Autoria: Kassia Langley
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana per gènere (s. XIV; del llatí, genus, generis) s’entén SOCIOL Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment. Gènere, sexe, biologia, cultura…
***
Divendres, 9 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Avui és divendres, el primer dia de la setmana en què treballo. La meva jornada setmanal consisteix en trenta-sis hores distribuïdes en tres dies, de divendres a diumenge, dotze hores cadascun. D’acord, els caps de setmana poden arribar a ser molt esgotadors perquè, a més, la meva feina és moguda i estressant en diversos moments crítics del dia. Però després gaudeixo de quatre dies sencers per estar-me amb la mare.
Des de fa un parell de setmanes m’he incorporat a la plantilla de “Com a casa!”, un restaurant saludable al barri de La Bordeta, per gent del barri. Encara que s’ha fet tant de ressò el local que ara ens ve gent de tota Barcelona. La persona a qui substitueixo va deixar la feina perquè no podia més amb l’estrés i l’Oriol, l’amo del lloc, ja m’ha ha alertat en aquest aspecte. Així que procuro prendre’m la feina amb calma mirant de generar-me salvavides mentals cada poc temps.
Que què és un salvavides mental? Coses com crear l’hàbit de parar cinc minuts per cada cinquanta-cint de feina. Mano de santo, de veritat! Quan li ho vaig explicar a la Carmen també va començar a fer-ho. Ella ho fa a les mitges hores i jo ho faig a les hores en punt. Així no deixem la sala mai sola.
*
La mare és malalta des de fa anys, però darrerament la seva salut ha empitjorat considerablement. Hem passat una època en què jo no trobava feina i ella cada vegada s’ha vist més limitada per, ni tan sols, buscar-ne. Això ens ha fet caure en una espiral destructiva fins el punt que la manca de diners no ens ha permès comprar-li les medicines. Aquests medicaments són força cars i hem arribat al punt en què hem hagut d’escollir entre comprar-ne o menjar, tals han estat les coses…
17:07 hores
Just acabo de netejar les taules que acaben de deixar lliures quan aixeco la mirada i el veig plantat allà a la porta. Un noi de la meva edat alt i prim que es mira tot el local amb la boca oberta com un babau. No puc evitar somriure en apreciar com el local li entra pels ulls i per la resta dels seus sentits. Em va passar el mateix la primera vegada que vaig entrar. I és que l’Oriol ha pensat el més mínim detall per atreure subtilment les persones a l’interior, per convidar-les d’una manera ben amable a seure i tastar algun dels plats saludables que tenim. Són una autèntica delícia que combinen un menjar saludable amb producte ecològic de proximitat. Predomina la cuina vegana encara que també hi ha plats per a flexiterians.
Així, en aquesta casa la fita és resignificar el menjar ràpid, que no necessàriament ha d’estar renyit amb un menjar de qualitat i òptim per la salut. L’Oriol ha estudiat dietètica i durant molts anys ha revisat les diferents dietes i les aportacions de cadascuna d’elles. Des de la seva experiència i amb l’ajut d’un bon grapat de professionals d’arreu del món ha creat el seu propi estil adaptat a la realitat social i econòmica del nostre territori. Durant aquest temps s’ha fet amb alguns premis i finalment va decidir utilitzar el patrimoni familiar per crear del no-res aquesta petita joia enmig d’un barri que l’ha vist créixer i desenvolupar-se. En aquest barri es combina una relativa comoditat econòmica amb entorns desfavorits i miserables, i el local vol erigir-se com una opció per totes les butxaques. A més, aquí tenim beques perquè tothom pugui menjar bé i sa!
*
Per si això no fos suficient, l’Oriol té una forma d’entendre les relacions professionals des d’una base de respecte mutu. I això ho va deixar molt clar des del primer moment en què ens vam trobar per entrevistar-nos. La seva forma de parlar i de tractar-me em va fer sentir com a casa, i m’hi penso així quan estic aquí treballant.
El sou és ajustat, però té detalls molt interessants com que aquí la jornada completa és de trenta-sis hores setmanals, i els diumenges ens paguen un extra a banda del sou per ser festiu, encara que no té cap obligació ja que el meu contracte contempla que els meus dies de feina són els diumenges, i per tant no té cap responsabilitat al respecte. Però ell agraeix d’aquesta manera el sobre-esforç que fem els caps de setmana per cobrir l’alta demanda que s’ha generat, ja que pel moment no pot contractar ningú més.
També contempla que el personal mengem i descansem dintre del nostre horari de feina, sense haver d’afegir un minut més a la jornada. Tenim màniga ampla per gestionar-nos de la forma que considerem més oportuna i la seva confiança en el nostre criteri és màxima. No ens controla, ni ens vigila. I si diem A, A li sembla perfecte; mai no ens qüestiona.
