Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Segons AVEN (Asexual Visibility and Education Network) una persona asexual és una persona que no experimenta atracció sexual. La persona asexual no se sent atreta per les persones sexualment i no desitja actuar sobre l’atracció cap els altres d’una manera sexual. A diferència del celibat, que és una opció per tal d’abstenir-se de l’activitat sexual, l’asexualitat és una part intrínseca de la identitat, a l’igual que d’altres orientacions sexuals.
***
Divendres, 9 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Amb esforç aconsegueixo despenjar la meva atenció de la cambrera per centrar-la en el company de classe que davant meu es mira el llibre d’Urbanística com si fos matèria alienígena. Durant una estona l’observo amb atenció i em diverteixo de les cares que posa a mesura que llegeix el text que l’he demanat. Sembla no entendre res i començo a fer-me a la idea que ajudar-lo serà més difícil del què em pensava…
Quan acaba de llegir aixeca el cap i em mira amb les celles arrufades, malhumorat i amb la boca congelada en un rictus de fàstic. L’observo amb deteniment i aguanto el riure abans que tornem a començar amb aquella conversa on ell es fica amb mi i jo paso del què em diu. No em ve de gust.
– No he entès res -diu finalment.
Assenteixo amb el cap mirant de guanyar temps mentre ideo alguna forma d’explicar-li el contingut d’aquesta part que ha llegit. Sospeso la persona que tinc al davant i tiro de memòries per veure quins són els seus canals d’aprenentatge òptims. Finalment, m’aixeco i davant la seva mirada perplexa agafo uns gots bruts de les taules veïnes. Amb els gots construeixo una mini ciutat on els mateixos representen les illes; i l’espai entre got i got, els carrers. Amb d’altres utensilis petits que trobo per les taules represento cotxes o d’altres elements que necessito per fer l’explicació. Quan ho tinc tot enllestit em torno a mirar el Josep que té la boca i els ulls oberts.
*
– D’acord… -arrenco a explicar.
Durant una llarga estona represento la mobilitat de la ciutat en base a diferents parcel·lacions de la mateixa, i miro d’apropar-li els conceptes que apareixen en el text que ha llegit. Poc a poc veig com el seu rostre s’il·lumina davant la comprensió i finalment somriu satisfet davant l’aprenentatge. Resolc un parell de dubtes que formula i el Josep assenteix per confirmar-me que ho entén.
Just en aquest moment el meu batut vegetal arriba i la Kassia amb ell. Després de deixar-lo sobre la taula, la noia es mira el meu esquema de gots i sobres de sucre i es grata el cap dubtant si recollir-ho o no.
– T’importa si utilitzo aquests gots per ensenyar-li unes coses d’urbanística? -demano de la forma més educada que sé.
– Què representen?
– Illes…
– Ah, ara ho veig! I els sucres?
– Cotxes -ric.
– Té sentit! -riu ella també.
Quan riu els ulls se li tanquen i encara brillen més de l’habitual. M’agraden els seus ulls, els seus llavis alegres i el so que profereixen quan riu.
– Fem una cosa -diu després de pensar-s’ho una bona estona…- què et sembla si et porto uns substituts i així puc fer netejar els gots per fer-los servir en d’altres taules… Comença a omplir-se el restaurant i necessito els gots.
– Clar! Només faltaria! T’ajudo a treure’ls…
– N-no!! Ja els trec jo, gràcies -riu.- Ara et porto els substituts -em diu mentre em fa un piquet d’ull.
Ais! Cada vegada que me la miro noto com em descentro. Quin deliri i quines pessigolles que sento per dintre! Quan marxa la segueixo amb la mirada fins a perdre-la darrera de la porta de serveis. I quan torno la mirada a la taula, en Josep riu amb sornegueria.
*
– Així que t’agrada la cambrera, eh?
– Comença a llegir el següent text -demano educadament.
