29. Absència

Autoria: Ivan Lazarev

De vegades les persones som un enigma difícil d’entendre, creuades per actuacions silencioses que volen amagar-se a si mateixes. Formes de fer, de sentir des de la vergonya. O poder és la culpa? Amagant-nos de les mirades socials que ràpidament jutgen, que ràpidament etiqueten…

***

Dimarts, 14 de setembre de 1993
IES Marie Curie, Sants, Barcelona

A la cantonada del carrer Sagunt amb el carrer Olzinelles la Kassia s’espera en Joan i en Kendo que, puntuals, arriben agafats de la mà. Falten deu minuts perquè el rellotge de l’església toqui les vuit, els mateixos deu minuts perquè obrin la tanca de l’institut. La Kassia es mira les mans entrellaçades dels dos i sent una punxada al pit, però subtilment sacseja el cap per treure’s els pensaments que comencen a amenaçar-la.

– Aneu-vos a la merda -es diu a si mateixa.

En la distància és en Kendo que deixa anar la mà del Joan quan veu a la Kassia. “Només per vint-i-quatre hores”, es diu a si mateix. Per quan s’adona en Joan el mira sorprès davant el seu gest.

– He estat pensant tota la nit, saps? -diu el noi nipó.- I m’he adonat que plantejo els esforços molt a llarg termini i poder aquest és el meu error. Són massa grans i inabarcables. M’ho jugo al tot o res. Així que ara em plantejo els canvis només per vint-i-quatre hores. Quan passin les hores, reflexionaré i tornaré a fer-me el propòsit per vint-i-quatre hores més. Només estic provant…
– Quins canvis?
– Els que calguin perquè sentis que la Kassia té espai a la teva vida. No vull monopolitzar-te, senpai.

En Joan somriu davant la generositat del seu company i torna agafar la mà d’aquell. En Kendo arrufa les celles sense entendre però just la Kassia apareix al davant dels dos.

*

– Bon dia, bonica -diu en Joan acariciant la galta de la noia amb la mà lliure.- Puc donar-te un petó de bon dia? -somriu encantador el menut.

La Kassia somriu visiblement joiosa de la situació i assenteix amb el cap. Així, en Joan petoneja primer la galta vermellosa de la noia i després s’atreveix amb un petit frec als llavis.

– Eh, trampós, això no és un petó de bon dia! -exclama la Kassia divertida i vergonyosa alhora.- A més tenim mirons que semblen gaudir de les marranades dels altres!

En Joan riu divertit davant la vergonya sobtada d’aquella i es mira en Kendo que obre els ulls vergonyós de l’acusació que l’han llençat.

– Jo no…
– Tu no què? -exclama la Kassia sense pietat.- Segur que t’has posat caxondo!
– Què dius? Però com vols que em posi caxondo si les noies no…
– Pel Joan!
– Què? No!
– Abaixa’t els pantalons! -riu la Kassia forçant encara més els colors d’un Kendo cada cop més aclaparat.- Vinga, que t’ajudo!
– Què? Para!

En Kendo deixa anar la mà del Joan per defensar-se d’una Kassia resolta a complir allò que s’ha proposat i finalment acaba corrents carrer avall camí de l’institut, amb l’esperança que la professora que s’encarregui avui de la porta sigui benvolent i hagi obert ja l’accés. La Kassia corre darrera d’ell entre crits i riures. I el Joan, que es mira l’escena amb la perplexitat habitual, reemprén el seu camí cap a l’institut de forma més tranquil·la que els companys.

08:00 hores

– Buah! Doncs la mare es va enfadar moltíssim amb mi per haver fet campana -confessa la Kassia rascant-se efusivament els cabells.

Al seu costat en Kendo respira encara ufanosament per la carrera que s’han pegat fa una estona. I en Joan es mira l’un i l’altre delectant-se del bon humor dels dos en el dia d’avui i amb l’esperança que el bon rotllo s’allargui per vint-i-quatre hores.

– Es va enfadar molt, doncs? -repeteix el menut davant el comentari de la Kassia.
– Moltíssim. I els teus?
– No tant, sembla ser…
– Quina sort que tens!
– Els vaig explicar la meva necessitat de fer-ho i ho van entendre. La Melània també és molt comprensiva, si li expliques…
– I em moro de la vergonya!
– Si no li expliques és normal que s’enfadi… Em pensava que tenies més confiança amb la teva mare…
– No sé molt bé tampoc què explicar-li perquè ni jo mateixa sé molt bé què sento amb tot plegat.
– Ahir em va fer l’efecte que ho tenies tot més clar…
– Em va sortir el que em va sortir perquè no ho vaig pensar gaire. Si ho penso és com que em quedo bloquejada, saps? Per cert, com estàs tu, Kendo?

