Autoria: Kassia Langley
Agènere és una identitat que es refereix a l’estat d’una persona qualsevol que es considera a si mateixa sense gènere. Cau sota el paraigua no-binari i la identificació recau més en el fet de ser persona que no pas amb un gènere determinat. Aquestes persones també es poden identificar com a genderqueer o transgènere, però sovint eviten aquests termes ja que poden donar a entendre que s’identifiquen com a gènere quan en realitat no és el cas.
***
Dissabte, 10 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
El restaurant s’ha fet ressò de forma ràpida des d’abans d’obrir les seves portes i, contra tot pronòstic, la gent ha respost clarament en favor de menjar ràpid, sí, però també de qualitat, sa i amb valors afegits com proximitat, ecologia o veganisme. N’Oriol ha estat implacable en aquest sentit i tot el que envolta el local, des dels aspectes materials més obvis fins les qüestions més abstractes, giren entorn d’un eix troncal consolidat: sostenibilitat. El discurs de l’Oriol és clar en aquest sentit i sovint la paraula respecte es recrea en la seva boca quan vol expressar el que sigui; fins el punt que podria relacionar una cullera amb el respecte sense pestanyar.
Així, els dissabtes són una autèntica bogeria a “Com a casa!” i sovint ens trobem que la gent té paciència suficient com per fer cua al carrer per tal d’esperar-se que alguna taula quedi buida. I ara ja comença a escalfar-se el dia, però durant els mesos de fred això era un mèrit per reconèixer sense cap mena de dubte. Això implica que en quant queda una taula buida de seguida s’omple amb més gent.
La Carme i jo correm possesses per la sala per estar en dos o tres llocs alhora. I en Raul es triplica per donar a l’abast ell sol a la cuina. De moment la reinversió econòmica de l’Oriol és per a seguir ampliant la qualitat del producte en el local, i els sous van justos i no arriben per incorporar més gent que hi treballi. Per això ens dóna un plus a les persones que hi treballem en cap de setmana ja que sovint hem de fer la feina de dues o tres persones.
*
Mentre jo corro per la sala, en Joan espera pacientment que serveixi les taules que acaben d’ocupar-se. Fa estona que s’ha aixecat de la seva taula per deixar espai a nous clients. Mentre, s’acaba el segon te (amb pols de vainilla!!) assegut en un dels tamborets de la barra. Al final no ha pogut estudiar ni tampoc hem tingut oportunitat de parlar més, però sovint intercanviem mirades i somriures. Em dono per satisfeta després del ridícul que he fet avui…
Amb tot, fa uns quinze minuts m’ha demanat el compte i jo miro d’enllestir la comanda de la darrera taula per disposar ni que sigui de cinc minuts per atendre’l. Quan finalment quedo “lliure” m’apropo a la barra on ell em mira somrient. És el noi dels somriures, definitivament.
– Déu n’hi do, quina bogeria -exclama en un to suau i serè.- Cada dissabte és així?
– Sense cap excepció -dic mentre recullo la tassa de davant seu.
– I els diumenges també són així?
– No tan exagerats. Poder més per dinar i sopar però la tarda és més tranquil·la.
– M’agradaria seguir venint però no vull destorbar ni ocupar una taula sent només una persona… Poder vinc algun dia amb els pares per dinar… -somriu (de nou).
“Amb els pares?”. De nou aquells nervis tediosos a la panxa. “Tranquil·la, Kassia, guapa, que no vol dir res; en realitat només vol mostrar-li el local de moda a Barcelona a la seva família. No et facis palles mentals!”.
El meu cap funciona a mil per hora sospesant els seus gestos per mirar de trobar alguna confidència amagada. Però quan m’asseguro que tot està en ordre, torno a respirar alleujada.
– Quant et dec pels tes? -demana de cop el Joan.
– Eh? Res, et convido -ara sóc jo la que somric.
– Gràcies…
*
Per la meva sorpresa, la seva forma de pronunciar aquell “gràcies” m’excita. En Joan té per costum parlar en xiuxiueigs i el seu to de veu és suau, melós i gairebé hipnòtic. La tendresa travessa cadascuna de les seves paraules pronunciades i fan venir ganes de voler escoltar-lo per hores. Però aquest “gràcies” ha estat encara sublime per la seva forma de parlar habitual. Com una paraula prohibida murmurada a cau d’orella, sento les pessigolles en el lòbul que baixen per l’espina dorsal fins a concentrar-se en el ventre. Després l’excitació torna en forma de calfred recorrent el sentit invers en la meva esquena. Com pot una paraula provocar d’aquesta manera?