– Escolta… però tu ets un tio o una tia? A la gent de la classe no ens queda gaire clar…
– Tampoc no importa això, no? Va, llegeix…
– Clar que ens importa! Hem fet una porra per veure qui l’encerta…
– Ah… I tu què en penses?
– No ho tinc clar, però t’asseguro que tinc molta curiositat… -somriu de forma desagradable.
– Vols mirar dintre dels meus pantalons?
– Poder…
– D’acord… llegeix, sisplau.
– Què et sembla si anem al lavabo i m’ensenyes què guardes?
– No em ve de gust nuar-me davant teu.
– Si ets una dona et puc fer un favor…
No puc evitar tancar els ulls davant la conversa tan desagradable que estic mantenint amb aquest… Respiro profundament i miro de concentrar-me en el meu propòsit, preguntant-me de nou en què estava pensant quan vaig acceptar la seva petició d’ajudar-lo.
– Bé, i si ets un home…
– Pots parar, sisplau? -la meva mirada es clava en els seus ulls.
– Tranquil, Puig… només estem conversant… -diu al temps que agafa el llibre de nou somrient com l’autèntic idiota que és.- Només dic que com a dona podries ser realment guapa… T’operes les tetes i…
– Calla ja! No pots parar de dir bestieses? Escolta, si no tens ganes d’estudiar, plego i marxo.
– D’acord, d’acord… què he de llegir? Això?
– Sí…
Suspiro profundament mentre intento deixar anar la tensió que se m’ha acumulat en un moment. Apropo la meva copa amb el batut i remeno la canya per tal de… no sé molt bé perquè.
*
Després tasto el beuratge i em delecto amb els sabors i les textures tan exquisidament combinades. Tot el local desapareix davant d’aquella explosió a la meva boca i miro de desgranar cadascun dels ingredients d’una forma gairebé inconscient. Kiwi i pera són obvis… suc de llima i mel. Senzill però efectiu. Em falten, però, alguns ingredients que no sé detectar en un primer tast.
Quan torno a la realitat en Josep llegeix amb la mateixa malaptesa el text que l’he demanat. Per fortuna meva el tema me l’havia estudiat abans de trobar-me amb ell i sé de què va cada apartat. Quan acaba de llegir em mira amb la mateixa cara d’incògnita d’abans i de nou me les ingenio per recrear l’experiència dels conceptes i els aprenentatges de l’apartat, emprant els gots que encara la Kassia no s’ha endut. I de nou en Josep acaba entenent la lliçó.
– Aquí tens! -exclama la Kassia darrera meu.
Em giro per mirar-la i veig que carrega uns gots de cartró fets malbé per una humitat que va haver el dia de l’apertura del local (segons m’explica) i diversos utensilis que ha trobat per representar mobiliari o allò que necessiti en els meus diorames improvisats. Agraeixo profundament la seva dedicació i agafo tot el que m’ofereix amb una alegria que sento desbordant. Per un moment les nostres mans es freguen i em delecto amb la seva escalfor i suavitat extremes. La miro als ulls i noto com es torna a ruboritzar davant el contacte. Em sento afortunat i no puc (ni vull) evitar somriure-la. La sento tan propera…
*
Quan marxa el Josep em mira de nou d’aquella manera tan estúpida i el contrast de sensacions entre ella i ell em fa venir esgarrifances.
– Si fossis una tia i et lliessis amb la cambrera m’agradaria mirar. Les dues esteu per sucar pa!
Ignorant el seu renovat repertori de comentaris insultants, m’assec en la cadira, agafo el meu beuratge i torno a fer un tastet per provar d’endevinar els ingredients que em falten. En Josep parla i jo l’ignoro. Senzillament cap paraula arriba al meu cervell i, per tant, no tinc res a processar. Res a excepció d’aquell batut que se’m resisteix. “Crec que el problema és que estic mirant de ser lògic”, penso per mi. Tanco els ulls i provo un tercer glop. Assaboreixo una i altra vegada fins que es fa completament líquid i l’empasso. Un quart i cinquè glops. Res!
