Autoria: Kassia Langley
Segons l’LGBTA Wiki, el gènere és una construcció social que fa referència a la relació entre les categories de gènere dins de la societat. Sovint es descriuen amb valors com la masculinitat, la feminitat i l’androgínia, i solen incloure comportaments, actituds i aparença. Normalment el sexe s’assigna en el moment de naixement en funció del sexe biològic de la persona, i es cria amb l’expectativa que s’identifiqui com el gènere donat. Així, el gènere pot estar alineat amb el propi sexe (cisgènere) o diferir del propi sexe (transgènere).
A la majoria de societats, especialment les occidentals, hi ha un gènere binari, és a dir, dos gèneres reconeguts (dona-home); i els que existeixen fora d’aquestes categories se’ls identifica com a no-binaris o genderqueer. D’altres societats tenen categories de gènere diferents de dones i homes i poden incloure un tercer gènere (o quart, etc.).
El gènere sovint guarda relació amb l’expressió de gènere, encara que no sempre ha de ser així. De la mateixa manera que els pronoms emprats també solen tenir alguna relació amb la identitat de gènere o l’expressió de gènere, però tampoc no és obligatori. I l’expressió de gènere no té necessàriament que correlacionar amb el gènere (gènere disconforme).
***
Divendres, 9 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
El soroll del saló desapareix darrera la pregunta. Et ve de gust que ens veiem quan acabis de treballar? El meu cap es buida per complet i no sento el cos. Com si no hi fos, així de simple…
Et ve de gust que ens veiem quan acabis de treballar?
De cop, un murmuri ensordidor arrenca en aquella cantonada de la meva ment. Sempre és aquella cantonada on jo ploro desconsoladament. Tot el meu cos tremola i encara porto les calces mal pujades. No puc parar de plorar i sento el dolor en cada racó de la meva pell. Com si l’haguessin arrencat a tires, cremat amb foc incandescent. El cap aclaparat pels darrers esdeveniments. Qui ha estat aquesta vegada? El “pintxo”, el Josep, el Carlos… Em sento com una pilota que m’han anat passant l’un a l’altre, en un joc que bàsicament consistia en trencar el meu cos.
M’abraço amb força a les cames en aquella cantonada mentre la gent passa de llarg invisibilitzant-me encara més; completament aliens al meu patiment, al meu crit callat. Les llàgrimes brollen amargues i cremen les meves galtes fins la barbeta. Després cauen sobre el ciment gris de la ciutat que m’ha vist néixer i morir ja no sé quantes vegades. En aquesta agonia ofego els records que mai vaig viure de la mare sent violada i emmalaltida. Què tenim les Langley que tothom es pensa que ens poden fer servir com si fóssim joguines?
Et ve de gust que ens veiem quan acabis de treballar?
*
“No! Com vols que em vingui de gust després que els teus companys m’hagin…”, el meu cap es crema en cada pensament. Records que no són meus però als quals m’aferro. Odi. Violència. Sexe brut. Semen i sang mesclada en l’atordiment d’una droga sintètica. No sóc jo, però jo he estat allà. Com quan aquells tres fill de putes van atrevir-se a nuar-me contra el meu consentiment, a lligar-me… Em van clavar l’estaca de la por al cor i van fer amb mi tot el que van voler. I per això no va ser una violació. Perquè jo no vaig posar resistència. Poder el violador és aquell fill de jutge malparit que no en té ni puta idea de res!
Sento l’odi i el fàstic contra tots els homes i com aquesta força que surt d’aquella cantonada enterboleix tota la meva ment. T’odio, Puig, sigui qui siguis. El teu penis entre les cames et delata.
Però jo no vull odiar… L’odi em crema el cor i encén el meu cos fins a sentir-me en les flames d’un autèntic infern. Com aquelles bestioles dins les calderes, abrasades pels vapors d’aquell incendi que no para de créixer. Em cremo. Em cremo!!
– Et ve de gust que ens veiem quan acabis de treballar?
– En quin moment has pensat que tinc cap interés en sortir amb un… -t’odio…- I tu, ets tio o tia?
Sento el fàstic en la meva boca. La repulsió vomitada en un to insultant per fer mal a posta. “No te m’apropis si no vols cremar-te”. Penso, penso, penso…
“No, para!”
Ploro.
Dubto.
Tremolo.
Qui sóc? Què faig? Qui és? Què fa?
No puc més…
23:59 hores
El record d’aquell moment de la tarda torna una i altra vegada a mi. I cada vegada que el penso, la culpa em menja per dintre. “Ell és diferent a tots”, em dic. “Tots són diferents a tots, idiota!”. Feia temps que no m’agradava cap home. Per què m’he hagut de penjar d’aquest idiota? El veig una i altra vegada al meu cap mentre escombro per cinquena vegada sota la mateixa taula que ja ha quedat buida.
Alt i prim com el meu dit petit. De cabells foscos i llisos, lluents sota la càlida llum del local. La pell també morena, i els ulls… Aquells ulls que em persegueixen moment rere moment. Ulls color mel, brillants, profunds, savis, temptadors i alhora… tan delicats, tan dolços… De mirada penetrant que es menja tot allò que observa. M’atrapa i m’arriba fins el cor que palpita feble encara en la memòria d’aquella abrasió. Però el seu toc és tan suau i tendre… que el deixo passar fins al fons i sento que el ventre tremola com mai abans havia sentit, fins el punt d’arrencar-me un gemec que miro d’ofegar en el soroll creixent de casa.
Sento de nou aquella mateixa excitació. Una sensació agradable que escalfa el record pendent i el dilueix en la distància del temps. Es pot sentir això? Què és exactament?
Desitjo tornar a creuar-me amb els teus ulls…
*
El tacte del seu dit sobre el meu mentre em mira inquiet, curiós, agosarat, rebel… De cop em sento tant visible. Mai ningú m’havia VIST així… Vull tornar a ser VISTA. Que el meu cos desaparegui i busquin ben a dintre, com ha fet ell avui… Ben visible. Desitjo que els seus dits juguin amb els meus infinites vegades; que siguin ells que facin l’amor en la foscor de la nit, retallats contra un cel sense cap estel, sense lluna. I que els seus ulls em continuïn nuant per complet l’ànima. No em vull reservar res, vull ser tota teva… Puig… Com et dius?
…
…
…
El noi del somriure permanent que m’ha robat el cor. Vindràs demà? Et tornaré a veure demà?