Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Moltes persones asexuals podem experimentar formes d’atracció de naturalesa romàntica, estètica o sensual, però que no provoquen la necessitat d’actuar amb aquesta atracció sexualment. Podem obtenir la satisfacció de les relacions sense sexe, basades en altres tipus d’atracció. Així, l’atracció romàntica és el desig d’estar relacionat sentimentalment amb una altra persona; l’atracció estètica és l’apreciació per l’aparença d’una persona; i l’atracció sensual és el desig de participar en activitats sensuals (però no sexuals) amb una persona, com ara abraçar-se, acariciar o besar.
Les persones asexuals que experimentem aquestes altres formes d’atracció sovint ens sentim atretes per un gènere particular. En aquest sentit, el model d’atracció dividida ha fet que algunes persones identifiquem atraccions sexuals i romàntiques per separat . Per exemple, una persona que és asexual però vol relacions amb el sexe oposat pot identificar-se com a “asexual heteroromàntic”. És possible que la majoria de les persones sexuals no vegin la seva orientació d’aquesta manera i poden simplement combinar les seves atraccions sexuals i romàntiques en una característica si estan alineades. En canvi, les persones asexuals sovint sentim la necessitat d’especificar atraccions tant sexuals com romàntiques per deixar clar què les impulsa i què busquen d’altres persones.
***
Divendres, 9 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
La nit és freda i els pensaments no fan sinó que augmentar la sensació gèlida. Durant una estona sospeso la idea de tornar a casa, a l’escalfor de la calefacció que els pares, de ben segur, deuen haver encès. La mare certament és fredolica i jo, com ella, acuso ràpidament les baixes temperatures, així que el pare segur déu haver engegat la calefacció central fa ja una llarga estona.
Miro el cel i aprecio que no hi ha cap estel que espurni un mínim de llum que calmi aquesta fredor que cada vegada s’instal·la més dintre meu. O poder és tristor? No sabria dir la diferència entre una sensació i una altra…
Tinc ganes de marxar a casa, però el meu cos roman quiet sobre aquell banc de fusta que no acaba d’escalfar-se. Així, recolzo els colzes sobre les meves cames i amago el rostre entre les mans. I durant una llarga estona que se’m fa una eternitat ploro. A cada plany li segueix un de més gran i començo a sospitar que això pot no parar mai. I la cosa m’amoïna considerablement. Però allà assegut ploro i ploro sense adonar-me que el temps pasa lànguid en el tic-tac del rellotge al canell.
Tic-tac
Tic-tac
Tic (…)
tac (…)
… … …
*
De cop, algú seu al meu costat i ràpidament aixeco el cap més mogut per la sorpresa que no pas per la vergonya de plorar en un espai públic. Sí, molta gent sent pudor de plorar davant d’altres persones, però a mi això m’és ben igual. Això no obstant, la persona que seu al meu costat busca ser discreta encara que no ho aconsegueix del tot i desperta la meva atenció i curiositat.
Lentament giro el cap cap aquella persona desconeguda i per la meva sorpresa els ulls de la Kassia em miren des d’una profunda compassió. No goso dir res i espero amb paciència que sigui ella qui arrenqui la primera paraula, mentre em limito a obrir lleugerament la boca mogut per la impressió del moment.
– Hola… -xiuxiueja en un murmuri dolç i trist alhora.
– Hola… -m’atreveixo a respondre no sense deixar un temps mort entre salutació i salutació.
– M’he comportat com una imbècil amb tu, ho sento…
La Kassia parla en un to de veu tan suau que he de fer un esforç per sentir-la. Quan les seves paraules arriben al meu cervell i aquest es capacita per comprendre el significat del conjunt, nego amb el cap. Reconec que estic lent, però la situació és totalment inesperada i confosa per mi, completament aliè a aquesta mena de situacions. Què se l’ha de dir a la noia que t’agrada i t’acaba de donar carbasses? Mentre em perdo en els meus pensaments i els meus dubtes, la noia continua parlant-me amb aquella suavitat dolça que comença a escalfar-me.
– La pregunta ha estat una imbecilada total, una falta de respecte i… una estúpida estratègia de fugida per la meva part.
– Fugida? De què?