N’Oriol, a més, té un gust exquisit per les coses, ja que és una persona realment sensible. S’esforça en comprar producte de qualitat, sent fidel als seus valors de respecte, sostenibilitat i convivència. Valors que avui en dia estan cada cop més en desús, però que ell vol abanderar i lluir per tornar a significar-los i posar-los en l’imaginari social.
*
Els missatges penjats aquí i allà per les parets de fusta del local en són una prova evident d’aquests valors, un reclam a la justícia econòmica i a la pacificació de les espècies del planeta. La parada de batuts i sucs on la Carmen crea les seves esbojarrades combinacions ultravitamíniques, està plena d’explicacions en quant a l’origen de cada producte, amb total transparència i sense amagar els petits esculls que encara no ha aconseguit solventar. Tot al local és obert, amb excepció dels excusats, clar, perquè els clients puguin veure el funcionament intern, sense barreres arquitectòniques que amaguin res, sense obstacles que privin d’un coneixement profund dels valors i de la forma de fer de l’Oriol.
La veritat és que he tingut molta sort en trobar aquesta feina i em sento realment afortunada. Amb aquella sensació en l’estómac que el millor està encara per venir. I amb aquesta idea ben arrelada al cap, dibuixo un dels meus somriures i m’apropo a aquell noi que sembla que s’ha perdut en l’entrada. Observo com olora el racó floral al costat de la porta, com es mira la fusta que encara olora a nova i que fa la sensació de submergir-te en un bosc dens. Aprecio com valora cada detall que es mira amb absolut deteniment mentre deixa anar una passa endavant més inconscient que no pas conscient.
*
Així, em planto davant d’ell i el saludo amb amabilitat i efusivitat mentre em delecto amb la seva bellesa poc usual. El noi és guapo en un sentit comú, però sobretot irradia una bellesa subtil que va molt més enllà del físic. No sabria descriure-la amb paraules, però sí que aprecio com aquesta bellesa se’m clava al moment en el meu cor. Els seus ulls de color mel brillen amb una força impressionant, i són profunds i atents, afables… Quant més els miro més calma em transmeten. I la seva boca… lleugerament oberta amb uns llavis congelats en un somriure dolç, amable, tendre… Joder, crec que m’he pillat així de primeres!
– Benvingut a casa -dic al temps que dibuixo un somriure que vol ser captivador.
Ell torna la seva mirada sobre mi i de cop em poso nerviosa. Em mira fixament i com abans empassava el local a través dels ulls, ara m’empassa a mi. Em sento vista, observada, però no d’una forma amenaçant ni invasiva. Sinó amb aquella forma de mirar tan suau, tan esponjosa, tan comfortable… Sento que amb la mirada em convida a seure dintre seu, observar-nos mútuament, entendre’ns, compartir-nos… I sento la seva curiositat que manifesta obertament sobre mi, d’una forma tan palpable que podria subjectar-la amb la meva mà.
Empassa saliva i balbuceja algunes paraules en un to tan distès i suau que no arribo a entendre-les. Apropo la meva oïda per sentir-lo millor i de nou es queda quiet i en silenci. Per uns instants noto que m’ensuma i això em posa nerviosa, no en un sentit negatiu… m’excito, vaja!
*
Quan finalment tanca els ulls i respira, suposo que mirant de tranquil·litzar-se, jo també em sento alleujada. Després l’acompanyo a la que, pel meu gust, és la millor taula de tota la sala i l’acomodo tot deixant-li les coses ben disposades i a punt, amb la carta just davant seu perquè la gaudeixi una estona en soledat. Així, marxo per deixar-li espai, però sense treure-li l’ull de sobre. Em té completament captivada l’atenció i tot en ell em sembla màgic i dolç fins el punt de fer-me sentir com una adolescent en la seva primera cita.
– Buah, tia! -exclamo davant la Carmen quan em planto al seu costat.- Crec que m’he pillat…
– Com? De qui? -pregunta ella perplexa.
Sense mediar paraula assenyalo la taula on he deixat el bombonet aquell i somric com una autèntica col·legiala. Semblo idiota. La Carme es mira el noi, gira el cap, se’l torna a mirar i em mira.
– És un noi? -pregunta finalment.
– Clar que és un noi! Quina xorrada de pregunta!
– Té unes faccions prou femenines i la seva forma de vestir és ambigua… Com saps que és un noi?
Observo el seu cos ara que s’ha tret la gabardina llarga que portava. Tot i que vesteix un jersei ampli, la seva esveltesa és prou evident. El noi és molt alt i prim i mostra, com aprecia la Carmen, unes formes prou marcades com per semblar una dona pel darrera. Per davant, però no sembla tenir pit, però ara que el/la miro atentament dubto de si és un noi afeminat o una dona que vol fer-se passar per home. Poder porta un blinder d’aquells per amagar-se els pits?
