de paper reciclat sobre el qual col·loca una cullereta extremadament neta i polida. Després disposa el te sobre un platet a joc de ceràmica manufacturada i una lletera amb forma de vaca exquisidament tallada. Quan m’adono veig que s’ha tornat a posar vermella per la vergonya i no puc evitar somriure delectant-me amb la seva espontaneïtat tan dolça.

– Et queda molt bé el rubor a les galtes -confesso.

Però la seva resposta és tot un enigma per mi quan allarga la mà amb un petit pot.

– Aquí tens el tresor promès.

Sorprès la miro encara amb més atenció i curiositat. Començo a entendre que difícilment endevinaré per on em sortirà i això encara em provoca major atracció cap a ella. La trobo especialment interessant i cada minut que passa tinc més ganes de conèixer-la. No puc evitar indagar en aquells ulls preciosos que em miren tímids, però avui ella no vol connectar i senzillament deixa aquell pot que no li he agafat i corre cap a la paradeta on hi ha la seva companya. L’he ofès?

*

Durant una llarga estona les dues noies parlen mentre el dubte davant la possibilitat d’haver-li fet mal em crema per dintre. Finalment la Kassia es fa a un costat i em torna la mirada. Per la meva sorpresa, la noia s’adreça de nou cap a la meva taula, i sense embuts seu davant meu, en la cadira lliure.

– A veure, com et dius? -pregunta de cop.
– Joan.
– Quants anys tens?
– Dinou, però al juny faré els vint.
– Vius al barri?
– Sí, a la plaça Bonet i Moixí.
– No hi ha habitatges a la plaça…
– Sí, la Torre del Rellotge.
– Ala! Vius a la masia aquella?
– Sí -em fa gràcia que la tingui tan localitzada.
– Per què somrius tant?
– Eh? Estic content -ric.
– Per què?
– Perquè estem xerrant…
– Fa una estona també xerràvem…
– Fa una estona tu eres cambrera i jo un client, i ara em fas preguntes que faria un pare davant del noi que vol robar-se la seva filla per tota la vida.

La Kassia riu de forma exagerada sobre un acudit que tampoc no em pensava tan graciós. El riure compulsiu de la noia es transforma en un ofec imminent. Estic a punt d’aixecar-me quan ella decideix afegir més dificultats a la situació empassant-se un glop del meu te… encara rient!! Efectivament, beure quan un està rient no és una bona idea; així, comença a tossir i escupir el te per sobre la taula. Tot passa massa ràpid o poder reacciono massa lent davant aquella situació tan accidental. A tot això li sobrevenen ganes de vomitar i sense donar-me temps a pestanyar surt corrents cap el lavabo.

*

Darrera seu la Carmen corre també cap els lavabos davant la mirada perplexa del cuiner i de la resta de clients que fixen la mirada en aquella porta pendular que oscil·la amb força a banda i banda. Plantat a la meva taula sospeso respostes que una a una descarto per improcedents. Què se suposa que he de fer davant d’això?

El meu cap bull amb idees i pensaments que per un moment no sóc capaç de gestionar. Mai m’havia trobat en una situació així, i no parlo precisament del te. Obvi, tampoc ningú m’havia escopit te per sobre de la taula. Però vinc a referir-me que la meva ment mai havia estat tan descontrolada com ara. No sé ni què sento. Bé, sí que sé què sento. Sento una profunda curiositat per seguir coneixent aquesta dona tan summament estranya. Quan passen uns minuts i la sala torna a la seva normalitat, assento els pensaments entre respiració i respiració profunda.

La Kassia representa tot allò que no sóc. Des de petit m’he esforçat per ser ponderat i meticulós en les meves reaccions. L’educació que m’han donat els pares ha contribuït enormement a això, i la meditació que he mamat des de que era en el ventre de la mare m’ha ajudat a entendre la meva ment i a avançar-me a les situacions que es donaven fora. La Kassia és tan sorprenentment impredictible que sento que em posa en una vulnerabilitat constant. Lluny d’espantar-me, aquesta sensació em convida a buscar més en ella, a compartir més. És un sentiment fresc i motivador que em treu de la meva zona de confort i m’obre noves opcions per mi impensables.

*

Finalment surt del lavabo i empesa per la Carmen torna a la meva taula. M’aixeco per acollir-la, però ella es limita a seure en la cadira que la Carmen neteja curosament i a mirar-me. No sé què esperar i em desubico en què fer, així que prefereixo que sigui ella qui prengui el control de la situació i marqui el camí de tornada a trobar-nos.

– Perdona per l’espectacle -diu finalment quan la companya recull tota la destrossa i marxa.
– Si no fos perquè t’ha fet sentir malament hauria estat ben digne d’un humor inigualable -somric.

Em mira els ulls i sento que entra en mi. La deixo entrar i que arribi fins on vulgui. Pel meu delit la seva mirada encerca dolçament dintre meu fins fregar el cor i no puc evitar tornar-li un somriure que pretenc acollidor.

– Escolta, Joan -em parla amb una veu amable, esponjosa…- si encara no t’has penedit d’estar aquí… voldries… tu… voldries…

No puc evitar obrir els ulls davant el que crec que està passant. M’està convidant a trobar-nos fora d’aquí? O poder m’estic fent masses il·lusions? Decideixo jugar-me-la a risc de perdre una batalla important.

– M’encantaria trobar-me amb tu fora d’aquest local… -dic.- A poder ser lluny de tes… -quan m’adono del que acabo de dir em penedeixo conscient que la meva ment m’ha jugat una mala passada.

La miro expectant, inquiet, dubtós i tremolós. Espero que l’acudit del te no la faci sentir malament i…

Riu.

*

Riu amb aquell riure tan contagiós de viu que és. I el seu riure em relaxa la tensió que deixa pas a una alegria inusual. No, no és alegria… és… goig. Emocionat pel moment, agafo amb suavitat les seves mans i recolzo el cap sobre elles. M’agrada l’olor que emanen, la suavitat que desprenen. Les mans de la Kassia entre les meves. Pell amb pell. Quina sensació més càlida i embriagadora…

– Entenc que de quedar seria entre setmana, oi? -pregunto.
– De dilluns a dijous. Ai, no! Aquest dilluns tenim assemblea a casa! -respon.

I xerrem i xerrem, i em delecto amb tot el que m’explica. Bàsicament em parla del local i de l’Oriol que, pel que es veu, és l’home que corria davant d’ella quan he arribat. Sembla encantada amb el fet de treballar aquí i pregunto encuriosit aprofitant l’oportunitat que m’ofereix. Però el local no fa més que omplir-se i finalment ha de posar-se de nou a treballar.

– Ens canviem els números de telèfons? -demano abans que marxi.

Agafa un tovalló de la barra i escriu el seu telèfon de casa que acompanya amb un guixot que em recorda a ella. La imito i procedeixo igual en un altre tovalló.

– Què xulo! Emmarcaré aquest tovalló a la meva habitació!

No puc evitar riure. Em desperta una alegria desbordant, aquesta Kassia.

– Et truco dilluns quan acabi les classes per veure quan vols quedar… -dic.
– Guai! -diu al temps que s’allunya per atendre la taula del costat.

*

L’observo com treballa, com es mou, com parla, com gesticula. Observo com els cabells li ballen quan camina, rebels com ella. Observo com pestanya, com mira, com escolta la gent que vol satisfer una estona de tranquil·litat. Cada pas i cada gest em fascinen més i més. Sento que el cor se’m surt per la boca i m’impaciento per uns instants per tal que arribi el dia que pugui estar-me amb ella sense interrupcions de cap mena…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.