Autoria: Marc Fernandez
Diumenge, 28 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
En el silenci de la nit sembla que la ciutat s’ha apagat definitivament. Les balconeres obertes deixen passar l’aire per tal de ventilar l’habitació. És la segona vegada que estic en aquesta habitació des de que vaig conèixer el Joan i mai m’havia parat a observar-la, amb el cap en unes altres coses.
L’estança que es deixa veure en una penombra trencada per la llum titil·lant de les espelmes guarda unes formes i colors suaus que reflexen molt fidedignament la forma de ser de qui l’habita. Predominen els colors blancs i tons pàl·lids, tot i que en algun punt destaca algun color pujat, com ara el to terrós de les totxanes vistes en la paret que és al meu cap.
De la mateixa manera, les formes arrodonides aquí i allà expressen la seva suavitat predominant. Així, el capçal i els barrots de cortines de forja prenen formes ondulants ben marcades, com els respatllers de les dues cadires que pengen de la paret. Les butaques orelleres també són predominantment arrodonides, i la tauleta que les acompanyen té el sobre de marbre de forma circular. Només les prestatgeries que ocupen tota la paret del davant (d’uns quatre metres per gairebé tres d’alçada) i els llibres que les poblen trenquen aquesta línia amb formes rectes ben marcades. Ara que m’hi fixo, no hi ha cap punxa a la seva habitació, cap angle, cap hostilitat…
*
Apreciant tot el conjunt sota la influència de la dança de la flama que l’il·lumina, semblaria que tota l’habitació ballés o estigués en constant moviment. I arriba un moment que si em deixo portar em sembla com si la mateixa bategués fortament. Pum pum. Pum pum. Pum pum. L’habitació del Joan batega amb la seva quietud habitual, amb un ritme pausat i tranquil, inspirant pau i calma en cada respiració. Si tanco els ulls, la fragància corporal del Joan m’embriaga i es cola per tots els poros del meu cos. Respiro i transpiro en Joan. Un Joan que descansa sobre el meu pit, dolçament arraulit.
– Dorms? -pregunto en un xiuxiueig per si de cas.
– No. Senzillament t’escoltava.
Ell sempre parla en un to extremadament baix fins el punt que de vegades costa d’escoltar-ho. La seva veu és un murmuri que convida a la tranquil·litat, i cada vegada que parla deixa anar les paraules de forma lenta, encara que no en excés; suficient com per asaborir cadascuna d’elles com el millor dels sommelier ho faria amb un bon vi.
– Em sento connectat amb tu, Marc. I això m’omple d’alegria i de goig.
– No sé si entenc molt bé què vols dir, però diria que he sentit alguna cosa semblant. És com si no estiguessis fora de mi, sinó dintre. Té sentit això que dic?
– Per què no l’hauria de tenir? -aixeca lleugerament el cap per mirar-me. La seva pregunta ve acompanyada d’un ampli somriure i quan el miro el cor em salta dintre del pit.
Els seus ulls brillen amb la mateixa força que sempre i quan m’endinso en ells em sento segur i protegit. Dintre seu sento que no em pot passar res i, així, decideixo guarir-me en el seu cor per uns instants que ell respecta afablement.
*
– Suposo que voldràs alguna explicació de què ha passat aquesta tarda, no? -dic finalment omplint els pulmons de coratge.
Aquest matí i aquest migdia me l’he passat obrint el meu cor a la Kassia. I sembla que el dia no podia acabar d’una altra manera i ara m’hauré d’obrir amb el Joan.
– Només si a tu et ve de gust. Entenc perfectament que tens les teves històries i no seré jo qui et jutjarà per la forma en la qual les gestionis. De les quatre coses que has deixat anar he entès alguna cosa. Per la meva banda, tot està bé, així que no necessito cap explicació.
– Què creus haver entès? -dic encara sorprès per la seva resposta.