*
Estic a punt de transmetre la Carmen la meva inquietud naixent quan ell… ella… (buf!)… quan la persona en qüestió em mira fixament. Per uns instants les nostres mirades es claven l’una sobre l’altra i em sento irremediablement atreta cap a ella (persona). Abans que aixequi la mà per demanar-me que m’apropi per prendre-li nota, jo ja camino cap a la seva taula. I quan en prenc consciència no puc sinó que ruboritzar-me. Mare meva, el meu cos va sol! Havia de pasar-me això a la feina?
Per la meva sorpresa, sembla que ell també s’ha posat nerviós i comença a parlar tot tartamudejant, ensopegant-se amb cada síl·laba d’una manera que al final desperta el meu riure. Desitjo no ofendre’l, però em sembla tan cuqui allà parlant d’una forma tan extremadament torpe… Quan el miro, ell sembla delectar-se amb el meu riure i això em fa sentir menys mala persona. No puc evitar somriure’l després de tots els seus esforços. Un somriure que em neix de dintre, ben profund. I al mateix temps, assenyalo un batut quan comprenc que m’està demanant consell sobre la carta.
Quina és la meva sorpresa que, de cop, allarga el seu dit amb suavitat i frega dolçament el meu. No vol convidar-me a obrir un espai sexual entre nosaltres, sinó continuar entrant en mi, en la meva ment, a través dels sentits. Em mira i em veu, m’ensuma i m’olora profundament, m’escolta i em comprèn, em toca i em sent… No em sento consumida com quan els nois busquen de mi una nit passional, em sento visible i amb total presència per ell.
*
– Aquest em recomanes? -diu de nou amb la vermellor en les galtes.
– Sí… la Carmen els fa molt bons, els batuts. Ara… són consistents, eh?
– Així que ja fa les vegades de sopar, doncs?
– Segurament -somric de nou.
No puc deixar de somriure com una idiota… quina vergonya, per deu!
– És el teu nom? -em pregunta de cop.
Miro la targeta d’identificació que penja del meu pit i assenteixo amb el cap.
– És un nom bonic i curiós -diu després d’un silenci.- No l’havia vist abans…
– És d’origen greg, Càssia amb “C”, però la mare el va inscriure amb K quan el va registrar. Significa “espècia de cinamom”. El cinnamomum Cassia és un arbre de fulla perenne nadiu del sud de la Xina, Bangladesh, Uganda, Índia i Vietnam.
– L’escorça de la càssia és aromàtica i s’utilitza com espècia -afegeix per la meva sorpresa.- La càssia també s’usa en la medicina xinesa tradicional i es considera una de les cinquanta herbes fonamentals. Ara veig de què em sonava el nom… -no sé què dir.- Porto tres anys estudiant medicina tradicional xinesa -explica.- Ha estat sort, no pas que realment tingui gaires coneixements de plantes…
– Uh! Wow! -la veu d’un mascle alfa trenca el moment.- Per casualitat tu no estaràs en la carta per demanar-te, oi? -diu mirant-me amb obscenitat.
Quin fàstic de tio… La majoria d’homes que conec són del pal. Tios que es pensen que són el centre de l’univers i que les dones estem per servir-los, per riure’ls les putes gràcies. Em moro del fàstic quan el seu estúpid comentari se’m clava al cap.
*
– Ok, Josep, què tal si deixes de fer l’idiota i senzillament seus? -la veu d’aquell noi (o noia, vés a saber! No sembla de noi… Bé, és igual!). La seva veu em torna de nou al moment, al restaurant. No me la puc jugar per un idiota, així que respiro per mirar de tranquil·litzar-me.
– Tranqui, Puig! -exclama aquell brètol.- No voldràs que tu i jo acabem malament!
– Com acabem tu i jo, si t’he de ser sincer, m’és ben igual. Vols que t’ajudi a estudiar o no?
Puig. (En/na) Puig té els collons o els ovaris ben posats. Observo com es mira el seu amic amb aquella fermesa de qui no té por. Miro el mascle alfa i veig un mastodonte que podria doblegar-los només amb la respiració, però Puig se’l mira com si res. Ni una espurna de por i una enteresa que ja m’agradaria a mi!
– Aleshores el batut de pera i kiwi? -pregunto per tal de tallar aquesta situació.
– Sí, gràcies- somriu Puig.
– Jo voldré… -comença a dir el mascle alfa.
Però no em ve de gust atendre’l i fingeixo no sentir-lo. Així, giro sobre els meus talons i marxo deixant-lo escridassant com l’autèntic idiota que és. La Carmen em mira i jo no puc evitar somriure delectant-me amb el moment.
Minipunt per l’equip de les noies…