Autoria: Kassia Langley
Segons l’LGBTA Wiki, l’expressió de gènere fa referència a com la societat classifica l’aparença i el comportament d’una persona en relació amb els gèneres reconeguts en aquesta societat. Tot i que sovint es considera que l’expressió de gènere és una indicació del gènere real, no sempre és així. Les persones l’expressió de gènere de les quals no s’alinea amb el seu gènere real es coneixen com a gènere disconforme. Algunes persones poden canviar la seva expressió de gènere dia a dia.
Els trets que normalment es consideren quan es descriu l’expressió de gènere inclouen la longitud i/o estil del cabell, l’estil de roba, la presència i/o estil d’accessoris com ara joies, bufandes i bosses, la presència de maquillatge i/o esmalt d’ungles, la presència de pèl facial i/o corporal, tenir determinats trets de personalitat o interessos, tenir determinades professions…
*
L’expressió de gènere es descriu normalment com a “femení”, “masculí”, “androgin” o “gènere neutre”. Les expressions femenines i masculines es basen en si una persona es veu, comporta i/o porta roba que tradicionalment s’associa amb dones o homes, respectivament; s’ha de tenir en compte que el que es considera expressions femenina i masculina pot canviar en el decurs del temps i de cultura a cultura.
L’expressió andrògina normalment implica presentar-se amb trets que normalment s’associen amb homes i dones al mateix temps. I l’expressió de gènere neutre sol implica presentar-se d’una manera que no està associada ni amb dones ni amb homes. Per exemple, a la cultura occidental moderna els vestits i les faldilles estan fortament associats amb les dones i, per tant, a una expressió de gènere femenina. En canvi, els pantalons són utilitzats habitualment tant per homes com per dones i, per tant, són neutres en gènere.
***
Dissabte, 10 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Aquesta nit he dormit fatal i començo a ressentir-me. No porto ni quatre hores treballades i estic que m’arrossego pel terra. Per si això no fos suficient, l’Oriol avui està especialment pesat. O poder sóc jo que estic menys tolerant de l’habitual? Em fa mal el cap…
L’Oriol és l’amo del local “Com a casa!”, però des d’un principi ha volgut fer-nos partícips a les persones que hi treballem i compta amb nosaltres per prendre decisions que ens afecta a tothom. Una vegada al mes fem reunions assembleàries per compartir inquietuds, valorar millores i prendre decisions sobre aspectes que no funcionen. Normalment es fan en dilluns i ens les paga en un sobre a part, fora del sou, a quinze euros l’hora. Els dilluns el local és tancat al públic i es respira un ambient molt diferent al dia a dia en la feina. Aleshores és quan es pot apreciar més els detalls amb els quals ha decorat els diferents espais. I a banda del sou, l’Oriol es curra un sopar per la família que està per llepar-se els dits!
És un bon home i té uns valors i unes idees que em fascinen. Em va atrapar des de la primera vegada que el vaig veure per fer l’entrevista inicial. La seva forma de parlar és tranquil·la i té una veu profunda i ronca que destaca. Gesticula molt pausat i sobretot es nota que l’agrada escoltar-se els altres. Es delecta quan fem propostes (i si són enginyoses encara més!!) o suggerim solucions als problemes que es presenten. També es nota que vol cuidar-nos i que aposta per una relació cap-treballadors fluïda, participativa i benestant.
*
Ell es passa cada matí per cobrir el primer torn de dimarts a dijous i treballa vuit hores més els divendres, dissabtes i els diumenges, també en les primeres franges. És un horari de merda perquè, tret dels caps de setmana, només fa quatre hores la resta de dies i això implica sacrificar sis dies a la setmana. Però a ell li està bé per no perdre el contacte amb el què passa al local. Paral·lelament la seva dona, la Gemma, treballa les quatre primeres hores de dimarts a diumenges, a la cuina.
La veritat és que quan estan junts són una parella encomiable. Es nota que s’estimen tot i portar la vida junts, i el respecte i l’estima hi són ben presents a cada moment. Veure’ls treballar junts em delecta i sovint me’ls miro embadalida fins que em criden l’atenció. No puc evitar somriure quan penso en això. Però és que són tan cuquis!
– Kassia, es pot saber què et passa ara? -el to dolç de l’Oriol em treu dels meus pensaments.
De forma inconscient busco el rellotge i m’adono que només resten uns minuts per les quatre de la tarda. Els nervis es tornen a consolidar en el meu estómac que es queixa de no haver provat mos des del dinar d’ahir.