– Eh? -el Kendo es mira la Kassia sorprès per la pregunta.- Et vam deixar tirat. Pitjor encara, et vam deixar amb l’Ivan…
– Bé, no em va caure bé en un principi la cosa, però avui entenc millor la vostra necessitat. Reconec que he estat egoista aquestes setmanes…
– I parlant de l’Ivan, on és? Allà estan els seus amics i no està amb ells…
– Ni idea -respon el Joan.- Aquest matí havia marxat quan ens hem llevat per fer la meditació.- Tampoc estava el papa…

*

– Hauran marxat junts, doncs?
– Espero… La mama no en sabia res… Només que el papa l’ha dit cap a les cinc de la matinada que marxava i que ja en parlarien a la nit quan es trobessin. No ha dit res de l’Ivan.
– Quin misteri tot plegat…
– Jo crec -intervé el Kendo- que el Pere s’ha adonat, vés a saber com, que l’Ivan ha tornat a escapar-se. Sempre s’adona quan desapareix… Ha passat alguna vegada més en aquestes setmanes.
– Ah, sí? No m’havia assabentat… -diu en Joan amb la sorpresa reflexada en el rostre.
– Perquè no hi havia classes i suposo que era més fàcil disimular-ho…

Just en aquest moment la porta de la tanca s’obre i alguns nois exclamen sobre la impuntualitat d’avui. En ordre, però, la gent entra al pati i l’enrenou de mares, nens, professors i joves es fa palès com el dia anterior.

– La veritat és que l’Ivan va estar molt estrany ahir -diu la Kassia.
– En quin sentit? -pregunta en Kendo.- Per mi és un noi estrany en si mateix… No el vaig veure més especial ahir.
– El conec des de fa anys i mai m’havia mentit, almenys no de forma tan descarada. Ahir el vaig enganxar en una mentida i quan li ho vaig exposar em va dir que preferia no explicar-me de què anava la cosa…
– Es pot saber quina va ser la mentida? -demana en Joan afable.
– Em va dir que havia d’anar a buscar a l’Imran però l’Imran va estar amb mi durant el pati.
– Tampoc té res d’especial això, no? -qüestiona en Kendo.
– No sé… què va fer durant l’estona de pati? I quina necessitat té d’amagar-lo fins el punt de mentir-me? -explica la Kassia.

*

– I vas notar-li algun comportament estrany? Algun tic o moviment nerviós… -pregunta en Joan.
– Res -respon la Kassia prudent amb el tema.
– Així que porta dies marxant de casa, dius? -pregunta en Joan a un Kendo que comença a aburrir-se amb la conversa.
– Eh? Sí…
– I com ho saps?
– Sovint em desperto de matinada per fer un pipi. Un dia estava al lavabo de les golfes fent les meves necessitats quan vaig sentir escàndol de la planta de baix. Curiós vaig voler tafanejar i al principi tot estava en silenci, però al cap d’una estona l’Ivan sortia amb la seva motxilla penjada a l’esquena. Devien ser sobre les cinc.
– Joder… -exclama la Kassia.- I on anava?

– Ni idea. El més curiós és que al poc vaig tornar a sentir moviment. Pensava que podria ser l’Ivan que tornava, però no: era el Pere que també marxava.
– I quan va ser això? -pregunta en Joan cada cop més sorprès.
– Va començar a mitjans del juliol si no vaig errat.
– Començar?
– Sí… la segona vegada que el vaig enxampar vaig voler ficar-me ja un despertador a la mateixa hora per tal de comprovar si hi havia cap rutina.
– I la hi havia?

– Dimarts i dijous, sistemàticament, a les cinc marxava l’Ivan i a les cinc i deu marxava el Pere.
– Però el Pere ha estat en totes les meditacions durant l’estiu…
– No sé… igual l’acompanyava a algun lloc? -es pregunta la Kassia en veu alta.
– A on? -es pregunta ara en Joan.- I per què això seria un secret de cara a la resta?
– Pitjor encara, Joan -diu la Kassia entristida,- com pot ser que s’hagi absentat de casa dos dies a la setmana durant dos mesos i ningú s’hagi preguntat res?

*

La Kassia, el Joan i el Kendo es miren els uns als altres.

– Jo em pensava que senzillament passava de la meditació -es justifica en Kendo.
– Igual… -confessa en Joan.
– Joder… -exclama la Kassia.- S’haurà sentit abandonat?
– Bé -intervé en Kendo,- si marxa de casa de puntetes probablement és el primer interessat en què ningú sàpiga on va, no?

Just en aquest moment la professora de matemàtica entra per la porta amb el seu rictus seriós. En Joan arrufa les celles i s’apropa a la professora amb una idea al cap. Quan es planta al davant, s’aclareix la veu i parla amb ella.

– Disculpi… que avui no vindrà l’Ivan…
– Sí, estic al tanto que ni els dimarts ni els dijous, la qual cosa és un problema perquè coincideix amb els dies en què tenim matemàtica. Veig que al final us han informat de la situació, oi? Jo crec que és el millor.
– Eh… sí -somriu en Joan fingidament.- El que no ens han dit és quan de temps s’allargarà aquesta situació.
– De moment s’espera que durant tot el primer trimestre, però també varia en funció de com evolucioni ell. De tota manera si segueix el quadern que li vaig entregar ahir no hi haurà problema en què aprovi l’avaluació.

En Joan somriu afable.

– Gràcies per la seva preocupació.
– Molt bé. Doncs comencem la classe!

Entrada anterior

Següent entrada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.