El Joan s’incorpora fins quedar assegut sobre el llit, amb les cames creuades en la postura de meditació que habitualment empra. La seva flexibilitat corporal em provoca enveja, ho reconec, i no puc evitar somriure. Aprecio aquests detalls mentre ell endreça les seves idees.
– Diria -es llença finalment- que tens un aferrament sexual important ja que per tu serveix de catalitzador emocional, que tens alguna història personal important encara per tancar, que tens por a deixar-te veure especialment en segons quins entorns, i que a banda d’estar-me coneixent a mi estàs coneixent una altra persona. Res de tot això em fa tirar enrere en la meva motivació per coneixe’t -somriu.
Arrufo el nas davant les seves conclusions. De vegades sento que el Joan es cola en els meus pensaments fins el punt que m’hi jugaria el dit gros del peu dret a que si estiro de qualsevol dels fils que ha apuntat en treu més coses de mi. Suposo que ha volgut ser curós i no entrar massa, però la seva mirada em deixa clar que sap més.
*
– Tu també estàs alineat amb les no-monogàmies? -pregunto encuriosit alhora que evito les qüestions més primordials.
– Mai havia sentit a parlar d’aquesta etiqueta. Entenc que es refereix a alguna forma relacional que s’oposa a la monogàmia, no?
– A mi m’han presentat el concepte fa res i menys.
– Aquesta tal Kassia?
– Bona memòria. No és un nom fàcil de recordar.
En Joan somriu de nou, si és que en algun moment es relaxa el seu somriure.
– A la universitat vaig conèixer una Kassia.
– Ah, sí? Tu vas estudiar ADE?
– No. Vaig estudiar arquitectura, però les vicissituds de la vida m’han portat a treballar com a CEO. Bé, en realitat era la idea inicial, però tenia una espineta clavada amb l’arquitectura perquè m’agrada molt tot el seu món, en cadascun dels seus àmbits.
– Mira que he xerrat amb la Kassia i mai l’he preguntat si ha estudiat alguna carrera. Tampoc no sé de què treballa… -arrufo el nas.- Ara que hi penso… crec que va estar parlant amb la Ruth sobre una empresa on treballa aquesta noia. Uhm… No recordo el nom. Era alguna cosa com “font”.
– Fontec? -la sorpresa del Joan és força majúscula.
– Podria ser. La coneixes?
– És una de les empreses que dirigeixo… I aquesta Ruth és una noia que vesteix gòtica?
– Si! -ara la sorpresa és meva.
– I la tal Kassia és pel-roja amb els cabells llargs ondulats?
No responc. La vida comença a espantar-me. No fotis que la Kassia i el Joan es coneixen!
– Recordo que era una noia amb un gran cor, preciosa. Em va fer de suport en un moment en que la meva vida era un autèntic desastre. Després vam perdre el contacte o poder vaig ser jo que vaig fugir d’ella…
– Fugir d’ella… -repeteixo.- Espera. Com? Tu ets humà?
*
El Joan riu davant la meva ocurrència, d’aquella forma que només ell podria fer: un riure completament silenciós però que contagia la seva alegria profundament arrelada al cor. Així, els ulls se li entornen fent que la brillantor encara llueixi més i la seva cara s’il·lumina com una lluna plena esplendorosa.
– D’acord -dic finalment,- aleshores resulta que tu i la Kassia us coneixeu.
– Per les pistes que m’has donat semblaria ser ella, si.
– Doncs has de saber que la tens com a veïna, en l’àtic.
El Joan obre la boca en un nou rictus de sorpresa que em fa molta gràcia. No puc deixar de delectar-me una bona estona amb un Joan que em mira perplex davant la darrera informació que he aportat. Finalment aixeco les celles en veure’l tan quiet i silenciós.
– Has de saber, Joan, que a més a més la Kassia és molt fan de la teva Fontec. Se la veia molt entusiasmada parlant amb la Ruth al respecte i no parava de fer-li preguntes, tot i que la pobre noia no feia més que dir-li que ella és la informàtica i no en sap res del que es cou… -ric.
