Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Com a humans en general som una espècie social, programada per recolzar-nos mútuament en unitats familiars i comunitats. Sembla que sovint les regles de la majoria dicten quin és el comportament normal, esperat o acceptable. Sobretot en una societat moderna on els mitjans de comunicació projecten aquestes idees en totes les facetes de les nostres vides, ens eduquen des de ben petits com ha de ser la vida. Independentment dels nostres veritables sentiments, mirem d’adherir-nos a les “regles” que hem establert socialment. La individualitat es pot sacrificar en major o menor grau per encaixar amb l’ideal de consens i evitar el rebuig. O bé la recerca de l’autoconsciència s’oculta o s’evita a favor d’allò que “hauria de ser”.
***
Divendres, 9 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Estic avesat a que la gent em tracti amb aquest menyspreu. Moltes de les persones amb les quals he compatit temps i espai són persones que se senten superiors a gent com jo. Què vol dir “gent com jo“? Gent amb formes de sentir minoritàries, no-normatives. La societat funciona d’UNA manera determinada i sortir-se del camí és arriscat perquè sovint comporta la desqualificació social. I això ho porto vivint des de ben petit.
Poques vegades ha estat, però, un tema que realment m’amoïni. No perquè sigui un superheroi amb el superpoder d’ignorar els comentaris idiotes. No. Sinó perquè en el fons entenc què els mou a comportar-se així. La vulnerabilitat de l’auto-feblesa compactada en cada comentari que vol ser un sobre-esforç per sobreposar-se a si mateix. M’utilitzen per sentir-se millor i ja m’està bé. De veritat, no m’importa.
O almenys no fins avui. Fins que per uns instants he sentit que, per primera vegada, trobava aires renovats, diferents. Però poder només ha estat un miratge. No ho és el món en el qual ens hi reflexem? O poder el miratge ha estat el seu darrer comentari?
Ets tio o tia?
No sé qui és la Kassia. Com veu el món? Com se l’explica? Què significa per ella aquesta pregunta? Des d’on la formula? M’adono que m’he creat una idea d’ella sense conèixer-la. Com no podia arribar, més tard o més d’hora, la decepció? Sense adonar-me he abaixat la guàrdia i m’he creat la meva pròpia trampa. Necessito tancar-me en mi mateix, reflexionar sobre què ha passat avui, què he sentit… El món fa molt de soroll a totes hores i sovint m’aclapara.
*
I ara en Josep es llepa els bigotis delectant-se amb el meu dolor, nodrint-se del meu malestar per poder impulsar-se a sí mateix. Tant de bo s’adonés de la seva misèria i fes alguna cosa millor per sortir d’aquest pou… Això ha sonat superb…
– Què, Puig, t’han donat carbasses? -riu el company.- Ha estat una sort sortir del lavabo just quan t’has llençat a la piscina… No he pogut sentir la conversa, però he pogut seguir el teu rostre i ha estat tot un poema -riu de nou.- S’ha de reconèixer que tens valor, però! Sempre t’han rebutjat i encara i així ho intentes; els tens ben posats. Bé, encara no sé si tens ous o ovaris… -riu per tercera vegada.
– Escolta, Josep, vols seguir estudiant o poder per avui ja estàs cansat?
La seva cara és una prova evident que no he encertat la resposta que buscava. D’acord, avui em sento sol. No sé si és per la Kassia, el Josep, la meva història… Poder tot em pesa més del que vull admetre? Què sento realment? Què és real i què no? Suposo que el que vull és marxar.
– Escolta, Josep, si no et sap greu vaig al lavabo i recolliré per marxar. Estic cansat i vull arribar d’hora a casa. Ja et pago la consumició, em ve de gust convidar-te.
En Josep no diu res i em mira perplex.
– A quin lavabo aniràs? -somriu fingidament en un darrer intent de tocar-me els nassos.- Al de nois o al de noies?
Fingeixo no escoltar-lo i m’adreço cap a la porta de serveis quan m’adono que ràpidament s’incorpora per seguir-me. De forma lenta em giro mirant-lo amb la incògnita reflexada en la mirada.
