Autoria: Kassia Langley
Diumenge, 28 de maig de 2017
Mercat Nou, Sants, Barcelona
Desconec quanta estona ens hem passat abraçats. Per mi podria haver estat així la resta de la meva vida. El cas és que quan desfem l’abraçada els dos estem somrient. Ens mirem una llarga estona als ulls. Els del Marc brillen com dos sols i no puc evitar quedar-me fascinada. Somric com una autèntica idiota… Mai havia sentit les famoses papallones a l’estómac. Tampoc mai havia sentit com els peus se m’enlairaven com si la força de la gravetat no anés amb mi. I ara estic sentint totes aquestes merdes que em pensava que només passaven a l’adolescència i que jo vaig passar de puntetes. Quan sóc conscient dels meus pensaments no puc evitar riure.
– Estàs contenta? -em pregunta el Marc en veure’m riure.
– Molt.
– Jo també estic content. L’abraçada m’ha semblat d’allò més restauradora…
– Si, oi? Ens hauríem d’abraçar cada vegada que ens veiéssim.
– Això vol dir que vols veure’m més?
– Depèn. Pot quedar-se aquest Marc que ha tret el cap en els darrers minuts?
– Com és aquest Marc?
– Autèntic.
Estereotips
– M’agradaria molt -el Marc abaixa el cap i mira el terra una bona estona.- Sóc conscient de l’impacte que tenen les meves paraules en tu. Podria justificar-me pensant que ets especial i que el problema no són les paraules en si, sinó la teva sensibilitat. Però el contrast entre les dues preguntes que t’he fet, em fa adonar-me que les paraules tenen un pes i que la intenció, per bona que sigui, no és suficient.
– Bé… en honor a la justícia he de dir que sóc bastant sensible, especialment en matèria d’homes. Més enllà de les meves experiències reconec que ho poso molt difícil. Dit això, m’agrada que paris atenció a la teva forma d’expressar-te. T’honora. Crec fermament que les paraules són les que construeixen la realitat del dia a dia i, sovint, tenen més pes del que ens pensem.
*
– A això em refereixo. Quan he formulat la primera pregunta estava convençut que ho estava fent bé. Però un “t’ho preguntaré només una vegada: vols que marxi?”, a la llum de la segona pregunta, em sona ara fins i tot agressiu.
– A mi també m’ho ha semblat -dic posant cara de pomes agres.
– Costa desprogramar-se d’una manera de pensar i parlar… Reconec que sóc directe, clar i que m’agrada la concisió. El meu caràcter és marcadament directiu, tot i que intento suavitzar-ho amb tu. Però el primer tret sempre és en aquesta línia, i haig de fer un esforç gran per repensar-me. No sé si estaré sempre a l’alçada de les circumstàncies.
– En un home s’espera que sigui tal i com dius. Se us permet aquesta relativa i passiva agressivitat en benefici de l’eficiència. Un bon lideratge masculí és tal i com expliques. De fet, és un tipus de lideratge que moltes dones assimilen per poder desenvolupar-se professionalment. Personalment em sembla terrible.
L’ou o la gallina?
– M’agrada la teva forma de pensar, la qual cosa no vol dir que estigui d’acord amb tot. Però sí, els estereotips pesen. Què va ser abans: l’home o l’estereotip? -ric davant el símil.- En qualsevol cas, i no és una justificació, estic travessat pel masclisme. Reconec que em surten moltes masclitades. M’agradaria tenir l’opció de corregir-les abans que posis el crit al cel. Però també entenc que per tu no deu ser fàcil.
El Marc agafa aire abans de seguir parlant.
– És el peix que es mossega la cua: els homes t’han fet mal i els has negat qualsevol concessió. Què ha de canviar primer? Que hi hagi un home-miracle que aguanti la tempesta o que tu facis una concessió si algun home treu una bandera blanca? És un dilema, perquè qualsevol opció té riscos emocionals importants. I no vull desentendre’m. Què et sembla si busquem una expressió-clau que puguis activar quan el que estàs rebent (paraules, accions, etc.) no t’agrada?
M’escolto el Marc amb perplexitat i trigo en reaccionar a la seva proposta. Repaso mentalment el què m’ha dit i sento una mena de connexió que mai abans havia sentit. Mola que hi hagi algú que em tingui en tanta consideració després de com l’he tractat. Mola que algú posi les coses a lloc amb tanta paciència. Sóc conscient que aquesta paciència no és infinita i que el Marc m’està oferint una tercera via per tal de trobar la solució plegats, sabedor que efectivament la seva paciència no és infinita. De fet, si tal com diu és un home tan directiu la paciència que ja ha mostrat és fins i tot massa.
Què vol dir masculí? Què vol dir femení?
– Dius ser molt masculí en la teva forma de fer, però també tens punts molt femenins…
El Marc mostra sorpresa davant el meu comentari i s’entreveu una lleugera ofensa que ràpidament deixa passar de llarg.
– No estic acostumat a mostrar aquests “punts” més sensibles. Per això em costen.