El Joan torna a riure d’aquella forma i m’entren unes ganes inaguantables d’abraçar-lo, però em continc.
– Poder la meva funció en aquesta orquestra era senzillament facilitar el vostre retrobament -dic ara amb la mirada perduda.
– Certament la vida no deixa de ser curiosa i retorçada en determinats moments -riu.- M’agradarà molt retrobar-me amb ella. A tu et sabria greu?
– … -el meu cor s’encongeix davant la pregunta del Joan.- No… -menteixo.
*
El Joan em mira fixament els ulls i la cara; s’ha posat seriós. Té cap sentit intentar enganyar aquest home que està dintre del meu cap? No puc evitar defugir la mirada i acabar de delatar-me. Per la meva sorpresa la seva resposta és una carícia suau en el braç. Quan el torno a mirar em somriu dolçament.
– Podríem quedar els tres.
– És una tonteria que no podeu quedar els dos perquè ara em poso gelós.
– Jo no et veig gelós. Senzillament tens por, però de ben segur que faràs front. També veig la teva valentia i el teu coratge -somriu.- No hi ha pressa, avança al teu ritme, i quan et sentis preparat organitzem una trobada amb la Kassia. Em farà molta il·lusió.
– Joan, no cal que siguis condescendent amb mi, home! Sou veïns i bé un dia podries necessitar sal! Què? No aniràs a la Kassia perquè jo estic amb les meves mogudes? Va, home, no em facis riure! -sento que m’estic enfadant i per primera vegada connecto amb la impotència que devia sentir la Kassia cada vegada que jo la tractava de forma igualment condescendent.
– D’acord, Marc. Perdona si t’he fet mal amb les meves paraules -el seu to és afable.- Només vull que entenguis que no necessito que canviïs res per mi, que m’està bé tal i com ets. Et veig prou conscient com per superar-te a tu mateix i si en algun moment les coses m’afectessin d’alguna manera t’ho faria saber. El que vull dir és… que no cal que menteixis ni que facis res que no et vingui de gust. No tinc pressa. Poques coses hi ha realment urgents a la vida, i retrobar-me amb la Kassia no és una d’elles. M’explico?
*
Assenteixo amb el cap sense saber molt bé què dir. No estic acostumat a que em tractin de forma tan amable, la veritat, i per un moment el cor se m’encongeix i els ulls s’humitegen. La Gisela és una dona afable també, però quan hi vivia amb ella el meu caràcter era més rude, per la qual cosa no vaig donar-li mai l’oportunitat de crear un vincle profund en aquest sentit.
A més, a mesura que he anat guanyant anys, sentia com una part de mi s’enduria més i més cada dia, la part que es dedica a la meva feina. Però no és menys cert que paral·lelament una part de mi ha guanyat sensibilitat; una sensibilitat que només deixo sortir en la meva intimitat, estant sol, d’acord, però sensibilitat al cap i a la fi. M’agrada llegir i escriure poesia i contemplar la bellesa de les coses. Però tinc por que si deixo massa espai a aquestes coses, se m’acabi menjant.
Bé, cabòries meves!
I ara el Joan interpel·la aquell Marc sensible i sensitiu amb les seves paraules, el seu to, la seva amabilitat i generositat… Al seu costat em sento contínuament vulnerable i alhora fort. És una sensació curiosa que mai abans havia sentit. Ell és capaç de treure de mi el millor i constantment ho verbalitza. Ell em veu com una gran persona, però jo tinc el meu recel. No em crec una gran persona i no m’hi veig quan diu que sóc capaç de… Bé, certament no sé què nassos veu en mi!
– Ha estat un dia prou llarg. Et sembla si dormim, Joan? -dic finalment.
– Jo també estic cansat. Em sembla una bona idea -somriu.
Tot li està bé, a aquest home, i no sembla que res el molesti…