– Encara no has dinat? -pregunta de nou en un to suau l’Oriol.
Nego amb el cap amb la vergonya reflexada en el rostre.
– Ara la sala està tranquil·la, vols que et prepari alguna cosa? -insisteix.
Torno a negar amb el cap.
*
– No t’amoïnis per mi, Oriol -demano.- La veritat és que sento l’estómac tancat com perquè em passi mos. Per molta gana que tingui no seria capaç d’empassar res…
– I doncs? Recordo que la mare sempre em deia que això passa quan estem enamorats… -riu completament aliè a que ho ha encertat de ple.
Quan abaixo la mirada morta de vergonya el seu riure cesa de cop i em mira atentament.
– Vaja… així que estàs enamorada, eh? -riu de nou.
– Ai! Deixa’m!
– Has sentit, Raul?
En Raul és el company que està a la cuina en el mateix horari que jo, divendres, dissabtes i diumenges de dotze del migdia a dotze de la nit. La veritat és que se li dóna rematadament bé la cuina i fa uns plats que ni els millor màster chef!
– Ai, para Oriol! Que s’ha d’assabentar tothom que m’agrada algú? Encara tenim clients! -em moro de la vergonya com just arribi el Puig i aquest estigui cridant aquestes bestieses!
N’Oriol riu divertit amb la situació mentre el persegueixo amb unes estovalles per tota la sala davant la mirada atenta dels pocs comensals que ja han acabat de dinar. Sempre he estat una persona espontània fins el punt que puc fer el més autèntic dels ridículs sense importar-me gaire, però sembla que l’Oriol no s’està per menys…
I just en aquest moment tan absurd entra en Puig per la porta. Només em dóna temps de mirar-me’l un moment en la seva perplexitat abans d’ensopegar amb la pota d’una taula i anar de nassos al terra. I l’Oriol i el Raul que corren cap a mi per assegurar-se que no m’he fet mal. Afortunadament, tot ha quedat en una infinita dosi de vergonya i un gran susto que segurament trigaré en oblidar.
*
Quan m’adono que estic al terra, algú agafa la meva mà amb suavitat per ajudar-me a aixecar-me.
– Estàs bé? -pregunta el noi en un to de veu tan dolç i tan melós que sento que el cor se’m surt per la boca.
És el Puig que subjecta la meva mà com si fos la joia més valuosa de la corona.
– Eh? Sí… una mica marejada -em moro, em moro, em moro… Per déu, quina vergonya!
– Seu aquí -diu en Puig apropant una cadira.
– No, no… estic bé…
– Seu, tossuda! -exclama en Raul neguitós.- Que t’has donat un bon cop al front! Et sortirà un nyanyo segur! -riu ara mentre pressiona entre les meves celles.
– Au! Fa mal! -crido jo picant la seva mà per treure-li.
En Puig riu i jo encara m’avergonyeixo més. Quina situació més catastròfica i indigna, per déu! Però per la meva desgràcia les atencions exhaustives tant de l’Oriol com del Raul s’allarguen pel delit del Puig que no para de riure davant la meva vergonya creixent.
– D’acord! -exclamo finalment.- Estic bé per treballar, deixeu-me ja en pau! Que tenim aquest client sense atendre i…
– Kassia, seu, sisplau -demana l’Oriol amb la seva serenor habitual.- Ja l’atenc jo…
– Nooooo… tu has de marxar que la Gemma t’espera des de fa estona.
– On m’espera?
– Suposo que a casa!
– Però si avui va amb les amigues!
– Ah! Doncs estaràs cansat. Va, marxa!
– No estic cansat! I prefereixo que descansis i no te m’atabalis, que encara em faràs…
– Que marxis ja, per déu… -el meu to d’exasperació sobta n’Oriol que ara em mira sorprès.
– Segur que et trobes bé?
– Estic MOLT bé. Mira… -dic al temps que faig la pipeta fent equilibris sobre una cama.
*
Més ridícul i jo sense adonar-me!
– Ahà… -diu l’Oriol desconcertat.- D’acord, si et trobes bé jo marxo.
– MOLT bé -torno a fer la pipeta en equilibri.
