Allò que creiem, creem. Si crec que em tornaran a trair, generaré les causes perquè això passi. Tensaré la corda fins que l'altra part se'm planti. I després, què em diré? "Veus, Ivan? Al final tothom s'acaba afartant de tu i t'acaben traint...". No recordaré que he estat jo qui ha posat la primera pedra perquè aquella situació es donés...

Què vol dir amistat? Com se sap quan s'estima? Qui decideix que una persona és bona o dolenta? Quan es construeixen les personalitats? Qui som? (...) Som?

La meva ment és com el cel blau que, infinit, acomoda els núvols i els deixa passar sense aferrar-se. Els núvols són les pertorbacions mentals que sorgeixen de la meva confusió. Respiro en el cel blau, la meva ment, mentre deixo passar els núvols de tempesta, sense aferrar-me. Respiro...

Ser o no ser, aquesta és la qüestió, va dir Shakespeare. I al final sembla que ni ser ni no-ser, sinó experimentar...

Ivan és l'oposat de pau, serenor, paciència, generositat... Crec que no tinc cap virtut. I encara i així n'Helena, na Kassia, en Pere i en Joan m'estimen. Quina creu els ha tocat amb mi...

Què veus a la imatge? Què decideixes veure?

No hi ha patiment ni felicitat fora de la ment. Al contrari, el relat que ens construïm de les coses que ens passen és la font de tot malestar i tot benestar. Ser-ne conscient dels relats que ens travessen ens pot ajudar a generar una vida afable, compassiva, generosa i joiosa...

Qui sóc jo? Aquesta és la pregunta que suposo tothom persegueix poder respondre. "Qui sóc jo?" determina els meus límits, em col·loca en el món, em posiciona, i em permet ser i estar. "Qui sóc jo?" és la clau que em permet jugar la partida social en el taulell de la nostra cultura; em permet sentir-me part i evitar així l'exclusió que em recordi que no sóc suficient, que no sóc ningú. Perquè jo sóc algú, al cap i a la fi, oi? O no...

Llum i foscor travessa el meu cor; palpitacions, llàgrimes, suor. I en el fons, un somriure encisador... De qui és?

La família Puig és una d'aquelles famílies que se les en diu estructurades. La primera vegada que vaig sentir aquest concepte va ser en Serveis Socials, quan s'estava valorant la idoneïtat de la família perquè en passés a formar part. A diferència de la meva família biològica, els Puig mantenen un equilibri perfecte entre la satisfacció de les necessitats individuals i les del grup. S'esforcen en respectar els espais propis i els espais conjunts, i les interaccions amb el món fora de casa són agradables. Els Puig ho parlen tot i prenen les decisions entre tots, escoltant-se, respectant-se i participant de forma activa. Quan sorgeix un problema (bàsicament provocat per…