28. Una altra vegada

Autoria: Ivan Lazarev

Els hàbits de la ment estan fortament arrelats en cadascun de nosaltres. De cop un dia passa alguna cosa o algú et diu tal cosa, i veus una altra realitat, una altra explicació a allò que una i altra vegada et fa tant de mal. Veus la llum i et promets a tu mateix que a partir d’ara ho faràs diferent. El camí és clar i accessible. Però passen els dies i la llum es va apagant fins a deixar-te de nou en la foscor. El camí que abans estava perfectament demarcat es comença a diluir i de nou et sents perdut, sense rumb clar. Els hàbits mentals tornen i el patiment que et generes a tu mateix i que carregues sobre els altres torna a ser el pa de cada dia.

Realment és difícil desfer-nos d’aquesta ment d’aferrament propi fins el punt que sembla que la vida es converteix en una noria infinita que passa incontables vegades pels mateixos paisatges. Paisatges de dolor, de violència i d’estima sostinguda per un fil cada cop més invisible. Joder si costa!

***

Dilluns, 13 de setembre de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

La imatge del Joan entre els seus braços es repeteix una i altra vegada en la ment de l’Ivan. En un banc enmig d’un parc qualsevol al barri d’Hostafranchs el noi amaga el cap entre les mans mentre la seva ment reprodueix una i altra vegada l’escena d’aquesta tarda.

Estava burxant el menut, com sempre, sense més intenció que divertir-se. Però de cop el Joan està enfadat. Mai l’havia vist així de molest i quan en Joan va fer el gest de marxar, l’Ivan van entendre que s’estava tornant a equivocar. Sap que juga contra rellotge perquè darrerament el Joan es mostra més impacient davant les seves errades. El problema és que per moltes setmanes que passin i molts esforços que faci continua sense adonar-se de quan ha depassat el límit abans que es donin les conseqüències. Ell vol controlar-se, però aquesta meta cada cop li sembla més impossible d’assolir. Al cap i a la fi, el Joan sempre vol ser estimat, per què avui ha estat diferent?

– T’he vist tan enfadat i m’he espantat. No volia que fugissis de nou de mi, només volia abraçar-te i estimar-te. Què he fet malament? Per què avui no volies ser estimat?

Què coi fas! Et penses que estic a la teva disposició per quan tu vulguis? Deixa’m anar!

Ves-te’n! Estic cansat de la teva forma de tractar-me! M’agafes i em folles quan vols sense importar-te el més mínim si jo tinc apetència sexual. Què et penses que sóc!?

– Què coi vol dir això? No t’agradava tant els nostres petons i el nostre contacte íntim? Què ha canviat ara? Poder ja estàs fart de mi? -n’Ivan enfonsa més el cap entre les mans.- Tampoc m’estranyaria, sóc un puto perdedor… Oi, Pere?

*

Passat el juny, l’Helena es va incorporar a la feina en jornades que cada cop eren més extenses. Des de les 7:30 del matí fins a dos quarts de nou del vespre, l’Helena desapareix de la masia com si mai hagués existit. En alguna ocasió el Joan ha explicat en Kendo que sempre ha estat una addicta a la seva feina, i que ha estat el Pere qui s’ha encarregat de la casa i de la cura del noi. Això va sorprendre molt el jove nipó fins el punt que ho va prendre com un punt de referència no se sap molt bé per a què. Així, durant dies va fer preguntes al respecte cada cop més concretes, fins que un dia se li va il·luminar el rostre i va deixar de parlar del tema.

– Puto Kendo…

Per la seva banda, en Pere es va reincorporar al despatx d’arquitectura a mitjans de juliol. Surt de casa a tres quarts de vuit amb el jovent que marxa a l’institut. Però a diferència de l’Helena ell fa jornada intensiva i torna a casa entorn les cinc de la tarda. De camí del despatx a casa en Pere travessa el parc on l’Ivan espera impacient. I quan el noi mira el seu rellotge, s’adona que deu estar a punt de caure. Així, aixeca el cap i observa als voltants buscant la figura d’aquell home que tantes i tantes vegades l’ha ajudat.

– Avui ha estat un dia de merda. Primer la Kassia que gairebé m’enxampa en el meu descuit; i total per acabar enfadant-se encara no sé molt bé per què. El cas és que quan he anat a casa seva a buscar-la per parlar després de l’institut encara no havia tornat. I resulta que estava amb aquell marrec del Joan…

*

N’Ivan agafa unes pedretes del terra i les llença unes passes més enllà una a una.

– Després el Kendo liant-la amb el Joan, que mira que és pesat amb tanta gelosia i obsessió; ja es podria relaxar…

Una altra pedreta que xoca amb el petit grup de pedres que ha amuntegat.

– I finalment el Joan que tampoc no sé què nassos li passa amb mi! Tan bon punt està de bones com que es mostra més esquiu! Hòstia!