Deu minuts i quinze preguntes per assegurar-se que estic bé més tard, l’Oriol finalment marxa. Des de la porta, a través dels vidres, veig com s’allunya mentre l’acomiado amb la mà. Quan el perdo de vista, somric nerviosa i em giro per mirar-me la sala. Busco en Puig que sembla que seu i contempla l’escena fascinat des de la mateixa taula d’ahir. I de nou els colors se’m pugen a la galta acusant els nervis a l’estómac.
Allà està assegut aquell noi alt i esvelt, amb els cabells ben negres com el carbó, llisos… Seran suaus? I a què oloren? I aquells ulls mel tan espectacularment brillants. Me’ls miro amb atenció des de la distància que ens separa i després camino cap a ell amb pas ferm.
– Ja torna a estar aquell aquí? -la veu de la Carmen trenca el meu moment estel·lar.
Moment estel·lar en què jo pujava sobre la taula i m’estirava davant dels seus morros per deixar-lo perplex amb les meves corbes inexistents. La veritat és que sóc una dona de pena: plana o gairebé, escanyolida a més no poder, amb els ossos marcant per tot arreu… Pigues escampades en una pell més blanca que la llet, i els meus ulls. Millor no parlar-ne! Per què en tinc un de cada color?
*
– Et molesta? -pregunto girant-me per mirar-me la Carmen.
– Noooo… em molestes tu fent l’imbècil perquè està aquest tio. Espero que avui et concentris una mica més… Per cert, què t’ha passat al front?
– M’he caigut.
-Que t’has caigut?
– Sí, he vist el Puig i…
– La hòstia! T’has caigut pels nervis?
– Alguna cosa així… I l’Oriol que avui estava especialment pesat!
– L’Oriol? El mateix Oriol que jo conec?
– El mateix que no t’ha vist perquè has arribat tard…
– Mi mi mi…
– Mo mo mo…
La Carmen em passa de llarg i desapareix darrera la porta de serveis per deixar les coses i preparar-se per entrar a la sala. Durant una estona observo com la porta de serveis va d’una banda a una altra. És una d’aquelles portes que no tenen tope, sabeu què vull dir? Que oscil·len endavant i endarrere fins que es cansen o fins que t’esgotes de mirar-les.
Total, quan desperto a la realitat miro el rellotge i ja passen vint minuts de les quatre. En Puig espera pacientment a que algú (jo) l’atengui. Així que estiro la meva camisa i els pantalons i m’apropo a la taula on hi és.
– Què voldràs avui?
– Començaré per un te -xiuxiueja amb un somriure dolç.
Obro la carta per la secció de tes i li deixo al davant perquè s’ho miri.
– Un pu-erh amb un núvol de llet i sucre… en teniu de morè?
Assenteixo amb el cap i el miro confident.
– Però si vols un té dolç i alhora sa tenim stevia i… -no puc evitar abaixar la veu per fer-me la interessant- vainilla en pols…
*
En Joan somriu quan confesso el nostre petit tresor culinari i assenteix amb el cap agraït i visiblement entusiasmat amb la idea de la vainilla. Sabia jo que l’agradaria… Satisfeta amb la meva proesa marxo cap a la barra per preparar-li el te mentre me’l miro de cua d’ull. Ell també m’observa des d’on seu fins que finalment aparta la seva mirada i treu un llibre de la seva motxilla. Amb moviments lents i cadents, obre el llibre en alguna pàgina i després busca un llapis en el seu estoig. Quan ho té tot disposat comença a llegir amb summa atenció fins el punt que m’impressiona la seva capacitat de concentració enmig de l’enrenou de la sala. De tant en quant subratlla alguna paraula o pren alguna nota al marge amb una gràcia que em resulta molt entranyable.
La veritat és que el Puig és un noi guapo, de faccions suaus en el rostre i corbes en el cos. Quan m’hi fixo, avui vesteix una samarreta de màniga llarga lleugera i ajustada al cos. La roba marca les seves corbes que li donen un aire bastant femení. El color beige contrasta amb una pell morena i uns pantalons a ratlles blanques i negres que també remarquen la finesa de les seves cames. Observo aquella roba i em sorprèn la personalitat que emana. Mai abans havia vist un noi vestit així, tant femení, sense ser roba especialment femenina.
16:37 hores
Quan ja tinc el te fet el col·loco curosament en una safata juntament amb una lletera de ceràmica d’exquisit tallat que simula una vaca. Agafo uns tovallons de paper i finalment col·loco un petit recipient tancat que conté la vainilla en pols, juntament amb una cullera. M’apropo a la seva taula i ell aixeca la mirada per observa com ho disposo tot amb summa cura. No pot evitar somriure i a mi se m’escapa també un riure tímid.