– No t’agraden?
– No encaixen en els entorns on em moc. I alhora em generen inseguretat.
– No sembles insegur ara mateix, al contrari, sembles molt segur de tu i del que dius.
– Se’m dóna molt bé aparentar, Kassia.
– Ostres… i m’ho confesses tal qual? Sí que t’estàs arriscant davant meu…
– M’agrada que apreciïs el gest. Si et fa sentir bé, almenys té sentit fer-ho.
– Et sents malament?
– Com dic, no m’agrada mostrar-me vulnerable.
Bazinga!
Torno a abraçar breument al Marc com senyal d’agraïment. Abraçada noto la tensió en els seus braços i en la seva esquena. M’adono també que està suant, i que el cor li batega ràpid, no tant per l’excitació sinó pel nerviosisme. “Sí que se li dóna bé disimular, si…”, penso.
– Quina seria l’expressió? -pregunto finalment amb el cap recolzat sobre el seu pit.
– Què et sembla “Bazinga!”?
– M’encanta!! -ric.
– És unilateral. Cada vegada que allò que rebis no t’agradi (i vulguis posar temps entre el missatge que t’arriba i la teva reacció), pots emprar l’expressió. Serà una invitació a que em replantegi allò que estic dient. Et sembla bé?
– A nivell teòric em sembla perfecte. A nivell pràctic, cal veure si seré capaç.
– Jo crec que n’ets capaç, la qual cosa no vol dir que puguis errar. Al principi et serà més difícil perquè estàs acostumada a la resposta immediata. Acció-reacció. Però a mesura que vagis intentant-ho veuràs com ho aconsegueixes més sovint. Si m’ajudes de tant en quant a mi ja em servirà per oxigenar-me.
– Podem provar-ho…
Tancament
Arribats a aquest punt i sense voler badallo de forma grotesca com si no hi hagués un demà.
– Ai! Perdona… entre anit que no vaig dormir gaire i les caminades d’avui que porto a les espatlles em sento realment esgotada. Si no et fa res, em retiro a dormir.
– Voldràs que ens veiem demà?
– M’agradaria molt! -somric.- Però vull posar una condició.
– Quina?
– M’agradaria que m’expliquessis el perquè de la teva por a sentir-te vulnerable… -poso una ganyota múrria que desperta un somriure en el Marc.
– D’acord… -riu finalment.
El Marc m’agafa de la mà al temps que somriu. Juga una estona amb els meus dits, totalment absort. Quan acaba, em somriu i em dóna la bona nit.
– Fins demà, Kassia. Que descansis -diu al temps que em dóna un petó al palmell.
– Fins demà, Marc. Descansa tu també.
El Marc
El Marc baixa els esglaons un a un i quan arriba a la porta es gira per acomiadar-se amb la mà. Retallat per la llum de la farola del davant em sembla encara més guapo.
D’estatura mitjana, un pèl més alt que jo; deu fer 175cm o alguna cosa així. La seva complexió també és mitjana i es nota que l’agrada cuidar-se. Va sovint al gimnàs per fer força i ioga, una combinació curiosa. Té els cabells curts, arrissats i ben rossos. Porta els laterals tallats amb la màquina, ben curtets, de manera que els rínxols de dalt destaquen encara més. Els seus ulls són blau clarets, profunds i brillants. I té les faccions ben marcades. És de pell extremadament blanca i no té cap marca distintiva; una pell purament neta, no com la meva plena de pigues per tot arreu… L’agrada vestir casual, amb texans curts i samarretes ajustades. També vesteix camises informals que marquen el seu cos d’una manera molt suggerent. Ho sé per la pila de fotos que té penjades d’ell al perfil de l’OkCupid.
*
El Marc té una d’aquelles belleses de noi de portada. Saps el que vull dir? És atractiu i té una mirada segura que penetra profundament i un somriure captivador. Crec que és tan atractiu per la seva simetria facial que li confereix una harmonia gairebé celestial. I ara, amb els clarobscurs que produeixen les llums del carrer, la seva bellesa es remarca encara més en una combinació que em fa sentir irremeiablement atreta. N’estic convençuda que deu tenir pretendentes a patades i, en canvi, és aquí amb mi. Ja ho pot ben dir que l’agraden els reptes!
*
Finalment el Marc marxa i em quedo sola a les escales mirant com la porta es tanca ben a poc a poc. Quan finalment fa el “clonc” definitiu començo a pujar els esglaons que em separen de casa meva. L’escala és tan estreta que no hi ha manera d’encabir un ascensor, però a mi m’està bé pujar i baixar escales a peu. És una manera saludable i gratuita de fer exercici cada dia.
Quan arribo al meu replà paro atenció al silenci de l’escala. Sembla que tothom dorm o és fora de casa. La quietud en l’edifici és absoluta, la qual cosa fa que el batec del meu cor encara se senti més. Mentre giro la clau en el pany recordo els darrers moments del dia amb el Marc i no puc evitar dibuixar un gran somriure… Mai m’havia sentit així…