Frustrat llença totes les padres que li resten contra el terra.

– Les pedres no tenen cap culpa, ho saps? -la veu d’en Pere salva n’Ivan d’enfonsar-se més en la foscor dels seus pensaments.
– Pere! -n’Ivan s’abraça amb l’home que tot just seu al seu costat.
– D’acord… -diu l’home fregant l’esquena del noi amb una mà.- Ja estic aquí. Avui tampoc has dinat?

L’Ivan aixeca el cap i nega lentament. En Pere agafa aire per deixar-lo anar de forma calmada i al poc l’Ivan fa el mateix, com cada vegada que es troben.

– D’acord… què ha passat? -demana en Pere amb el seu habitual to suau.
– Pere… com sap un violador que és un violador?
– Wow! Avui vas fort, eh? -en Pere observa n’Ivan i aquesta abaixa la mirada.- D’acord… què et sembla si primer m’expliques què ha passat avui per tal de valorar i entendre la teva pregunta?

No vull que te’m tornis a apropar mai més!

El record del Joan plorant i cridant fa sentir una esgarrifança el noi que no aparta la mirada del terra.

– Crec que he fet mal el Joan; una altra vegada, vull dir. Però crec que és pitjor que tot el que li he fet fins ara… Poder… l’he forçat a tenir sexe amb mi.
– Poder?

*

– No ho sé… -plora l’Ivan.- Quan jugava a rebutjar-me pensava que era això… un joc! Mai no m’havia pensat que m’estava rebutjant de veritat! Però avui he vist clar el límit i crec que… jo…
– Què t’ha fet veure avui el límit?
– Bé, m’ho ha dit el Joan.

En Pere es frega la cara mirant d’esclarir la ment.

– Et juro que mai he tingut intenció de…
– Ho sé, Ivan, no cal que et disculpis amb mi. En tot cas, ho hauries de fer amb el Joan. Si t’has equivocat, hauries de parlar amb ell.

N’Ivan es mira amb el cos tremolós el Pere.

– Em fa por.
– Què et fa por?
– Parlar amb ell i que em confirmi que sóc un violador de merda.
– Ets un violador de merda?
– Sembla ser… Porto els gens del pare i era qüestió de temps que es manifestessin. Sóc violent i un inconscient, exactament com ell. Estava determinat i per molt que tu em diguis que no hi ha res determinat…
– La teva percepció sembla mostrar-te que sí que n’hi ha, oi? El teu pare és en tu, evidentment, com no podia ser de cap altra manera. I sobretot perquè tens una disposició molt gran a creure-t’ho.

– He estat pensant en allò que em vas dir, Pere, i vull fer-ho. Avui també he fet que la Kassia s’enfadés amb mi. Crec que cada vegada vaig a pitjor i he d’aturar això. I si aquesta és la manera, vull fer-ho! Encara que em fa molta por…
– Estaré amb tu sempre que em necessitis, com fins ara.
– Tu creus que el Joan s’oblidarà de mi?
– No ho crec pas.
– I la Kassia?
– Tampoc.
– Què creus tu que els motiva a estimar-me com ho fan?
– Perquè els dos t’han VIST, igual que jo t’he VIST.

*

N’Ivan acota de nou el cap i es mira les mans tremoloses.

– Tu creus que trigaré molt en tornar?
– Probablement alguns anyets.
– Anys? -n’Ivan mira amb els ulls oberts en Pere.- Tant de temps? Pensava que seria algunes setmanes o alguns mesos com a molt…
– En realitat depèn de tu, Ivan. Mira d’esforçar-te dia rere dia, de vèncer les teves pròpies pors, de confrontar-te amb valentia i coratge. I no tinguis pressa per avançar o la pròpia pressa et bloquejarà el camí.
– No hi ha cap altra opció?
– Quedar-te i seguint avançant enmig de la foscor.
– Però aleshores seguiré fent mal en Joan i, sembla ser, també la Kassia.
– Podries parlar amb ells…

– Oh, sí! Escolteu, macos, que com que em fa pal encarregar-me de la meva puta merda, us sembla si us torturo durant uns quants anys fent-vos la vida impossible? Segur que estaran encantats amb la idea.
– Estan disposats…
– Doncs no entenc! Què nassos els passa? Per què no m’engeguen a la merda? Poder m’ho posarien més fàcil per marxar!!!!

N’Ivan arrenca de nou a plorar desconsoladament i el Pere l’abraça amb la mateixa suavitat que totes les vegades anteriors.

– Escolta, Ivan, no estàs forçat a prendre cap decisió. És quelcom molt important i és important que si prens la decisió de seguir aquest camí ho facis convençut, sinó només et generaràs més problemes. D’acord?
– No puc carregar la meva motxilla en ells, Pere…

En Pere agafa n’Ivan per les espatlles i el mira fixament als ulls.