Cada vegada que estic a prop seu em sento nerviosa i neguitosa. Sento que la cara em crema de la vergonya i el rubor s’instal·la en les meves galtes per fer-me l’estona impossible. A més, com que sóc de pell extremadament pàl·lida, de seguida se’m nota quan estic vergonyosa.
– Et queda molt bé el rubor a les galtes -diu el Puig sense embuts a la boca.
– Aquí tens el tresor promès -dic allargant el recipient tancat amb la vainilla en pols.
La meva esperança és que em deixi de mirar d’aquella manera que cada vegada em costa més evitar. Però ell no aparta els seus ulls de la meva cara i finalment les nostres mirades es creuen. Estar enamorada és una merda, definitivament. Fem l’idiota d’una manera que faria avergonyir fins i tot la canalla. Amb aquest pensament arrufo les celles però ell es manté impassible i em mira directament els ulls, buscant aquella connexió d’ahir. Només em faltava això! Quan m’adono, he deixat el pot de la vainilla sobre la taula i m’he incorporat amb la safata per marxar corrents d’aquella maleïda taula. No goso mirar enrere per comprovar si l’ha caigut malament el meu gest. Senzillament corro cap a la parada on hi ha la Carmen remenant algun batut que algun client l’ha demanat.
*
– Boh! A mi no em vinguis a explicar històries d’enamorats, tia! Estic treballant! -crida en veu baixa gesticulant nerviosa.
– Em moro de la vergonya!
– Doncs simula que ets adulta i que li pots demanar per sortir, així marxarà ja i jo podré treballar tranquil·la. Com enyoro aquelles setmanes en què fingies ser responsable… ai!
– Escolta! Que jo sóc adulta i responsable! Però no tots els dies s’enamora una! Què vols que faci?
– Quina part no has entès del què t’he dit? Que li demanis per sortir i t’estiguis d’hòsties!
– T’has begut l’enteniment? No el conec! I si és un assassí en sèrie?
– Si no et mata ell et mataré jo, així que poc importa si és un assassí, en sèrie o en paral·lel.
Em costa pillar la seva broma. Com els cotxes, que poden aparcar en sèrie o en paral·lel. No em fa gràcia; a tu te’n fa?
– A veure, Kassia. Tu te l’has mirat bé? Com vols que aquest tio sigui un assassí en sèrie? Si se’l veu més innocent i càndid que un nounat! Es nota que està per tu i tu sembles idiota des de que ha aparegut aquest noi en la teva vida. Sisplau, fes-nos un favor a tots i demana-li per sortir.
– Ai, no sé…
– De què tens por?
– Que sigui tan imbècil com els tios amb què he sortit… Sembla ser que no sé escollir bé per mi…
– Poder has après alguna cosa o, fins i tot, has madurat. Bé… oblidem-nos d’això últim. És evident que no has madurat una merda…
*
Em miro fixament la Carmen. Quines llicències que es pren avui, no? Normalment la Carmen és una tia espontània, explosiva i directa. Bé, normalment no; sempre ho és! Però avui està especialment punyent, encara que no se li veu mala fe en cap cas.
– No és un tio especialment fort -dic més per mi que per la Carmen.
– I això et tira enrere?
– Al contrari -dic quan m’adono que he pensat en veu alta.- M’agrada que sigui així…
– Caram, Kassia… si que et costa llençar-t’hi, no?
– He patit molt per culpa dels tios.
– Saps? A mi em va follar el meu oncle quan era una nena.
Obro els ulls quan la Carmen em confessa això. L’observo amb atenció i veig la brillantor en els seus ulls.
– Quan era adolescent em passava com a tu. Tenia por de tots els nois de la meva classe i sempre estava a la defensiva.
– I què vas fer per canviar-ho?
– L’únic que es pot fer: acceptar que ha passat i mirar de passar pàgina. Un dia em vaig adonar que estava perdent-me la vida darrera d’aquesta por. Quants nois macos vaig deixar passar per la meva inseguretat? Va arribar un punt que ja no volia seguir sent víctima de mi mateixa i vaig decidir que tocava canviar l’estratègia.
– Sense més?
