Autoria: Joan Puig i Cadafalch
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana per asexual [de sexual] s’entén (1) BIOL. Que no té sexe, que s’efectua sense el concurs dels sexes. (2) Reproducció asexual. Reproducció sense fusió de gàmetes, que sol efectuar-se per espores o vegetativament en els vegetals i per gemmació o per escissió en els animals. No em sento pas identificat, no…
***
Divendres, 9 d’abril de 1999
Carrer de la Constitució, La Bordeta, Barcelona
Feia dies que tenia ganes de provar aquell restaurant de menjar saludable que havien obert feia escassos mesos al carrer de la Constitució. A la universitat vàries persones m’havien parlat del lloc i tothom coincidia en què el menjar era realment deliciós. De sempre m’ha agradat el bon menjar; així, he après a apreciar amb relativa facilitat quan un plat ha estat corromput en algun punt del procés d’elaboració. És una afició que vaig desenvolupar des de ben petit quan el pare, tot un cuinetes, em provocava per endevinar els ingredients que conformaven les seves creacions culinàries.
Al principi m’ho prenia com un repte lúdic. Era divertit mirar d’encertar aquells ingredients menys evidents, encara que gairebé sempre fallava. Però amb el pas dels dies vaig agafar el costum d’assaborir els diferents aspectes que conformaven el plat que se’m plantava al davant. I, poc a poc, vaig refinar el meu gust fins a poder desgranar de forma més subtil cada vegada aquells ingredients més amagats.
El cas és que quan en Josep em va demanar de quedar perquè l’ajudés amb Urbanística no vaig dubtar de trobar-nos allà, al restaurant de menjar ràpid healthy de moda de La Bordeta.
17:00 hores
Puntual com un rellotge em planto davant de la porta del “Com a casa!” i observo les primeres impressions que la porta em provoca. L’accés al restaurant és una obertura generosa centrada en una façana de pedra de tons clars que recupera l’estil original de l’edifici. Les fulles de la porta doble són de vidre transparent en contrast amb els elements toscos i petris de la paret. Un rètol modest però efectiu avisa de la senzillesa que trobaràs en l’interior.
Una vegada entro, just al costat de la porta hi ha una font d’aigua enmig d’una petita zona de flors i plantes exquisidament disposada i cuidada. Es nota que qui s’encarrega d’aquella zona té sensibilitat pel món botànic. I les olors que s’amunteguen generen una sensació agradable que m’obre l’apetit.
Des de la porta, l’espai s’obre generosament i es pot apreciar tota la sala en la seva magnitud. La fusta predomina dotant d’una sensació de calidesa i connexió amb la natura. La llum és l’adequada per crear un ambient de relax. I un petit estany al centre de la sala articula tot el moviment de forma harmoniosa. En una mirada ràpida aquests tres elements t’acullen i t’abracen per convidar-te a entrar i acomodar-t’hi.
Quan ja goso entretenir una mica més la mirada en els detalls de l’interior, m’adono que s’ha volgut cuidar fins el mínim detall. Tot està pensat perquè les persones que s’apropen a tastar els platets del restaurant gaudeixin de l’estona i es relaxin. L’espai entre taula i taula és generós. I les butaques o cadires, de fusta règia i clara com les taules, semblen àmplies i confortables. Acotxades per coixins de colors pastel que combinen amb gràcia i generen un moviment aparent suau i harmoniós.
*
Al fons, la cuina s’obre també amb generositat a la sala, quedant completament a la vista. L’acer inoxidable predominant contrasta amb la fusta que imperava fins ara. Igualment, des de la porta s’aprecia claredat, ordre i una neteja pulcre que, sense cap mena de dubte, convida a confiar en la salubritat de l’espai. El disseny de la cuina és de caire modern i l’organització sembla extremadament ergonòmica, com si s’haguessin invertit quantiosos esforços en pensar-la.
L’accés a la cuina es limita per dues barres a esquerra i dreta que forcen el moviment des del centre de la sala. Les mateixes organitzen un flux tant a la cuina com a la sala ordenat i metòdic. Així, les barres delimiten l’espai, organitzen el moviment i acompleixen, a més, una funció decorativa.
