Autoria: Kassia Langley
Divendres, 26 de maig de 2017
Ramon y Cajal, Gràcia, Barcelona
En Biel
En Biel és el germà gran de la Nuri; en té un altre de més petit, n’Aleix. La Nuri i el Biel es porten només setze mesos i tenen una relació molt estreta, fins al punt que es van comprar els pisos junts. El Biel viu al costat de la Nuri i el Quim, porta amb porta. Treballa com administratiu en unes oficines al centre de la ciutat, i els divendres sempre arriba sobre les sis de la tarda a casa seva. És un home solitari i per aquest motiu mai no ha volgut fer pinya amb ningú. Però a mi em té el cor robat. M’agrada des de fa anys, tot i que és un amor no correspost. La Nuri diu que si que l’agrado, però mai ha fet cap pas i tampoc s’ha deixat enganxar per les meves canyes, per molt directes que fossin.
Tirant la canya…
– Hola, Biel! Com estàs? -pregunto quan surt de l’ascensor.
– Cansat -respon concisament amb un somriure encantador.
– Sempre estàs cansat… -dic en to de burla.
– Vaig néixer cansat, es veu… Com estàs tu?
– Fantàstica ara que et veig -somric.
– Molt bé, Kassia. Passa-ho bé jugant amb la colla -diu al temps que obre la porta de casa seva.
No entenc com la Nuri pot dir que l’agrado.
– Escolta, Biel… Et vindria de gust anar algun dia a prendre alguna cosa els dos? -dic finalment agafant forces del no-res.
– Poder algun dia estaria bé… ja et diré alguna cosa.
El problema és que mai no em diu cap cosa. No hi ha res a fer… Ha suat olímpicament del meu comentari, i això que més clar no podia ser…
…sense gaire èxit
– Adéu -diu el Biel abans de tancar la porta definitivament.
– Ah! Ets aquí! -diu la Nuri que deixa treure el cap per la porta en sentir-me parlar.
– De veritat, Nuri, com pots dir que l’agrado al Biel? Sua completament de mi!! -dic al temps que passo cap a dintre de casa seva.
A la fi ens coneixem!
Ca la Nuri i el Quim
Les dues ens abracem una bona estona abans de passar dintre. L’abraçada és la nostra forma de marcar el territori de l’àmbit personal. Quan ens trobem a la feina mai ens abracem, quan ens trobem fora de la feina sempre marquem l’inici amb una abraçada. Una forma íntima de dir “això és territori personal i deixem constància”.
– No l’he vist mai sortir amb ningú, la veritat. No sé… és molt raret en aquest aspecte… Però sé que l’agrades.
– T’ho ha dit ell?
– No em cal. El conec de tota la vida. I sé que l’agrades.
– Doncs ja no sé què fer!!
– Poder no hauries de fer res…
– Bah! Qui us entengui que us compri! Anem a jugar! Ja és tothom?
– Nope. Falta la Ruth. A dintre hi ha el Marc i el Francesc.
Quan passo al menjador el Quim xerra animadament amb els dos nous. Me’ls miro a tots tres i m’adono que els seus estils són completament diferents. Sembla un acudit: Un pijo, una rastes i un casual entren en un bar i… Quan em veu el Quim se m’apropa per abraçar-me amb la seva dolçor característica.
– Com estàs, bonica? -em pregunta.
Abans de respondre’l m’abraço amb ganes al Quim. Quan portem una estona així, desfaig l’abraçada i somric àmpliament.
– A la fi el dia ha arribat. Quines ganes! -responc efusivament.- Hola, nois! -crido mirant els nous integrants.
Els nous
Dibuixo de nou un somriure ampli que em surt de ben a dintre i m’adono que em feia molta més il·lusió del que em pensava conèixer aquestes persones. M’apropo a ells i el Francesc fa el gest de donar-me dos petons que li torno de bon grat.
– A la fi ens coneixem en persona. No t’imaginava tan alt!! -dic riallera.
– Ja… a les fotos no s’aprecia la meva alçada però si… sóc molt alt -accepta el Francesc.
Quan em giro cap el Marc el miro fixament als ulls. Els seus ulls li brillen d’una manera especial i té un mig somriure posat que el fa més atractiu encara. Ell també em mira fixament.
– Hola, Kassia -diu amb una veu extremadament càlida.
Impulsivitat
Oh. oh… Amb això no hi comptava. Hi ha algunes veus d’homes que inexplicablement em posen moltíssim. Desconec si hi ha alguna explicació científica al respecte, però us juro que em passa. Així va començar la història amb el Biel; la primera vegada que el vaig sentir parlar vaig passar-me tres dies sencers fent-me palles a dojo pensant en ell i recordant la seva veu. I ara el Marc té aquell to de veu que tant m’excita… L’univers juga amb mi.
Per quan m’adono el Marc se m’apropa per fer-me dos petons i els colors em pugen radicalment fins el cap. El cor em batega fort i em poso nerviosa fins el punt que, per quan m’adono, estic completament amorrada als seus llavis. Sí, tal i com llegiu. Del no-res i perquè si, estic morrejant el tio que em va donar carbasses abans de coneixe’ns. ¡¡Tierra trágame!!
Per quan ens adonem, els dos ens separem immediatament l’un de l’altre, jo amb la mirada clavada a les meves sabatilles d’estiu i la cara vermella com un tomàquet. El silenci s’imposa com una llosa sobre nosaltres, i la penya es mira l’escena amb la boca oberta sense saber molt bé què dir ni què fer. Passades dues eternitats, finalment és el Marc que parla.
– D’acord… -riu.- Juguem?
Sense aixecar la mirada del terra m’apropo a la cuina per ajudar la Nuri a treure gots i begudes que hem portat, així com disposar pica-pica en safates. Tota la vaixella de la Nuri manté la línia senyorial del segle passat. Hortera, hortera. I mentre faenegem, les dues riem ben a gust amb l’escena que acaba de tenir lloc al menjador. No mediem paraula, senzillament ens riem.
Trencant estereotips de gènere
Encara astorada per la situació, disposo el menjar i la beguda a la taula. En aquest punt, el Quim i el Francesc s’afanyen en apropar-se també a la cuina per tal d’ajudar a disposar la taula i contribuir a trencar amb els estereotips de gènere clàssics on les dones faenegen a la cuina i els homes xerren animadament al menjador esperant ser servits.
El Marc, en canvi, és fora al balcó completament aliè al moviment de la resta de penya. Una de les vegades que surto al menjador per deixar algunes coses a la taula, no puc evitar mirar-me’l i somriure. D’acord, la situació ha estat vergonyosa per la meva banda, però una sap reconèixer quan un petó cau amb gràcia i diria que no només ha estat així sinó que el Marc, impulsivament, me l’ha tornat. Poder no és tan cert que no sóc el seu tipus…