– Què fas? -pregunto.
– Seguir-te.
*
Continuo el meu camí amb aquell enganxat als meus talons. Quan obro la porta de serveis, un ample passadís fa les vegades de distribuidor. La fusta i la llum càlida de la sala es manté en aquest nou espai que guarda quatre portes: la del lavabo de minusvàlids i canviador, la del lavabo de dones, la del lavabo d’homes i al final de tot la del magatzem, totes arrenglerades en la mateixa paret. El passadís acaba amb una paret envidriada que s’obre a un petit jardí interior amb un sostre també vidriat.
L’edifici on s’ubica el local del restaurant és una estructura que data de la tercera dècada del segle passat, i s’aixeca tres pisos per sobre de la planta baixa. Aquest pati serveix per donar llum a les estances que hi ventilen i és un espai eminentment comunitari. No obstant això, entenc que l’amo deu haver arribat a alguna mena d’acord amb la comunitat de veïns per tal de poder incorporar visualment aquest espai al local a canvi de mantenir-lo cuidat. I pel que es veu clarament, la mateixa mà que s’encarrega del racó de plantes a l’entrada ha mimat i cuidat amb esma aquest petit jardí. Les plantes estan curosament cuidades i sanejades i tot i la barrera de vidre, les olors arriben a les ments de qui es volen distreure amb les vistes.
Un parell de cadires confortables miren al jardí i conviden el visitant a seure i relaxar-se. Un altre detall més que dota el local d’un gust exquisit per delectar els sentits i per convidar al descans. Cada cop m’agrada més aquesta casa!
*
Oblidant-me del Josep, m’apropo a la paret del fons i observo cada planta, algunes de les quals comencen a florir. I en un raconet aprecio una petita font exactament igual que la de l’entrada però de dimensions molt més reduïdes. La font està custodiada per dos nans petris que es miren l’un a l’altre en un diàleg sostingut en el temps. Tot és amigable i afable, simpàtic fins i tot. I amb aquesta sensació renovada giro sobre mi mateix per anar al lavabo.
I allà està el Josep, observant-me amb atenció fixa.
– Ets molt gay tu, no? -diu aixecant una cella.
Camino cap a la porta del lavabo d’homes i ell em segueix. Quan l’obro la primera cosa que em sorprèn és que, a diferència de les males olors o (com a molt les olors neutres) de la majoria de lavabos, aquest espai és fresc. La senzillesa predomina amb un mobiliari que recupera peces antigues i vol imitar els palanganers aquells amb l’aiguamans i tot! Quina preciositat! Quin regal per la vista!
L’estil del lavabo combina l’antiguitat amb materials propis d’altres èpoques i un toc industrial amb canonades i cablejat vistos. L’interruptor és com aquells de porcel·lana que es feien servir durant els anys trenta. Impressionant. Dues portetes de fusta donen accés als urinaris i quan obro una per passar, en Josep fa el gest d’entrar amb mi.
– Ok… on vas, Josep?
Però en Josep no respon amb paraules, sinó amb la seva força. Així, m’agafa i m’encasta en l’interior del receptacle on ens tanca amb el pestell. Em quedo gelat amb el què està passant i no reacciono, deixant-me fer davant la meva perplexitat i por creixents.
*
Sento la tremolor en els meus llavis i obro els ulls com plats sospesant formes de sortir d’allà. Però en Josep és ample i ocupa gairebé tot l’espai. Quan la seva mà es posa sobre el meu membre, la por augmenta encara més. Em temo el pitjor.
– Ets un tio! -diu finalment amb la veu clarament decepcionada.
Només l’observo sense entendre molt bé què fa. La por deixa pas a la sorpresa quan el Josep tanca els ulls amb força i em besa els llavis. Després es separa i em mira amb els ulls oberts; ara és ell qui té por. Por de mi i de si mateix…
– Com li ho expliquis a algú et juro que et faig papilla… entesos!? -exclama fingint un to amenaçant.