– Estàs bé? -pregunta amb els ulls ben oberts en veure que em quedo plantada com una idiota.
– Eh? Sí! Cansada…
– Molts ànims amb l’estona que et resta. Ja estàs més enllà de l’equador de la jornada…
Miro el rellotge i m’adono que són poc més de les set de la tarda. Unes rialles en la taula del fons em treuen del meu somni i prenc consciència que hi ha feina per fer i moltes hores encara per endavant.
– Marxo, Kassia -diu en Joan incorporant-se del tamboret.- Si demà em puc escapar una estona, passaré a veure’t. Sinó, dilluns et truco per quedar un dia entre setmana.
A la mà guarda amb molta cura el tovalló de paper on he escrit el meu telèfon i fet un ganyot de mi mateixa.
– D’acord, Joan. Tant de bo puguis passar-te demà…
Quan dic això surto de darrera la barra i l’acompanyo fins a la porta. Camino al seu costat morta de vergonya però contenta. I m’adono que feia molts anys que no em sentia així de feliç. Poder estic començant a viure de nou?
*
Sense mediar paraula ens acomiadem i des de darrera dels vidres el saludo amb la mà. Em quedo plantada davant la porta en veient com aquell noi s’encongeix pel fred i marxa cap el carrer Olzinelles. La gabardina vola descordada i només les mans a les butxaques frenen el seu retrocés. Fa aire i el mateix despentina els cabells llisos del Joan com si una mà estigués jugant entremaliada…
Quan em giro per tornar a la feina, en Raul m’observa just al darrera.
– He hagut de servir jo mateix el platet d’aquella taula perquè algú estava jugant als romanços durant la feina…
En Raul és un noi un xic més gran que jo, de vint-i-cinc anys tot just complerts. Em treu un cap i es nota que passa sovint pel gimnàs. Té els cabells grisos i els ulls marrons foscos. I la pell tirant a blanca; no tant com jo, clar, que sóc la llet feta persona. Vesteix uns pantalons negres xinesos, camisa blanca amb corbata de llaç (la mateixa que la Carmen i jo, segell de la casa) i davantal.
Tant les corbates de llaç de tot el personal com els davantals de les persones que treballen a la cuina conformen l’uniforme del local. Com no podia ser d’una altra manera, els dos complements segueixen els principis de sostenibilitat que l’Oriol imprimeix a casa. Segons em va explicar aquest era un dels aspectes que més amoïnava n’Oriol, conscient que el tèxtil és una de les indústries més contaminants del món. Però després de molt buscar i estirar-se dels cabells, va topar-se amb una empresa fabricant de tèxtils que volia marcar la diferència.
*
L’empresa, m’explicava, s’inspira en la natura i revoluciona la pròpia manera de fabricar els materials per tal de teixir (mai millor dit) un futur més sostenible en la indústria. Mitjançant la reenginyeria de tot el procés, des dels inputs fins al final de la vida, han aconseguit consolidar tres marques que suposen una autèntica revolució en aquest àmbit. Així, les corbates de llaç i els davantals s’han fet a partir de les proteïnes de l’aranya de seda que, fermentades i seguint un procés de producció tradicional, permeten un tèxtil sostenible i resistent d’alta qualitat.
Certament els teixits són agradables al tacte i a la vista i llueixen molt bé una vegada posats, especialment en la caiguda en el cas dels davantals. I al Raul li queda especialment bé, tot s’ha de dir. No negaré que el noi és guapo i donaria per menjar a part, si m’entens… Però no és el meu tipus i em recorda massa als imbècils que vaig haver de confrontar quan era més petita…
– Escolta, Kassia -en Raul trenca (per fortuna) els meus pensaments…- tens intenció de treballar? La Carmen s’està cagant en tota la teva ascendència.
– Ai, sí! Perdó, perdó, perdó!
Sense perdre ni un segon més corro cap a la sala i començo a recollir plats bruts que veig per les taules. Poc a poc la voràgine del dissabte se’m menja definitivament i en Joan es perd entre els meus records per ara aparcats. Per fortuna!