Arrenquem!

Autoria: Kassia Langley

Divendres, 26 de maig de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona

La Ruth

No és fins gairebé les set de la tarda que la Ruth dóna senyals de vida. Després de diversos missatges de xat infructuosos i una trucada sense cap èxit, finalment pica a baix.

– Perdó! -s’excusa al temps que tanca la porta de casa quan hi entra.

Una dona en la treintena entra al menjador vestida amb un vestit curt negre de gasa d’un estil vintage i gòtic. La vora del vestit és irregular i les espatlles queden al descobert de manera molt sensual. La part del darrera es subjecta amb cordons que deixen entreveure l’esquena. Porta els cabells tenyits de vermell i recollits de forma informal, amb flocs independents que deixen veure l’ondulació natural. Sobre del cap porta una diadema amb ornaments florals (roses negres, majoritàriament). A joc, porta un collaret i pendents d’encaix també negres. I als peus, unes botes negres amb plataforma. Té la pell extremadament pàl·lida i contrasta amb els llavis pintats de vermell fosc i els ulls ben marcats. Em sembla extremadament guapa i m’adono que les fotos del seu perfil no l’afavoreixen pas. Tothom ens la mirem amb la boca oberta.

Timidesa

– Porto com quaranta minuts a baix decidint-me per pujar -diu tímida quan entra al menjador.- Reconec que estic molt nerviosa… És la primera vegada que quedo a través de l’OkCupid.
– No t’amoïnis, Ruth -dic finalment quan surto de la meva admiració.- Estava preocupada perquè no em responies ni m’agafaves el telèfon. Estàs nerviosa, dius?
– Si -reconeix tímidament la Ruth.

M’apropo per donar-li dos petons i poso especial atenció per tal de donar-los on toca. “Amb ficar la pota una vegada és més que suficient”, ric pels meus adintres.

– Si et serveix de consol jo l’he estampat un petó als morros al Marc per saludar-lo. Ha estat completament inconscient, però crec que ja no es pot ficar més la pota -li confesso quan estic a un pam d’ella i m’asseguro que la resta no em pot sentir.

La Ruth riu sense deixar anar la seva timidesa. És un d’aquells riures honestos però silenciosos. Sense adonar-se apropa la seva mà per tapar-se els llavis, com amagant-se. La miro als ulls i m’adono que la trobo especialment sexi i extremadament bonica. Ella em torna un somriure tímid que encara la fa més encantadora, just quan la resta s’apropa per saludar-la.

Atracció

Separant-me uns metres aprecio l’interès afectiu del Francesc per la Ruth. La saluda de manera extremadament càlida i es desfà en animar-la davant la confessió que ha fet en entrar. El que no sap el pobre és que la Ruth és lesbiana i no té cap interès sexo-afectiu en els homes.

Per altra banda, la indiferència que mostra el Marc respecte la Ruth fa que deixi anar un sospir, aliviada… Quan m’adono, no puc estar-me de recriminar-me mentalment: “Kassia, has vingut a jugar a rol. Concentra’t!”. I mentre em dic això, observo atentament el Marc i la Ruth, el Marc i la Ruth… el Marc i la Ruth. “Qui dels dos em follaria abans?” Al final se m’escapa un riure que fa que tothom em miri atentament. I una altra vegada la vergonya s’apodera de mi. Mai havia fet tant el ridícul com avui… 

La partida

– D’acord! -ens crida de cop la Nuri.- Què us sembla si ens posem a jugar? Amb la tonteria ja s’han fet les set ben passades. Jo seuré aquí, la resta disposeu-vos com volgueu.

La Núria seu en una de les puntes de la taula, per tal de controlar visualment a tothom. Presidint l’altra punta de la taula es col·loca el Marc. Davant seu hi ha un sobre que es mira encuriosit, però no gosa tocar fins rebre l’ordre de fer-ho. Jo m’assec a l’esquerra del Marc i la Ruth a la seva dreta, de manera que les dues quedem l’una davant de l’altra. Al costat de la Ruth, pren seient el Francesc. I el Joaquim seu entre la Nuria i una servidora, davant del Francesc.

El sobre…

– D’acord… -torna a parlar la Nuri.- Cadascú de vosaltres té un sobre just davant seu. Aquest sobre guarda la fitxa que li tocarà jugar. Podeu modificar el sexe i afegir el nom que desitgeu al vostre personatge. La fitxa conté una sèrie d’aspectes que són secrets, per la qual cosa intenteu evitar mirades indiscretes a les fitxes dels vostres companys i sigueu curosos a l’hora de mostrar les vostres fitxes. En principi el joc recomana que els personatges els facin els jugadors, però com que tinc molt clara la història que us vull dirigir, m’he passat pel forro algunes normes del reglament.