Davant de la barra de l’esquerra, una petita paradeta amb rodes d’estructura en fusta guarda la secció de fruites i verdures i utensilis per preparar sucs i batuts. Allà, una noia sacseja amb energia una coctelera metàl·lica al temps que es mou al ritme de la suau música que acompanya de fons. Tot i la diferència de ritmes entre el moviment de les mans i el de la resta de cos, una coherència s’imprimeix en el ball.
Amb el moviment, els cabells arrissats i negres d’aquella noia en la treintena se li mouen divertits; fan saltironets graciosos que contagien les ganes de posar-se també a ballar. Amb tot, no puc evitar somriure atret per la curiositat de continuar descobrint quins secrets més amaga aquell lloc tan curiós.
*
I quan em disposo a passar a la sala, una noia de la meva edat s’apropa a mi amb un pas ferm però elegant. Els seus cabells llargs i ondulats cauen gràcils sobre unes espatlles fines. Vesteix pantalons texans ajustats i de pitillo i una camisa blanca impoluta i escrupolosament planxada, cordada fins a dalt i amb la mateixa corbata de llaç que l’altra noia.
– Benvingut a casa -somriu amb unes maneres encisadores.
Mai abans m’havia passat, de quedar-me clavat davant d’una persona. Mai abans havia sentit cap mena d’atracció per ningú, ni un interés especial en el sexe. Si bé de petit somiava en poder crear la meva família com la mare i el pare, amb el pas del temps aquesta ha estat una idea que he anat relegant a un segon pla, fins a fer-la desaparèixer. Senzillament no m’interessa aquesta mena d’interaccions amb les persones, o poder és que fins ara no he trobat ningú que em motivés suficient com per a intentar-ho.
Però allà plantat, en aquell local de nova creació que tan ràpidament s’ha posat de moda entre el jovent amb qui comparteixo classe a la universitat, em miro aquella noia amb renovada curiositat. Observo els seus cabells desordenats i les seves pigues escampades sobre una pell pàl·lida que em sembla suau com el vellut. La seva mirada desperta i alegre em mira des d’un iris de cada color, un de marró i un de verd. I la seva cara dolça i de formes suaus em fa venir ganes d’acariciar-la i no parar.
*
Un distintiu penjat sobre el seu cor anuncia que es fa dir “Kassia”. Fins i tot aquell nom se’m fa d’una sonoritat tan agradable que podria passar-me hores pronunciant el seu nom. I davant meu la noia espera pacient a que li torni la salutació o faci el gest de passar a la sala. El seu somriure es congela en un rictus divertit davant la meva pasmosa quietud. I finalment no pot evitar riure amb una musicalitat que sona com un cant de sirenes en les meves oïdes.
D’acord, semblo un estaquirot fins el punt que se’m podria confondre amb un d’aquells micos babosos que pul·lulen per la facultat. La mera idea se’m fa difícil de pair i em treu del meu somni. I fortament frego els meus ulls com si davant meu un miratge m’hagués segrestat temporalment. Però no; quan torno a obrir els ulls, la tal Kassia continua plantada davant meu, rient divertida i movent-se amb una gràcia que ni les millors ballarines del món.
Suposo que a això li diuen fletxada…
17:17 hores
Vergonyós, m’escuro el coll uns instants abans de disculpar-me. Donat el meu to en xiuxiueigs la noia apropa la seva orella cap a mi, i la seva fragància corporal m’arriba i m’embriaga de cop. Una olor metàl·lica i dolça m’omple el pit i em torna a gelar fins el punt de no recordar què he de repetir. Davant del meu silenci, la noia em mira ara amb certa estranyesa amb aquells ulls grans, brillants i joiosos. No puc evitar observar-los amb una ànsia que mai abans havia sentit, com si d’alguna manera els volgués gravar a foc en el meu cor.
Sento el seu rubor davant la meva mirada fixa i miro de corregir-me immediatament. M’adono que el meu pit batega amb força com un cavall en ple galop, i la respiració és afanosa i tremolosa. Fins i tot les cames m’amenacen de doblegar-se en qualsevol moment, tal és la intensitat de les emocions que ara mateix m’omplen tot per dintre. Així, tanco els ulls i em concentro com tantes i tantes vegades he fet. Respiro i em connecto de nou amb mi, deixant que la quietud de la natura de la meva ment m’assereni l’ànima.