– Sense més. Al final tot és al teu cap, Kassia. Evidentment hi ha fills de puta al món, i no podem confiar-nos del primer que se’ns creua en el nostre camí. Però hi ha un punt en què has de poder tornar a confiar en la vida, sinó què et queda? Estar així fins quan? Eh? Amargant-me l’existència sense deixar-me treballar… T’adones que he perdut el compte de què estava fent i he de tornar a començar? Va, pira’t d’aquí!!
*
La deixo treballar sense marxar de la parada mentre observo la seva forma de moure’s. La Carmen és una noia segura de si mateixa, amb les idees clares i desvergonyida. Realment s’ho va prendre seriosament allò de no perdre’s la vida. I jo? Vull perdre’m la meva vida?
Miro cap a la taula del Puig i aprecio que m’està mirant. Em torno a girar totalment ruboritzada de nou. El cor em batega a mil per hora i em sento realment imbècil i patètica. Si tan sols tingués la meitat de valentia que la Carmen…
Agafo aire mentre miro la sala per controlar que no hi hagi cap client desatès i quan comprovo que tinc una estona de tranquil·litat, demano a la Carmen un batut i m’adreço a la taula d’aquell noi que em té robat el seny. Sense pensar-m’ho gaire em sec davant seu al temps que ell em mira entre sorprès i content.
– A veure, com et dius?
– Joan -somriu.
– Quants anys tens?
– Dinou, però al juny faré els vint -somriu.
– Vius al barri?
– Sí, a la plaça Bonet i Moixí.
– No hi ha habitatges a la plaça…
– Sí, la Torre del Rellotge.
– Ala! Vius a la masia aquella?
– Sí -somriu.
– Per què somrius tant?
– Estic content.
– Per què?
– Perquè estem xerrant…
– Fa una estona també xerràvem…
– Fa una estona tu eres cambrera i jo un client, i ara em fas preguntes que faria un pare davant del noi que vol robar-se la seva filla per tota la vida.
Ric amb el comentari que fa el tal Joan i quan acabo de riure torno a riure.
– Caram… no em semblava tan divertit al meu cap. Tens bon sentit de l’humor -diu tot sorprès.
No puc parar de riure i començo a ofegar-me.
– Poder és un riure nerviós?
*
Sense pensar-ho gaire agafo el seu te i bec un gran glop mentre ell obre els ulls de nou perplex i sense saber molt bé què fer davant d’aquesta situació. Òbviament, beure quan estàs rient no és una bona idea i començo a tossir i escupir el te per sobre la taula. Quan veig la guarrada que estic fent em venen ganes de vomitar i la imaginació em juga una mala passada fins el punt que he de sortir corrents per anar al lavabo.
No els veig però me’ls imagino. La Carmen darrera la parada negant amb el cap mentre sacseja un batut, i en Joan amb els ulls oberts com plats sense entendre molt bé quina mena de dimoni de l’infern acaba de robar-li el seu te per escampar-lo per tota la taula. Beeeeecs!!
Justa, arribo al lavabo de dones i em colo dintre d’un dels reservats per vomitar tota la vergonya i frustració del meu moment de glòria beneïda. Però què dimonis em passa!? Quan ja no tinc res per vomitar, agafo paper de vàter i em netejo els morros, tiro de la cadena i surto del lavabo mig marejada. La Carmen és fora somrient d’aquella manera com somriu qui s’està divertint de l’espectacle.
– A veure, Kassia, tu ets idiota o què nassos et passa?
– Ai! Deixa’m! Tinc la meva pròpia forma de fer les coses, val?
– Ah, perdona! Que això forma part d’una estratègia per espantar el noi i allunyar-lo definitivament de tu? Serà divertit veure la continuació…
– Que no! Que no el vull allunyar!
– Em despistes!
– Jo també em despisto a mi mateixa, d’acord? Però ho tinc tot controlat?
La Carmen aixeca una cella…
– Bé, no tinc res controlat -m’esmeno.- Però no sé què coi em passa!
*
Ara m’abraço a la Carmen i arrenco a plorar.
– Marxarà ben lluny de mi, oi? Qui es voldria quedar davant de… -de nou venen les ganes de vomitar.
Però la Carmen em reté abans que surti disparada cap el reservat.
– Espera’t, idiota -diu amb un to de veu suau.- Para de pensar tant en aquest cap buit -diu ara picant-me al front just on tinc el nyanyo.
– Au!
– Fa mal?
– Doncs si!
– Doncs recorda-ho quan tornis a tenir ganes de fer l’imbècil davant del noi.
– Què?
La Carmen torna a posar el seu dit sobre el meu nyanyo.
