No som ningú. Tant bon punt estàs viu com de cop estàs mort. Tant bon punt tot funciona, com de cop el cap s'apaga i es desconnecta. No som ningú...

De vegades, només de vegades, la forma més senzilla d'estar ben a prop d'algú és guardar una distància. Marxar per poder estar ben a prop. Puta vida...

Si em trio, perdo; si et trio, guanyo. Com puc aprendre a triar-te per deixar de trair-me? T'anhelo, et desitjo; no com un cos, no com una possessió... Poder l'únic que vull és fondre'm en la teva ment i desaparèixer com l'Ivan Lazarev que conec, que tothom coneix...

Quan estic a l'insti em sento una persona radicalment diferent. M'amago darrera d'una façana de bon noi, de bon amic, de bon estudiant... i tromfo. Si no fos pel cost tan elevat d'estar-se tot el puto dia fingint ser una altra persona, la vida seria relativament fàcil. No cal compartir res amb ningú, no cal explicar res de la teva vida, ni allò que penses o sents, ni la teva història... Desapareixes darrera d'una màscara social que et cobreix per complet i, fins i tot, provoca que de tant en quant t'oblidis de tu mateix. Almenys fins que torno a casa i els Puig em recorden d'on vinc i qui…

Allò que creiem, creem. Si crec que em tornaran a trair, generaré les causes perquè això passi. Tensaré la corda fins que l'altra part se'm planti. I després, què em diré? "Veus, Ivan? Al final tothom s'acaba afartant de tu i t'acaben traint...". No recordaré que he estat jo qui ha posat la primera pedra perquè aquella situació es donés...

Què vol dir amistat? Com se sap quan s'estima? Qui decideix que una persona és bona o dolenta? Quan es construeixen les personalitats? Qui som? (...) Som?

La meva ment és com el cel blau que, infinit, acomoda els núvols i els deixa passar sense aferrar-se. Els núvols són les pertorbacions mentals que sorgeixen de la meva confusió. Respiro en el cel blau, la meva ment, mentre deixo passar els núvols de tempesta, sense aferrar-me. Respiro...

Ivan és l'oposat de pau, serenor, paciència, generositat... Crec que no tinc cap virtut. I encara i així n'Helena, na Kassia, en Pere i en Joan m'estimen. Quina creu els ha tocat amb mi...

Llum i foscor travessa el meu cor; palpitacions, llàgrimes, suor. I en el fons, un somriure encisador... De qui és?

La família Puig és una d'aquelles famílies que se les en diu estructurades. La primera vegada que vaig sentir aquest concepte va ser en Serveis Socials, quan s'estava valorant la idoneïtat de la família perquè en passés a formar part. A diferència de la meva família biològica, els Puig mantenen un equilibri perfecte entre la satisfacció de les necessitats individuals i les del grup. S'esforcen en respectar els espais propis i els espais conjunts, i les interaccions amb el món fora de casa són agradables. Els Puig ho parlen tot i prenen les decisions entre tots, escoltant-se, respectant-se i participant de forma activa. Quan sorgeix un problema (bàsicament provocat per…