Assenteixo amb els ulls encara alerta i finalment en Josep m’empeny contra la paret com per reforçar el seu missatge i surt del lavabo a corre cuita. Durant uns instants em mantinc petrificat, sense entendre molt bé què acaba de passar. Quan reacciono, obro la porteta i miro per assegurar-me que efectivament ha marxat. Després em tanco assegurant que el pestell està ben corregut i faig pipí. Em costa, però acabo fent-ne.
En sortir miro tots els racons i em rento les mans. El sabó olora molt bé però el meu cor encara va mil per hora. Em miro al mirall d’estil barroc, castigat pel pas del temps, i veig la meva imatge distorsionada. Sóc jo?
– Ets tio o tia? -pregunto a aquella imatge en veu alta.
No puc evitar somriure i després riure.
Què vol dir ser home? Què vol dir ser dona? Poc importa si no tenim en compte les persones que hi ha darrera de cada etiqueta, oi?
*
Amb els pensaments encara donant voltes al meu cap, surto del lavabo i recorro de nou aquell distribuïdor que guanya la llum extra del pati interior. Somric sentint la presència del local entorn meu i surto a la sala de nou per diluir-me en un enrenou que ha crescut des de que he entrat als serveis. Hi ha més gent i les dues cambreres ara van de bòlid d’una taula a una altra. Agafo una carta i busco els preus de les consumicions que hem gastat i sumo les xifres per tal d’agilitzar el pagament. Compto una generosa propina i agafo el bitllet per cobrir la despesa que deixo sobre la taula, pinzat amb el meu got encara per acabar.
En Josep em mira sense moure’s mentre recullo les meves coses. Ho guardo tot escrupulosament dintre de la motxilla preguntant-me què és correcte dir en aquestes situacions. Em sento una mica perdut i no voldria ofendre’l. De cop, la Kassia es planta davant la nostra taula i assenyalo el bitllet per pagar.
– Per mi està bé, no cal que em tornis el canvi -explico.
El meu to en xiuxiueigs es fa imperceptible davant el soroll i ella em fa el gest de no entendre’m. Realment fa tant de soroll? Em giro per parlar-li i noto que els seus ulls volen plorar.
– Ja m’ha explicat en Puig que l’has rebutjat -intervé en Josep.
La Kassia i jo ens girem per mirar-lo amb la incredulitat d’haver sentit el que hem sentit, i el noi somriu d’aquella manera idiota que fa donar-se importància quan realment el seu comentari és… merda.
*
– A la universitat ningú es parla amb ell. És el raret de la classe i la gent prefereix esquivar-lo. Pobre Puig que ningú se l’estima… -riu estúpidament.
La Kassia surt corrents i crec que ara plora. Per uns instants tanco els ulls i respiro profundament. Només vull tancar-me en mi i acabar amb aquest dia… Obro de nou els ulls i les paraules surten de la meva boca.
– Gràcies, Josep -no se’m dóna gaire bé ser irònic, però espero que s’entengui el to.
Després em giro i vaig cap a la porta del local. Aquella porta de doble fulla de vidre, envoltada de flors i aigua, amb olors i sons que delecten els sentits. Almenys quan he entrat. Ara, més aviat sento un plany llunyà, som si algú plorés a través d’aquell so monòton que s’acomiada de mi.
Obro la porta i el fred de la nit primaveral m’agafa per sorpresa. Així, m’encongeixo en la meva gabardina que se’m fa massa fina per templar-me. No sé qui té fred: el meu cos o el meu cor. Tremolo i miro a banda i banda del carrer. La gent passeja completament aliena a tot i penso en diluir-me en aquesta distància. Després d’assegurar-me que no passen cotxes, però, creuo el carrer Constitució i m’assec en un dels bancs del parc que hi ha al davant de la parròquia de Sant Medir.
De cop, també sento ganes de plorar. I ploro, no sé molt bé perquè… Crec que m’agrada la Kassia i ara en sóc conscient plenament del seu rebuig.