Més temperat em disculpo de nou en un to més alt i la noia nega amb el cap visiblement aclaparada, mirant de treure ferro a l’assumpte. Per segona vegada em convida a passar al saló i em guia fins a la meva taula sobre la qual em deixa una carta amb les opcions degustatives del local.
*
Quan marxa, agafo aquella carta i prenc consciència que encara estic nerviós. No deixo de sorprendre’m, doncs em considero una persona atemperada capaç d’adaptar-me a les situacions més difícils i estressants. I com dic, mai he mostrat cap interés romàntic o sexual cap a ninguna persona; fins ara. I aquesta situació nova per mi em genera curiositat i inquietud a parts iguals.
Així, paso les pàgines d’aquella carta curosament elaborada, manufacturada amb materials reciclats i amb un minimalisme i detall exquisits. Però incapaç de concentrar-me en el contingut de la mateixa, finalment decideixo aixecar la mirada i buscar de nou la noia pèl-roja. No costa de trobar-la i per uns instants les mirades es creuen i de nou sento el seu rubor i el meu nerviosisme. Animat, aixeco la mà per demanar que s’apropi a la meva taula en un clar abús del meu poder com a client.
No m’agrada, ho reconec, i això em fa tartamudejar quan li parlo per senzillament demanar alguna recomanació de la carta. No sóc massa conscient de què dic o com ho dic. Però ella riu mentre jo m’escandalitzo per dintre del poder que ostenta per desequilibrar-me. Lluny d’incomodar-me, no obstant, per primera vegada a la meva vida sento que perdre el cap i els papers té un atractiu. M’agrada; m’agrada fins el punt que no m’importa trontollar-me, desbocar-me o entrebancar-me en parlar. Semblo idiota i en sóc conscient, i ella riu com una possessa davant la nul·la traça. I sentir-la riure m’omple de vida per dins. Així que no, no m’importa ser aquell noi patós i maldestre perquè, sense cap mena de dubte, el guany és meu.
*
Quan la noia deixa de riure, em mira fixament als ulls i un somriure captivador aclapara la meva atenció. Li hi torno i ella vermelleja les seves galtes. Després assenyala un dels dibuixos amb el seu dit primet i llarg, igual de pàl·lid com la resta de la seva pell i em parla. Miro fixament aquell ditet que em reclama i sense pensar-m’ho el frego amb el meu de forma dolça i subtil. La seva pell és extremadament suau i càlida i em delecto profundament amb aquell contacte espontani que, atrevit, he gosat robar. Quan em pensava que s’apartaria em sorprèn veure que el dit es manté allà, fix, immòbil. Així, aixeco la mirada i observo amb deteniment la brillantor dels seus ulls, el rubor de les seves galtes.
– Aquest em recomanes? -dic de cop avergonyit per la meva forma d’actuar tan fora de control.
No m’agradaria pas envair el seu espai personal i crec que m’he pres masses llicències en aquest sentit.
– Sí… la Carmen els fa molt bons, els batuts. Ara… són consistents, eh?
– Així que ja fa les vegades de sopar, doncs?
– Segurament -somriu de nou la noia.
Un silenci em dóna un respir davant de tanta emoció descontrolada.
– És el teu nom? -pregunto de cop assenyalant el distintiu.
Ella assenteix amb el cap i somriu de nou amb una gràcia que em torna a segrestar l’atenció. M’encanta aquell somriure angelical.
– És un nom bonic i curiós -dic finalment.- No l’havia vist abans…
– És d’origen greg, Càssia amb “C”, però la mare el va inscriure amb K quan el va registrar. Significa “espècia de cinamom”. El cinnamomum Cassia és un arbre de fulla perenne nadiu del sud de la Xina, Bangladesh, Uganda, Índia i Vietnam.