– T’adones des d’on estàs parlant?

L’Ivan mira als voltants però en Pere agafa el noi pel coll i amablement el convida a tornar a mirar-lo.

*

– Parles des de l’estima, la generositat i la bondat que tens dintre -explica l’home.- Això és el que ells veuen i el que tu no ets capaç d’apreciar en tu. Si no tinguessis aquestes qualitats, et donaria igual fer-los mal per estar tu millor. Entenc que prendre la decisió de sortir de casa i allunyar-te de qui t’estima fa molta por. Però tu ets capaç de plantejar-te fer front aquesta por immensa perquè els estimes. Això és l’Ivan que veiem a casa.
– L’Helena i el Kendo dubto que vegin això…
– A la seva manera també ho veuen i per això et tracten també amb afabilitat.
– Jo crec que em toleren perquè no tenen més remei.
– Sisplau, Ivan, deixa d’enfonsar-te d’aquesta manera. On creus que et portaran aquestes idees? T’ajuden a estar millor? A estimar més els altres?

N’Ivan nega amb el cap.

– I què guanyes aferrant-te a elles?
– No són veritat, en tot cas?
– Què vol dir que quelcom sigui veritat? Quina és la veritat definitiva? La que tu has decidit creure’t? Aquesta és la veritat suprema?
– Val, d’acord… sempre dius que no hi ha cap veritat. Però…
– Però les teves percepcions et conviden a veure les coses d’una altra manera… -suspira en Pere.
– Sempre acabem igual darrerament. T’esgoto, oi?
– No tens capacitat d’esgotar-me, Ivan. No em cansaré de buscar l’escletxa en la teva ment per guiar-te cap a la llum. Això sí, la feina l’has de fer tu…
– Vull creure’t, Pere…
– Shhhh! Quan vulguis creure’m de veritat, em creuràs. De moment només vols creure’t el que passa en la teva ment, i això és una decisió important. Està bé. No hi ha pressa…
– Per què sempre dius que no hi ha pressa? No t’importa el teu fill?

En Pere observa l’Ivan amb atenció.

*

– Creus que no sento en les meves carns els cops de puny que li dónes? -el seu to es manté invariablement tendre.

N’Ivan empassa saliva penedit de les seves paraules.

– Ivan, estàs bloquejat i l’única persona que pot desbloquejar-te ets tu mateix. Has de conseguir canviar alguna cosa a la teva ment -diu ara en Pere aixecant-se del banc- si vols obtenir resultats diferents a la teva vida. Estimes en Joan i la Kassia, oi? Doncs aferra’t a aquesta força que et surt quan et rebel·les a seguir fent-los mal. Aixeca’t tantes vegades com necessitis caure’t, disculpa’t quantes vegades calguin, i continua esforçant-te com fins ara… L’èxit és teu, ho veig claríssim. L’únic que canvia és el temps que trigues en arribar. Confio plenament en tu, Ivan, així que segueix caminant.

El noi observa en Pere mentre parla. La mateixa seguretat de sempre quan diu aquestes coses. La mateixa brillantor i força als seus ulls en pronuncia les paraules. I la mateixa calidesa al seu cor en sentir-les. Creu en Pere quan li diu tot això i, en canvi, quan passen un parell de dies tot s’esborra del seu cap i torna a ser l’agressiu Ivan, fill del Lazarev més violent sobre la faç de la terra. El despietat, desagradable i malparit Ivan Lazarev.

– T’importa si em quedo una estona més al parc?
– A les vuit trenta l’Helena entrarà per la porta. Arriba abans.
– D’acord…
– Estaràs bé?
– No, però necessito pensar en tot el què m’has dir. Una altra vegada. Eh, però avui m’ho he cregut una mica més que la darrera vegada… -mig riu n’Ivan.
– Et crec, maco, et crec. Veig els teus avenços sense cap mena de dubte… No defalleixis -diu ara en Pere posant un genoll al terra per mirar-se el noi a la mateixa alçada.

*

L’Ivan es sorprèn davant el gest i guarda silenci una llarga estona.

– Gràcies -diu finalment.

En Pere somriu i s’incorpora per espolsar-se els pantalons. Després agafa el seu maletí i aixeca una mà per acariciar els cabells rinxolats del noi. Mentre marxa amb el seu tarannà tranquil, l’Ivan l’observa amb atenció. Als seus ulls sempre hi ha una àuria entorn d’aquell home, una àuria blanca i brillant que l’omple de calidesa per dintre.

Davant dels seus pensament n’Ivan no pot evitar somriure, i quan el Pere és un punt en la distància, torna amb si mateix, recolza el cap sobre les mans i recorda cada paraula que aquell home l’ha regalat tan pacientment.

– Arribaré a tu, Joan, costi el que em costi…

Entrada anterior

Següent entrada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.