– De tu, de la situació, de mi…
No sé si l’estic entenent…
*
– La meva experiència amb els mascles no ha estat gaire afortunada (podríem resumir-ho així). I sovint m’empipa que els nois em tirin els trastos de forma tan descarada…
– Ho sento… no…
– Peeeeeeerò -aixeca ara el to de veu per tal de frenar la meva disculpa abans de continuar parlant amb la mateixa suavitat que abans…- no és menys cert que es nota a quilòmetres de distància que tu no ets com els altres tios…
– Quin alleujament que em diguis això -somric.
– Poder em vindria més de gust coneixe’ns abans de tenir una cita. Igual no t’agrado tant quan t’adonis que estic com un llum…
Ja no fa fred. El meu cor torna a bombejar sang amb la mateixa tranquil·litat que habitualment i torno a sentir les mans i els peus. Somric davant la petició encoberta d’aquella confessió que la Kassia s’arrenca a si mateixa. I observo les seves pupil·les titil·lar amb una esperança renovada de reconduir-se a si mateixa. Assenteixo amb el cap i torno a somriure. No puc parar de somriure tot i que em sento igual de perdut que fa una estona; però amb unes sensacions més agradables aferrades al cos.
– D’acord -dic finalment,- i en quin horari treballes tu a casa?
– Divendres, dissabtes i diumenges, de dotze del migdia a dotze de la nit.
– Wow! Treballes els caps de setmana, fonamentalment.
– Observador -riu ara divertida.
*
Em delecto amb el so que produeix aquell riure que se’m fa contagiós, i al final també ric. Abrigats en la foscor de la nit, els dos riem llarg i estés, com si volguéssim treure’ns de sobre les restes d’aquelles sensacions desagradables que fa una estona ens turmentaven. Mentre riem la miro; la miro com riu i com se li tanquen els ulls, un de cada color, com li salten les pigues i el cor batega de nou amb força. Buf! Quin desgavell d’emocions que porto a sobre!
Quan el riure es va apagant, els dos ens mirem de forma atenta. Les nostres mirades es creuen i es perden en els ulls de l’altre. I no en sóc conscient de com i quan, però de cop m’adono que agafo un ditet seu amb la punta dels meus dits. No sembla que ella se senti molesta; no obstant, en recordar les seves paraules de fa una estona, reculo i deixo suaument el ditet sobre la seva cama.
– Normalment no sóc tan agosarat, Kassia, no sé què em passa avui. Tinc por de trair-me a mi mateix i acabar fent-te mal.
– Cap contacte l’he sentit invasiu, si t’he de ser sincera.
– Tot i així…
– … i m’agraden.
Això no és contradictori amb la idea d’anar-nos coneixent? Suposo que ella també està feta un embolic i em limito a somriure de nou.
– Escolta -dic de nou…- és possible que abans ploressis? Té a veure amb el que m’has explicat o…?
– Darrerament estic sensible, però ara no vull parlar d’això. De fet, hauria de tornar a la feina. La Carmen està sola a la sala i ja has vist la gentada que n’hi ha. Arriba l’hora de sopar i això és una bogeria per totes.
*
– D’acord -somric de nou,- et veig demà després de dinar. Vindré cap a les quatre, si et va bé.
– A mi què m’expliques! -exclama ara fent-se l’aliena a la situació.- Els clients poden venir quan vulguin!
En el seu teatre improvisat es mira el cel i el seu nas es retalla enmig de la foscor de la nit. És un nasset petit, divertit, alegre i juganer, blanc com la neu i ple de pigues en tot lloc. Apropo el cap per mirar-me’l en millor perspectiva però ella es gira de cop sorpresa pel meu apropament. No hi he pensat. Les nostres mirades es tornen a perdre en l’altre, aquesta vegada més a prop. Sento el meu cor, sento el seu cor. I aprecio com les seves pupil·les es dilaten en l’escalfor del moment. Fins i tot el banc batega amb força!
– D’acord -dic empassant-me la meva espontaneïtat no-benvinguda…- et veig demà…
Ella assenteix i torno a somriure. Sí, una altra vegada…
Ella s’estira i finalment s’aixeca del banc. Amb la mà s’acomiada de mi i quan li torno el gest marxa corrents deixant que els seus cabells ondulats cavalquin el vent.
Bonica…