– Ets maricó o què nassos fas? -en Josep em mira amb cara de fàstic.
– Per ser maricó no hauria de ser un tio? -no és intel·ligent provocar-lo així que em refreno.- Tercer apartat. O ja t’has cansat?
En Josep agafa el llibre de mala gana.
– Escolta -crida la meva atenció,- pots demanar-me una cola? Estic mort de set i la cambrera no em vol atendre.
– Cap problema, quan passi per aquí la hi demano.
– Vaig a pixar, doncs, abans de seguir…
El seu problema és que és un bocamoll, però en el fons sembla bon tio. Aprofitant que el Josep no hi és, m’apropo a la paradeta de sucs i batuts on hi ha les dues noies que atenen el local. La Kassia es posa nerviosa i la Carmen riu de forma disimulada.
*
– Perdona, podries portar-li una cola al Josep? No m’agradaria que tornés a posar el crit al cel. Sisplau…
Col·loco les mans de forma suplicant i ella somriu divertida.
– Sí, ara se la porto -diu encara rient.- Crec que ja té suficient càstig.
– Gràcies -xiuxiuejo mirant-la als ulls.
Aprofitant que la Carmen ha marxat a atendre una taula sospeso per demanar de veure’ns fora del local amb la Kassia. Tusso un parell de vegades per aclarir la veu i em llenço a la piscina.
– Estava pensant que igual et venia de gust veure’ns quan acabis de la feina. O un altre dia, si avui estàs cansada… -m’afanyo en dir.
Em sento desbocat fins el punt que no escolto la primera part de la seva resposta.
– … i en quin moment has pensat que tinc cap interés en sortir amb un… -la Kassia es refrena de cop.- Ets tio o tia?
Au… Estic acostumat a que em rebutgin de sempre. Quan era petit a l’escola em deien el raret perquè els pares són budistes i rics; mai no he acabat d’entendre el problema d’això, tot sigui dit. A l’institut els nois de la classe em miraven malament perquè era massa afeminat, i les noies només tenien el sexe al cap. Vaig tenir relacions sexuals amb dues noies però no em vaig excitar. Després d’allò es va escampar per tot l’institut que jo era impotent, la qual cosa va agreujar la meva situació. En començar la universitat m’imaginava que tot seria diferent i que la vida obriria nous aires de diversitat. Però em vaig equivocar i allò que va començar a l’institut continua en els estudis superiors fins a dia d’avui.
*
Poder el que no m’esperava és que la Kassia em sortís amb aquestes. No sé, em donava la sensació que havíem connectat en algun nivell (o en tots), però davant de la seva resposta sento la mateixa distància que amb qualsevol altra persona. Em donava la sensació que era una persona diferent a la majoria, fins el punt d’entendre allò que les paraules i els gestos no expliquen.
No sé si ha parlat més, però no l’he sentida. Un zumzeig se m’ha clavat al cap i no puc sentir res. Em miro aquella noia que semblava agradable al principi i observo com es porta les mans a la boca per després marxar corrents. No sóc capaç de moure’m, totalment bloquejat pel que acaba de passar. Estic acostumat a que es riguin de mi i crec que ho porto amb esportivitat, però la Kassia té el superpoder de desestabilitzar-me i no aconsegueixo entendre com s’ho fa.
Per primera vegada a la meva vida sento com si m’haguessin trepitjat el cor, i em ressento com si m’haguessin traït, encara que no sé molt bé què vol dir això… Em crema el rostre, i els ulls i la gola. Tinc una pilota a l’estómac i em costa empassar la saliva. Mai havia sentit aquestes coses, tot i que d’experiències semblants n’he tingut un munt. Poder no són tan semblants… En qualsevol cas, em sento molt vulnerable i amb l’ànim decaigut. I amb aquestes sensacions torno al meu lloc en aquella taula d’aquell restaurant de moda de La Bordeta.
En Josep m’espera i sembla delectar-se amb la meva cara…