– Au!?
– Vull que surtis a la sala creient-te la tia més impressionant del món, segura de tu mateixa i amb l’objectiu de senzillament parlar amb una altra persona. No és un home, és una persona. D’acord? Igual que parles amb mi o amb el Raul o amb l’Oriol.
– No ho havia pensat, són homes…
– I no et passa res de tot això, no?
Nego amb el cap.
– Va, jo et cobreixo a la sala perquè tinguis una estona.
– Ara començarà la gentada…
– Tira! I ja li canvio jo el te al pobre noi! Deu, senyor nostre, quin espectacle! Encara ens espantaràs la clientela!!
La Carmen m’empeny cap a fora dels lavabos contra la meva voluntat. Les cames em tremolen i jo torno a prémer aquell botó que m’ha sortit al front que tant de mal fa. Au! Poder no cal ser tan bèstia… Agafo aire i surto cap a la sala. Comprovo que efectivament el Joan no ha marxat corrents, cosa que seria completament lògica per altra banda… I m’encamino cap a la seva taula. Ell s’aixeca preocupat per mi.
– Estàs bé? -em pregunta miserablement encantador.
– Seh! -dic al temps que sec de nou en aquella cadira de l’infern.
*
Quan ell també seu davant meu, la Carmen recull tota la meva destrossa i se’n du la tassa amb el te sobrant. Durant una estona no diem res, només ens mirem.
– Perdona per l’espectacle -dic finalment vençuda pel cansament.
– Si no fos perquè t’ha fet sentir malament hauria estat ben digne d’un humor inigualable -somriu.
M’agrada el seu somriure. És sincer i li queda realment bonic. Té uns llavis fins preciosos que dibuixen un somriure natural i estètic que el fa encara més guapo. A més, quan somriu se li tanquen els ulls i la brillantor de color mel s’accentua encara més.
– Escolta, Joan… si encara no t’has penedit d’estar aquí… voldries… tu… voldries…
En Joan somriu de manera generosa i no puc evitar que em tornin a pujar els colors a les galtes.
– M’encantaria trobar-me amb tu fora d’aquest local… -m’ajuda.- A poder ser lluny de tes…
Ric. Estic nerviosa però ric a gust. Em sento bé i una alegria desbordant em puja des del ventre fins a la gola. Espero que no siguin més ganes de vomitar. I quan comprovo que tot en mi està bé, somric satisfeta del meu èxit. En Joan es delecta davant la meva alegria exposada de forma tan oberta i recolza el cap sobre les seves mans per tal de mirar-me amb aquella atenció tan especial que em fa ben visible. Jo no sé què fer ni com posar-me i em moc inquieta sobre la cadira.
– Entenc que de quedar seria entre setmana, oi?
– De dilluns a dijous. Ai, no! Aquest dilluns tenim assemblea a casa!
*
Durant una llarga estona li explico el funcionament de “Com a casa!” i el Joan escolta amb molta atenció i curiositat. De tant en quant em fa alguna pregunta i sovint sospesa les coses que li comparteixo. Rumia per si mateix i gesticula com si arribés a alguna conclusió interessant. Quan m’adono el local és ple de gent i la Carmen va de bòlid d’un cantó a un altre.
– Joan, t’he de deixar que la Carmen no pot amb tot sola.
– Clar! Jo marxaré en una estona. Ens canviem els números de telèfons?
– Guai!
Li apunto el meu telèfon de casa en un tovalló i m’atreveixo a posar el meu nom amb lletres boniques i fer un dibuixet simpàtic que vol simular-me a mi. En Joan agafa el tovalló i s’ho mira amb especial interés per acabar somrient. Després escriu el seu nom amb una lletra clara i perfecta, i a sota el seu número de telèfon. També fa un petit dibuix que el vol retratar i que resulta també molt xulo.
– Emmarcaré aquest tovalló a la meva habitació.
En Joan riu davant la meva confessió i jo m’adono que he tornat a parlar en veu alta.
– Et truco dilluns quan acabi les classes per veure quan vols quedar…
– D’acord!
– Ah! -diu en Joan mentre guarda el seu llibre.- Passa res si em passo per aquí demà?
Nego amb el cap i giro sobre els meus talons per allunyar-me d’aquella taula i del Joan. No puc evitar somriure com una idiota quan m’apropo a la primera taula on just acaben de seure quatre tios a cada qual més… tio.
– Què en voldreu?