*
– L’escorça de la càssia és aromàtica i s’utilitza com espècia -afegeixo.- La càssia també s’usa en la medicina xinesa tradicional i es considera una de les cinquanta herbes fonamentals. Ara veig de què em sonava el nom…
La Kassia somriu quan comparteixo el meu coneixement i no puc evitar delectar-me de nou amb aquells llavis fins tan vius.
– Porto tres anys estudiant medicina tradicional xinesa -explico.- Ha estat sort, no pas que realment tingui gaires coneixements de plantes…
– Uh! Wow! -la veu d’en Josep trenca el moment.- Per casualitat tu no estaràs en la carta per demanar-te, oi? -diu mirant-se la Kassia amb obscenitat.
En Josep és un noi més alt que jo, corpulent i esportista, que normalment se’n duu totes les noies de carrer. Faig metre vuitanta, així que calculo que en Josep deu fregar el metre noranta. És atractiu i té un d’aquells somriures que captiven totes les mirades. Tot el que ostenta de bellesa li falta d’intel·ligència, motiu pel qual sovint diu coses com les d’ara. Però inexplicablement aquesta mena de frases tenen un efecte inesperat per mi i sovint acaben en un número de telèfon sobre un tovalló de paper.
Miro la Kassia per veure com reacciona i de cop m’adono que el comentari, lluny de caure-li bé, l’ha incomodat visiblement. Mentre en Josep riu completament aliè a la sensibilitat de l’altra, la Kassia estreny el puny entorn el bolígraf amb una ràbia que mira de contenir per no esclatar-la.
– Ok, Josep, què tal si deixes de fer l’idiota i senzillament seus? -no se m’acut res millor per dir.
*
La mirada del Josep es clava amenaçant sobre els meus ulls, però em mantinc ferm i l’aguanto la mirada amb la meva quietud habitual ja recuperada. No m’agrada que molestin les persones, especialment em desagrada que els homes molestin les dones perquè es creuen el centre del món.
– Tranqui, Puig! No voldràs que tu i jo acabem malament!
– Com acabem tu i jo, si t’he de ser sincer, m’és ben igual. Vols que t’ajudi a estudiar o no?
El meu to sona imperatiu i el Josep em mira desafiant. Però al final s’empassa el seu orgull i decideix seure en la seva cadira fingint que té alguna mena d’interés sobtat en la carta del local.
– Aleshores el batut de pera i kiwi? -em pregunta la noia mirant de tornar a la suavitat d’abans amb esforços visibles.
– Sí, gràcies- somric.
– Jo voldré… -comença a dir en Josep.
Però la Kassia gira sobre els seus talons i marxa sense mirar-se ni tan sols el noi. I amb un pam de nas, el Josep em mira i exclama amb efusivitat.
– Has vist? De què va la tia aquesta?
– Relaxa’t i ventila, maco, que et donarà un patatús si segueixes parlant així…
– I tu què? Fent-te l’important davant la noia? Però a veure… tu folles?
Ja hi som. Quina mania tenen a la facultat per fer-me aquesta pregunta… com si a algú l’importés què en faig de la meva activitat sexual… O què en deixo de fer…
– Jo crec que ets maricó però no t’atreveixes a sortir de l’armari. O poder és que ningú vol estar amb tu…
Busca tocar-me els nassos mentre em limito a treure el llibre d’Urbanística de la motxilla.
*
Amb la meva calma habitual obro l’exemplar per la part de l’índex i organitzo mentalment com abordar la matèria per ajudar al brètol que continua burxant-me. De vegades no m’entenc: per què nassos he d’ajudar a un noi que s’esforça en fer-me mal?
– Escolta Josep -dic completament alié a les seves paraules,- quina és la part que més et costa? No m’ho vas acabar de concretar aquest matí.
El Josep em mira perplex, ofès per la meva poca consideració davant dels seus esforços, i finalment nega amb el cap.
– No arribaràs enlloc, Puig, ets un fracassat.
Afablement el miro i somric. Amb un somriure que em surt de dintre, que vol ser càlid i amistós. Després miro de nou l’índex i assenyalo un tema en concret.
– Això?
En Josep agafa el llibre i el gira per llegir el tema que he assenyalat. Finalment aixeca la mirada i assenteix efusivament.
– D’acord, doncs comencem…