Quan diu això calla i ens fa una senyal per tal que obrim els sobres. Cadascú ens llegim la nostra fitxa atentament. M’encanta aquesta forma de començar. Personatges pregenerats completament aleatoris. Tot disposat per començar a jugar des del minut zero. M’encanta la Nuri!

Èxit

Al principi ens costa d’arrencar, però poc a poc ens anem animant i la partida comença a generar caliu i ens absorbeix a tots fins el punt que quan ens adonem són les onze de la nit passades. Cadascú amb el seu estil aporta color, emocions, descripcions, interpretacions… que donen vida a la història que la Nuri ens va plantejant. La introducció ens ha ocupat més de quatre hores i ens ha deixat esgotats mentalment, però la satisfacció regna en l’ambient i tots coincidim en trobar-nos de nou divendres vinent per continuar la partida.

Sembla que l’experiència ha estat un èxit i per quan toca marxar a casa continuem emocionats recordant moments entranyables o divertits de la partida. La Nuri, tot i ser nova en aquest món ha dirigit magistralment i ens ha mostrat les seves dots artístiques aportant objectes clau de la partida fets de fang… escrits cal·ligràficament preciosos… mapes dibuixats a mà… La música també ha triomfat amb peces específicament seleccionades per moments concrets que afegien una nota emocional profunda. He gaudit de la partida com una nena petita i el sabor que em queda és extremadament positiu.

Aportacions

A més, m’ha agradat la forma de jugar dels companys. S’ha notat la dilatada experiència del Francesc, especialment al principi quan tots estàvem sense saber molt bé què fer. Ha estat curiós com el Marc, ràpidament, s’ha agafat el rol de lideratge. La Ruth ha fet interpretacions magistrals que fins i tot m’han emocionat en moments concrets; semblava una actriu en plena efervescència. El Quim ha afegit notes d’humor amb un personatge entranyable i maldestre per parts iguals. I jo he deixat volar la imaginació completament fins el punt que podia visualitzar els espais o paisatges amb tot luxe de detalls, la qual cosa m’ha permès introduir descripcions acurades que ens facilitaven indirectament (i estratègicament) ajudes mecàniques improvisades… 

Seguim?

– Són les 23:26 de la nit d’un divendres qualsevol i estic amb un subidón de tres parells de nassos -dic quan ja ens estem tots al rebedor de casa de la Nuri i el Quim per acomiadar-nos.- Algú vol anar a prendre alguna cosa?
– Jo m’apunto -diu ràpidament la Ruth, no sense el seu punt de timidesa imprès en la resposta.

La Nuri i el Quim es miren i just quan es volen pronunciar el Marc i el Francesc, a l’uníson, s’afegeixen a la convocatòria improvisada.

– Nosaltres demà matinem -diu finalment la Nuri,- però per una nit que dormim menys no ens passarà res. Ens apuntem!!
– Quin èxit! -dic emocionada.

El drama

Comencem a sortir al replà quan la porta del costat s’obre. El Biel surt de casa seva acompanyat d’una dona jove, aproximadament de la meva edat. En veure’m es queda un moment astorat.

– Hola… -saluda visiblement nerviós.

La seva mirada es clava sobre els meus ulls. No puc evitar posar cara de desgrat davant el descobriment. La Nuri insistia en què jo l’agradava al Biel, però era evident que no tenia cap mena d’interès. I aquí, davant meu, tenia la resposta: una dona ben bonica que sortia de casa seva, poc abans de la mitja nit. Anirien també a prendre unes copes i a gaudir de l’oferta nocturna de la gran urbe?

La Nuri, que nota ràpidament la tensió en l’ambient, intenta trencar el gel.

– Ei, Biel! Què tal? -pregunta en un to forçadament animat.

El Quim, que nota ràpidament la meva frustració, m’agafa de la mà. Es nota que és un acte reflex que no ha pensat gaire i no puc evitar mirar-me’l perplexa. Com tampoc puc evitar riure davant de tot plegat. Tercera vegada que faig el ridícul davant de tothom.

Fortalesa?

D’acord. El Biel està amb una dona. Tampoc és la fi del món, no? Era evident que no tenia cap interès en mi. On és la novetat? Per què aquests dos brètols (la Nuri i el Quim) em tracten com si fos una nena petita que no pogués superar un mal d’amors? Per què el Quim m’agafa de la mà? Començo a exasperar-me.

Estic en aquests pensaments quan de cop em dono compte que em cauen dues llàgrimes.

D’acord. Sentir-se lletja i rebutjada constantment no és plat de bon grat. I pel que sembla no sóc tan forta com em pensava… Quina merda!